L’ANARQUISME REACTUALITZAT I LLURS POTENCIALS PER A TRANSFORMAR LA SOCIETAT

“La memoria viva no nació para ancla. Tiene, más bien, vocación de catapulta”, dice Eduardo Galeano. No convierte el pasado en un modelo que exige repetición, ni nos aplasta bajo el peso de referencias en las que debemos reconocernos obligadamente, sino que más bien acompaña e inspira las búsquedas del presente

La vida de Tomás Ibáñez està marcada per l’anarquisme des de la seva infància: fill de l’exili llibertari a França, va participar en els anys 60 en els circuits estudiantils anarquistes quan encara gairebé ningú en el camp de l antagonisme s’atrevia a qüestionar l’hegemonia del Partit Comunista. Al maig del 68, integrat en el Moviment 22 de Març al costat de companys anarquistes com Daniel Cohn-Bendit o Jean-Pierre Duteuil, se submergeix en la quotidianeitat dels esdeveniments fins que és detingut el 10 de juny i confinat en desterrament per la seva condició de refugiat polític.

En 1973 va tornar a Espanya i va participar en els fracassats intents de reconstrucció de la CNT. Ha estat catedràtic de Psicologia Social en el Departament de Psicologia Social de la Universitat Autònoma de Barcelona fins a la seva jubilació l’any 2007. És autor de nombrosos llibres i textos sobre anarquisme, ciències humanes i, especialment, psicologia social.

Tomás Ibáñez treballa des de fa anys perquè la història d’anarquisme sigui memòria viva i no llengua morta, catapulta i no ancora. Autor de referència per als corrents llibertaris a l’estat espanyol i arreu, ha enriquit els plantejaments anarquistes bàsics amb les aportacions del post-estructuralisme francès i, molt en concret, de Michel Foucault (no sense escàndol dels “guardians del temple” anarquista). Co-fundador de la revesteixi Arxipèlag, en la qual treballem junts durant diversos anys, acaba de publicar en l’editorial Virus Anarquisme és moviment, on s’explora la reactualització contemporània d’idees i pràctiques que alguns van relegar massa precipitadament al museu de la Història.

El virus anarquista

Cites en el llibre a Christian Ferrer: “l’anarquisme no s’ensenya i tampoc s’aprèn pels llibres, sinó que es propaga per contagi, i el contagi les més de les vegades és irreversible”. En el teu cas ha estat així, és una història de fidelitat que dura ja mig segle. Quins van ser els teus primers contactes-contagis amb l’anarquisme? Creo recordar que hi ha històries familiars pel mig, és així?

Tomás Ibáñez. Sí, Amador, hi ha efectivament històries familiars pel mig i això explica que “els contactes” amb l’anarquisme anessin molt precoços. En 1947 la meva mare, activista de les joventuts llibertàries de Saragossa, va passar a França portant-me en braços per una ruta pirinenca, i això va fer que jo creixés en el càlid ambient de l’exili llibertari. Era un ambient per on circulava una multitud de nostàlgics, però esperançats, relats d’una lluita revolucionària encara propera, i on l’ajuda mútua mai es feia esperar. Òbviament, la sensibilitat d’un nen no podia captar que aquest ambient també albergava lluites fratricides, rancis dogmatismes i inevitables misèries, amb la qual cosa la petjada que em va deixar només podia ser positiva. Aquest va ser “el contacte”, no obstant això “el contagi” arribaria més tard.

Quan, per on?

