Terra i llibertat
Autodeterminació - Països Catalans
Amb l’article L’esquerra colpista a Egipte (http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/250546), ja hem volgut denunciar la connivència d’una part significativa de l’esquerra egipcia amb el cop d’estat militar, però també el cofoïsme d’un important sector de l’esquerra i del laïcisme militant eurocèntric i europeu en favor dels militars, abans que del respecte cap a les decisions d’un poble sobirà.
Avui li toca a Síria. Ja hem dit que al llarg d’aquests mesos hem anat traient informacions, articles, manifestos, entrevistes, etc…, i sobretot llegint articles, comunicats, moviments…, cercant informacions (sobretot a partir de companys/es que s’hi dediquen hores a fer-ho) arreu, per tal d’estar ben al cas del que es preparava i s’està desfermant. Després que es va anunciar ja fa dies la intervenció militar per part de l’Administració Obama, ens trobem, ara ja sí, una esquerra preocupada per la situació, quan al llarg dels anteriors mesos havia esquivat el debat en profunditat i la contrastació d’opinions. Una esquerra que de cop i volta sembla ignorar que el règim de Bachard El Assad va ser qui desfermà, fa ja més de dos anys, una guerra d’extermini contra el poble revoltat per força anys de dictadura i opressió; una dictadura que en moments concrets es va traduir en la liquidació física als anys 80, en la ciutat de Hama, de milers de persones per part d’en Hafed El-Assad, pare de l’actual criatura….Així mateix, l’actual règim no va dubtar en ocupar el Líban, també als 80, enfrontar les diferents organitzacions palestines, també les diverses faccions libaneses i tot per garantir la seva ocupació i hegemonia. Així mateix, aquest règim ha col.laborat sense problemes i quan ha estat necessari amb Aràbia Saudita i amb la CIA en operacions antiislamistes radicals, contra Al Qaeda, etc…
Aquesta esquerra, generalment europea i/o eurocèntrica ara es preocupa de les raons geopolitiques, i de si l’imperialisme ataca o no ataca de nou…..
Ailas¡¡ l’imperialisme ¡¡¡, aquest concepte que serveix per qualsevol cosa quan ens convè i quan ens fa molta mandra pensar, analitzar i anar més enllà dels comentaris que es fan en la Red Voltaire (una xarxa comunicativa i informativa francesa, que solament entén de conspiracions arreu del planeta…). Imperialisme ¡¡¡, i zas ja ens hem ofuscat, deixat de pensar i analitzar, i veure el que tenim al davant; de vegades, tenim la sensació que a l’esquerra, també a la transformadora, li interessen molt més les raons d’Estat, que no les raons de les persones, i de la condició humana…, serà així?; és així?; anem errats?
I no és que haguem d’esborrar del nostre vocabuari conceptes tan gruixuts i bandejats com el d’imperialisme, que sí, que està molt bé, nogensmenys potser estaria millor obrir-se a cercar altres conceptes més renovats i més específics del segle XXI, per exempe “colonialitat global”, concepte al que apunten molts autors i pensadors sorgits en països de l’anomenat tercer món (i aquí el concepte tercer món guanya posicions com a sinònim de propostes alternatives, innovació intel.lectual, renovació del pensament transformador…)
Els revolucionaris, els rebels sirians, o els alçats en armes sirians (cal recordar que hi ha una oposició, significativa i important, que segueix utilitzant mitjans no violents) entre els quals hi ha de tot, uns que ens poden caure molt bé, altres que no; uns que cerquen armes a Qatar i Aràbia Saudita, altres on sigui, al mercat negre, sigui on sigui, i entre els que trobem gent impresentable i, perquè no, oportunistes i delinqüents; però també entre els “rebels”, en l’oposició a l’actual règim, hi ha que abominen de la guerra i que ja van intentar/intenten anar per la via dels acords (si és que a aquestes alçades això és possible…; en tot cas veure aquesta entrada:http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/227632); tots plegats, al nostre entendre, s’assemblen a aquells revolucionaris espanyols, catalans i d’arreu de la Península Ibèrica que van aixecar-se contra el cop d’estat del 18 de juliol; eren llavors una multiplicitat de persones, organitzacions i col.lectius unides contra els militars, contra les oligarquies i l’explotació, contra el centralisme espanyol… , i separades per multitud d’opcions ideològiques, propostes i aliances internacionals, tant o més complexes com aquestes que trobem a Síria en ple segle XXI.
