Terra i llibertat

Autodeterminació - Països Catalans

20 d'octubre de 2011
0 comentaris

GORA EUSKADI! I ARA QUÈ?

La declaració d’aquest vespre d’ETA tot anunciant l’abandonament definitiu de la lluita armada, no ens ha sorprès, probablement no ha sorprès ningú, ja s’entreveia de fa setmanes -o mesos-, ja feia temps que es destil·lava en l’ambient l’obertura d’un nou escenari (com assenyalava fa pocs dies l’escrit que reproduíem del company Aleix Cardona). No ens ha sorprès però sí que ens ha emocionat la notícia, la visualització ja en present d’aquest nou escenari que es confirma. Salut per tots els lluitadors i lluitadores! Salut per la intel·ligència i el compromís d’aquells i aquelles que han fet possible aquesta nova etapa!

 

Però enmig d’aquesta emoció que anem assaborint i que assaborirem durant dies s’obre pas la pregunta: i ara què?

Ara què? A punt de començar una campanya electoral que pot portar-nos a una composició del Congrés de diputats espanyol inèdita en molts sentits, és d’esperar que la notícia d’aquest vespre n’afecti els continguts i, potser, els resultats? Enmig de la immensa porqueria en què s’han convertit les campanyes electorals des de ja fa temps, hi haurà veus que gosin parlar-ne amb voluntat d’obrir noves dinàmiques? Probablement, a aquestes alçades, sigui demanar molt.

 

Tanmateix, sigui com sigui la campanya i els resultats de les eleccions espanyoles, el que és segur és que el procés obert ja fa temps per l’esquerra vasca, i avui definitivament confirmat per ETA, serà un dels elements claus que determinaran la situació política espanyola d’aquesta propera legislatura. Per molts motius, que ja venien d’enrere, sabem que els propers quatre anys no seran de cap manera uns anys qualsevols en la política espanyola. En primer terme, la greu crisi del sistema econòmic-financer que patim, amb el seu assalt quotidià a les institucions, a les polítiques públiques, als drets socials, a les llibertats i amb la seva enfollida màquina de creació de pobresa per a molts i de precarietat per a gairebé tots, assenyala ja fa temps que aquests propers anys viurem i veurem una nova transició cap a la precarietat i les retallades de tota mena; una nova transició que es farà (possiblement) conjuntament amb un canvi més o menys profund en l’organització del conjunt de les institucions públiques. Començant, és d’esperar, per tot el sistema autonòmic sorgit de la transició dels 70.

 

En aquest camí quines opcions són possibles i com caldrà treballar-hi? Creiem que bàsicament són tres:

l’una, per la qual treballen no pocs sectors des de ja fa un temps llarg i que probablement és hegemònica en la mentalitat de la societat espanyola, és allò que els autonomistes en diuen una nova centralització; és a dir, un reforçament potent del poder de les institucions centrals espanyoles tant en poder polític, com financer, com d’espai simbòlic. No és descartable preveient la força del nou PP i la feblesa de cap altre pensament alternatiu en clau espanyola. Però aquest seria un escenari que situaria entre l’espanya i la paret dos puntals imprescindibles per la versió moderna de l’Estat espanyol: PNV i CiU. La intel·ligència espanyola -si existeix- hauria de tenir clar que aquesta operació pot tenir costos alts i portar uns aliats imprescindibles durant trenta anys a haver de triar entre una certa marginalitat o un canvi de bàndol.

L’altra, força probable si hom analitza moviments dels darrers mesos i setmanes, és l’entesa de la dreta central (PP) amb les dretes perifèriques (PNV i CiU) per conduir -en tots els sentits- aquesta nova transició que viurem. El PNV, fora del govern basc i cada cop més asfixiat per Bildu-Amaiur necessita tocar poder i guanyar algun protagonisme i els darrers rumors apunten a un principi d’entesa entre Urkullu i Rajoy. I CiU fa mesos que regala poder i protagonisme al PP (Badalona, Barcelona, Diputació de Barcelona, pressupostos, llei de l’audiovisual…). Algú pot pensar que això es dóna sense que paral·lelament i discretament s’estigui negociant alguna cosa? Fa pocs dies Cristóbal Montoro, pes pesant del PP, mig deia a Barcelona que d’alguna manera es trobaria una forma de concert econòmic… La viabilitat d’aquest escenari dependrà, en tot cas, de si el PNV serà capaç d’aguantar sense trencar-se la gran onada per la llibertat que previsiblement s’està obrint pas a Euskal Herria. I als Països Catalans, comptem avui amb capacitats per posar contra les cordes CiU en un escenari com aquest?

I l’altra? L’altra és la que s’obre aquesta nit a Euskal Herria, un veritable repte a Espanya per veure si és capaç de democratitzar-se, la que s’ha anat obrint camí aquí per la via de les consultes per la independència, per cada pas que consolida la CUP com una autèntica alternativa en la cultura política de les esquerres catalanes, per l’extensió de la crítica que creix als carrers amb el moviment de la indignació, per cada alternativa que creix a l’entorn de les experiències i les realitats de l’economia solidària, a l’entorn de cada mobilització en favor del nostre marc nacional sencer, els Països Catalans…

 

Probablement aquesta és l’alternativa que té menys possibilitats per marcar els canvis en els propers quatre anys. Però si de plantejar-li contradiccions importants. Tot sabent i recordant que l’emoció de vespres com el d’avui ho és també perquè ens recorda el valor de la lluita continuada per obrir nous escenaris on tots i totes puguem ser més lliures.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!