Tomás Ibáñez. El meu primerenc activisme anarquista hagués pogut esgotar-se i extingir-se sense més, de no haver estat perquè en l’estiu de 1963 vaig arrossegar el meu sac de dormir fins al campament que organitzava cada any la FIJL (Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries). Va ser una experiència inoblidable que va obrir de bat a bat les portes, ja definitivament, al virus de l’anarquisme. Autoorganització, vida en comú, companyerisme, debats, sentiment de viure a un altre planeta on la igualtat i la llibertat s’havien fet realitat, però també ràbia i lluita. Perquè es donava la circumstància que la FIJL havia emprès recentment un línia de fustigació frontal al franquisme i l’execució a garrot vil de dos dels seus militants, Francisco Granat i Joaquín Delgado, que preparaven un atemptat contra Franco, va caure en el campament com una indignant i dolorosa notícia. En recollir la meva motxilla i acomiadar-me dels meus companys, la idea de tornar a la “normalitat” se’m va fer insuportable, al tren que em retornava a casa mirava als viatgers i em sentia com un absolut estrany en un món que ja no era el meu.

Per descomptat, vaig suportar aquesta “normalitat”, però el sentiment que era intolerable mai m’abandonaria. Des de llavors estic convençut que el que de debò deixa petjada en les persones i les transforma en profunditat és la seva immersió en un escenari de vida, d’experiències i de lluita que es construeix en comú i en uns espais arrabassats a les regles de la societat instituïda.

La “A” dins d’un cercle: l’origen desconegut d’un símbol

Després et vas moure en els circuits de l’anarquisme estudiantil previ a Maig del 68, quins records et vénen d’aquella època?

Tomás Ibáñez. El que evoca en mi, com un primer flaix, és la imatge d’un inacabable desert. Durant el meu primer any d’universitat, en 1962 prop de Marsella, em movia en el potent sindicalisme estudiantil d’aquells anys sense aconseguir donar amb cap altre estudiant llibertari. A l’any següent em vaig traslladar a la universitat de París on, a l’inici del curs, uns estudiants trotskistas em van informar, entre riures, que coneixien “a l’un altre” estudiant anarquista de la Sorbona i que podien posar-nos en contacte.

A partir d’aquí, pensant que sent dos ja érem invencibles vam remoure cel i terra fins a trobar a un altre parell de companys… I així va néixer en 1963 una minsa coordinació d’estudiants anarquistes parisencs que tenia nom de dona, Lea, que va créixer a poc a poc i que atrauria, algun temps més tard, a estudiants de la recentment creada universitat de Nanterre, com Daniel Cohn-Bendit o Jean-Pierre Duteuil, els qui contribuirien a la creació del Moviment 22 de Març que va encendre la metxa de Maig del 68.

I què hi ha d’aquesta història que et situa en l’origen del símbol anarquista per excel·lència, la “A” dins d’un cercle?

Tomás Ibáñez. És ben certa, i és una història molt senzilla. En arribar a París em vaig fer el propòsit d’ajudar a l’acostament entre els diversos grups i tendències en les quals es fragmentava el minvat moviment anarquista, la qual cosa em va portar a llançar iniciatives de coordinació en els sectors més joves. Se’m va ocórrer llavors que una forma de propiciar una confluència consistia a trobar un denominador comú que, al no pertànyer en exclusiva a cap de les organitzacions, pogués constituir un punt de coincidència. Es tractava també de multiplicar la presència percebuda del moviment anarquista pel simple fet de la repetida aparició d’aquest denominador comú en les expressions públiques (pasquins, pintades, etc.) dels diferents col·lectius anarquistes.

Vaig proposar aquesta idea en un dels grups als quals pertanyia, insistint que havia de ser un símbol que fos fàcil i ràpid de dibuixar, i que pogués evocar l’anarquisme de forma suficientment directa. La proposta va ser acceptada, ens llancem a una pluja d’idees i a altes hores de la nit convenim que una “A” en un cercle podia ser un bon logo. Va ser així com, a l’abril de 1964, sortia a tota plana en el nº 48 del nostre butlletí “Jeunes Libertaires”, la primera “A” en un cercle. Li acompanyava un editorial on explicava el sentit de la proposta i en el qual es convidava a tots els grups anarquistes a apropiar-se aquest símbol.