Quant haguéssin agraït els revolucionaris d’aquells temps que França, Gran Bretanya, o algun país ens ajudés….Sí, és cert, ho va fer la URSS, lògicament per raons internes i de política internacional (com gairebé qualsevol Estat que dóna suport a una guerra determinada) i per raons geoestratègiques, amb els resultats que va tenir la seva intervenció, i per suposat l’efecte contra-revolucionari de la seva posició. ¿O és que no haguessin desitjat els i les republicanes, els i les revolucionàries de llavors algun suport internacional? Davant d’un exèrcit franquista ben organitzat i l’immens suport militar i logístic de part de Hitler i Mussolini…no? Al menys, haguéssim desitjat que per darrera, per la porta falsa, no venguessin armes als franquistes, com sembla que ho va fer el Govern britànic de l’època.
Les potències mundials del bandol suposadament democràtic, llavors europees, no volien donar suport explícit i clar a la República (a la, diguem, imperfecta democràcia de la República, però en fi, la “nostra” democràcia) per por a la continuïtat d’una revolució social; si fa no fa, és el que ara es troben els revolucionaris sirians del costat d’aquells que diuen donar-lis suport, però amb gran temor per les conseqüències del resultat de la revolta………
Ignorar que en aquests moments de la història EE.UU. Ja “no s’aguanta els pets” (per dir-ho col.loquialment, i segurament de forma molt simplista), no en el sentit militar ( o no plenament), però sí en l’econòmic, i en l’ideològic-cultural; ignorar que EE.UU., la UE, en general, ja no tenen ni la hegemonia que havien gaudit després de la Segona Guerra Mundial i en l’etapa colonial, ni per suposat les capacitats militars d’actuar arreu del món….; que l’imperialisme ja no és el gran i central argument significatiu, ni el més interessant i substancial per explicar “les coses”, i que en tot cas caldrà cercar, com ja s’ha dit més amunt, nous conceptes per explicar el que observem en l’escaquer internacional, ara per ara. Potser podríem també parlar de la cerca d’un “neohegemonisme militar” per part d’EE.UU i els seus possibles i virtuals aliats europeus, i altres, que efectivament persegueixen interessos diversos: controls de les fonts energètiques, control geoestratègic de territoris clau….., etc…
Ara bé, ignorar que han sorgit i s’estan consolidant “potències” regionals, que actuen força vegades (i cada cop més) al marge dels designis de les ex-potències mundials, i amb total autonomia: Turquia, Qatar, Aràbia Saudita, Iran (amb la recent iniciativa d’esdevenir “mediador” a la zona); fins i tot, en el Kurdistán iraquí i sirià s’estan donant processos i passos del que podria ser la consolidació d’una nova força regional (potser un futur Estat?¿), i per suposat Israel, que fa molt de temps no solament actua per compte propi, sinó que a través del seu immens poder de loby pot interferir en la política interna i externa dels EE.UU., i també en la de la UE. Ignorar tot això, o almenys, no tenir-ho prou present en una anàlisi de les situacions i contextos que es van presentant, de les situacios de crisi, com la siriana (per cert, val la pena de veure el film Syriana……), doncs.., tot plegat pot conduir a un carreró sense sortida a l’esquerra europea, i a l’esquerra mediterrània, en general; un carreró que l’aboqui a una incapacitat per repensar el món, i per tant una incapacitat per trobar idees, actituds i sobretot valors que siguin motor de canvis concrets i pràctics.
Enquistar-se permanetment en posicions antiislamistes, en visions prou orientalistes i eurocèntriques, en visions excesivament dualistes, de bons i dolents, d’imperialistes i antiimperialistes; pensar que perquè el govern d’EE.UU vol intervenir “contra el règim sirià”, aquest règim ja és “el nostre amic malgrat siguins els dolents en la premsa burgesa…(sic)”; reconèixer que sí, que el govern sirià és autoritari però no comdemnar la seva brutalitat i màxima responsabilitat en l’actual guerra; quedar-se en la simplicitat, en la superfície; estar més preocupats per raons d’Estat i per raons geoestratègiques d’Estat, sense pensar des la lògica dels moviments socials, i des de les raons col.lectives dels pobles…, o sigui des d’abaix, pot ser realment un desastre, en un moment i en una conjuntura que, més que mai, requereixen d’una gran capacitat d’anàlisi, i de trobar maneres de canviar-ho tot, o de trobar camins per canviar-ho tot.
Articles enllaçats o adjunts que poden ajudar:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/249268
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/244042
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Si hi ha gent d’esquerres que vol defensar el poble de Síria, que prengui el fusell, hi vagi a combatre i saludi els rebels com a germans.
El que no pot fer ningú que pretengui ser d’esquerres és aplaudir les ràtzies dels avions sense pilot que llencin bombes sobre els objectius decidits pel poder de Washington.