Però ull, en realitat només havíem creat una imatge i formulat una proposta, no havíem creat un símbol. L’A en un cercle només es convertiria en un símbol de l’anarquisme mitjançant l’acció de milers i milers de mans que la van pintar als carrers del món, es tracta doncs d’una creació col·lectiva multitudinària de la qual ningú té la paternitat.

Maig del 68: tecnologies, lideratges i assoliments

I de sobte Maig del 68. Parles de Maig del 68 com un “regal”. Per què un “regal”? Quin va ser el contingut del regal?

Tomás Ibáñez. Un autèntic regal és alguna cosa que t’ofereixen per donar-te plaer, sense obligació i sense demanar gens a canvi. Si no ho esperes, si és una sorpresa i si t’omple de satisfacció, el regal encara es creix més en la seva condició d’ “autèntic” regal. Això va ser para mi Maig del 68. En l’immediat, el contingut del regal va ser l’oportunitat de viure durant diverses setmanes un veritable somni, de presenciar unes escenes que usualment només aconseguim veure quan els somnis ens transporten lluny de les realitats quotidianes. I també va consistir a demostrar, fàcticament, que allò que, increïblement, estava ocorrent era possible lloc que, precisament, estava ocorrent.

Amb posterioritat, el regal va consistir a deixar un record que segueix traslladant aquell període al present com si el temps no existís, sense alterar la intensitat de les vivències que allí van esdevenir. I també va consistir a arrelar el convenciment que si allò havia ocorregut podia tornar a ocórrer, amb altres matisos, en altres contextos, però amb les mateixes característiques bàsiques.

M’agradaria citar aquí la descripció de la vivència de Maig del 68 que vas fer en el nombre d’Arxipèlag que dediquem a Maig del 68:

(…) Estamos quizás en el momento álgido de Mayo, las vivencias fluyen de forma incontenible y las vuelco aquí de forma desordenada. Sentimiento de ser parte de una comunidad creada muy rápidamente pero atravesada por lazos muy intensos que, paradójicamente, parecen venir de antiguo, inserción en un “nosotros” formado por muchos desconocidos y sin embargo muy cercanos, muy cómplices, creación de nuevas relaciones sociales, nuevos amigos. Necesidad de estar siempre disponible, en cada instante, siempre en alerta, delante de un futuro inmediato que se va construyendo en el momento, sin predeterminaciones. Atrapados en un ritmo desenfrenado, vertiginoso, mezcla de exaltación y de agotamiento, impresión muy fuerte de estar haciendo historia, de ser protagonista, de estar teniendo efectos sobre la realidad, de estar constantemente confrontados a desarrollos imprevistos que superan a sus protagonistas, y, durante un tiempo, impresión de ir cada día a más, de acertar en las acciones emprendidas. Alegría y entusiasmo, un placer nacido de la propia acción en la que se esta inmerso. Deseo muy intenso de que aquello no acabara nunca. Impresión de que uno estaba haciendo colectivamente cosas que no se podían hacer y que eran impensables hasta ese momento. Impresión de estar desafiando lo establecido, el poder, lo intocable. Impresión de haber puesto la máquina “fuera de control”, de haber lanzado un proceso de reacciones en cadena, imparable e imprevisible…

Un procés de reacció en cadena, imparable i imprevisible, que van detonar els estudiants però que va impactar de seguida al moviment obrer, desembocant en pocs dies en una vaga general massiva que va paralitzar durant un mes el país sencer. La velocitat i intensitat de la comunicació entre diferents subjectes va ser potentíssima. Però… on estava Twitter?

Tomás Ibáñez. Esdeveniments com els de Maig del 68 s’han produït en altres moments de la història, efervescències populars que esclaten d’imprevist i on la gent “actua per si mateixa“ no han esperat al sorgiment de les noves tecnologies ni a la constitució de les xarxes socials. Crec, això sí, que en cada època aquestes efervescències populars, alhora destructives i constructives, han sabut apropiar-se i utilitzar les tecnologies existents, la ràdio va ser important al maig del 68, i els tallers de serigrafia, entre altres coses. No obstant això, en totes aquestes situacions d’efervescència creadora gens pot substituir la co-presencia física de les persones, els gestos, les veus, les mirades, les paraules, els frecs.

També crec, com ho explico en el meu llibre, que les noves tecnologies i les xarxes socials tenen unes característiques que fomenten el procés d’auto-organització de la gent en situacions d’efervescència popular, però no perquè s’usen amb finalitats i resultats autorganizatius, sinó simplement perquè propicien confluències massives sense que existeixi una estructura prèvia, un pla preestablert, una adreça que ordeni i canalitzi les activitats.

Mentre que el primer 15M es va caracteritzar per l’anonimat (cap “rostre” en particular es va convertir en el símbol de la protesta), avui es dóna, entorn de les figures (tan diferents) de’Ada Colau o Pablo Iglesias, un debat sobre la necessitat o pertinència dels lideratges. Et volia preguntar la teva opinió sobre el particular i sobre el “lideratge” de Daniel Cohn-Bendit al maig del 68, el líder paradoxal d’un moviment que es caracteritzava pel seu rebuig de la delegació i la representació. Què aportava el lidereratge de Cohn-Bendit i què limitava?

Tomás Ibáñez. Els lideratges sempre són tant més perillosos quants més carismàtics, i és innegable que tot el sistema actual concorre per instituir i potenciar lideratges. En la societat de l’espectacle els rostres venen, i també tranquil·litzen quan substitueixen a l’anonimat de les efervescències col·lectives. Certament, els lideratges ajuden a visualitzar els moviments i a ampliar la seva presència mediàtica però el preu a pagar és altíssim. Quants líders accepten tornar a l’anonimat abans que s’esgotin les seves possibilitats de seguir sent líder? Ada Colau constitueix sens dubte una grata excepció.

El lideratge en moviments basats en la democràcia directa constitueix una aberració. Daniel Cohn-Bendit va tenir, indiscutiblement, un paper de líder, però era un líder atípic, no pretenia “representar” al Moviment del 22 de Març que, a més, no tenia càrrecs ni cap portaveu oficial permanent i que va decidir dissoldre’s després de pocs mesos. Dany també era atípic perquè participava políticament de la idea que no havia d’haver-hi líders, la qual cosa el situava en una difícil posició que xocava amb les seves conviccions i amb les dels seus companys. El seu paper de líder suscitava crítiques internes i es prenien mesures per qüestionar aquest lideratge, com per exemple convocar rodes de premsa utilitzant el seu nom perquè acudissin els mitjans, però on era un altre company el que intervenia finalment, explicant que Cohn-Bendit era un nom col·lectiu (“tots som Cohn-Bendit”) sota el qual podia parlar qualsevol membre del 22 de Març.

En algun lloc dius que no té molt sentit parlar de Maig del 68 en termes d’ “èxit” o “fracàs”, per què?

Tomás Ibáñez. No es pot parlar d’èxit o de fracàs perquè aquests termes només s’apliquen a accions intencionades i Maig del 68 no va ser un projecte, ni es va forjar per aconseguir uns objectius, va ser un ”esdeveniment“ en tot el sentit de la paraula. Ara bé, els esdeveniments solen tenir efectes i produir coses. Maig del 68 va ser un esdeveniment de certa magnitud, objectivable en termes quantitatius de participació popular o de durada, etc. No obstant això, els seus efectes, igual que aquest batre d’ales d’una papallona a Austràlia que provoca una tempesta a Europa, van ser infinitament superiors a la seva magnitud i encara es manifesten després de mig segle. Senzillament, Maig del 68 va canviar la cultura política, pràctiques incloses, de la dissidència, d’una banda, i molts dels supòsits culturals de la societat d’altra banda. En efecte, les actuals pràctiques de l’antagonisme social popular enllacen en bona mesura amb les que van encoratjar Maig del 68 i l’efecte que va tenir sobre els canvis culturals respecte de la identitat sexual, per exemple, són innegables.

Actualitat de l’anarquisme: transformar la societat sense prendre el poder

Què pot aportar l’anarquisme als moviments actuals?

Tomás Ibáñez. Una de les claus més interessants que pot aportar al meu judici és la rellevància de “lo prefigurativo” enfront de l’escissió entre mitjans i finalitats típica de la política clàssica. És un principi bàsic de l’anarquisme: no sacrificar ni supeditar els valors que es defensen en el present a unes promeses que, per definició, sempre apunten al futur. En qualsevol cas, aquest futur que s’anhela ha d’estar “ja present” en els passos que es donen per construir-ho, “lo prefigurativo” no significa una altra cosa que aquesta necessària presència.

L’anarquisme sempre ha proposat una “revolució en el present” que té relació amb la desconfiança cap a qualsevol discurs que basi la seva força persuasiva en les promeses que ofereix i a la prevenció cap a qualsevol pràctica que només s’orienti a preparar el futur. La seva ètica està travessada de cap a peus per l’exigència de reduir al màxim la distància entre el que es diu i el que es fa, o entre el que es vol ser i el que s’és.

Una altra clau seria substituir la idea de “presa del poder” per la de “transformació de la societat”. Et semblen dos termes dicotòmics, vasos comunicants?

Tomás Ibáñez. Una vella idea anarquista diu que mai es pren el poder, que el poder sempre et pren a tu tan aviat com creguis haver-ho pres. Agustín García Calvo ho sintetitzava molt bé quan declarava que “l’enemic està inscrit en la forma mateixa de les seves armes”, prendre les seves armes és transformar-se ja en l’enemic. Una de les lliçons bàsiques de l’anarquisme passa per assentar la convicció que potser no hi hagi camí, però que, en qualsevol cas, el camí del poder mai pot ser el camí.

La idea de transformar la societat sense prendre el poder, que gaudeix avui de certa popularitat, sempre ha inspirat a l’anarquisme i, clar, l’ ha posat en la delicada situació d’haver de conciliar l’assenyat possibilisme que exigeix millorar el millorable o, també impedir el pitjor, i l’indispensable radicalisme que apunta cap a la incongruència de comprometre’s amb allò mateix que es qüestiona. La solució més satisfactòria sempre ha estat de tipus “indexical”, és a dir, fer una valoració en funció de cada context particular, o, dit d’una altra forma, no “escindir” radicalment els valors de les situacions en les quals s´’hi intervè, la qual cosa no significa, per descomptat, “supeditar-los” a les situacions, cosa que ens faria vulnerables a la seducció exercida per “les dreceres del poder”.

Per acabar, Tomás, no creus que moltes vegades l’anarquisme (com a moviment organitzat, com a ideologia o com a identitat) és el principal enemic de les idees/pràctiques anarquistes?

Tomás Ibáñez. Jo no diria que “el principal enemic”, hi ha molts altres i molt més letals, començant per la repressió, però sí que el fet que l’anarquisme constitueixi unes organitzacions que reprodueixen inevitablement les característiques, més o menys accentuades segons els casos, de totes les organitzacions (estructures, lluites i apetències de poder, tendència a convertir l’organització en una fi en si mateix, patriotisme d’organització, etc.), el fet que el discurs anarquista es petrifiqui en ideologia i que el pes de la història construeixi una identitat anarquista enquistada en un patró fix i inamovible, no només limita la proliferació de l’anarquisme tancant-ho en un gueto, sinó que representa, a més, cert qüestionament de les seves pròpies premisses.

Per això és necessari actuar constantment perquè l’anarquisme sigui moviment, perquè les seves aigües es mantinguin sempre turbulentes i perquè no s’aparti mai d’una sensibilitat crítica dirigida, fins i tot, cap a si mateix. Si d’una cosa estic segur, i pot ser que sigui l’única, és que no hi ha anarquisme més genuí que aquell que està disposat a posar constantment en perill els seus propis fonaments tornant cap a si mateix la més irreverent de les mirades crítiques.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *