TERRITORIALITZAR ELS SOMNIS

Un article d’en Jordi Garcia Jané

“Una ciutat comuna no pot existir si no hi ha barris cooperatius. No hi pot haver barris cooperatius, si no hi ha cooperatives ni iniciatives d’economia alternativa. No hi pot haver cooperatives ni iniciatives d’economia alternativa, si no hi ha persones amb consciència cooperativa”.

Més o menys així va començar en Marc Dalmau, de La Ciutat Invisible, la seva intervenció a les jornades sobre barris cooperatius el dissabte 5 d’abril a Can Batlló. I encara hauria pogut afegir que no hi haurà cooperativistes, si les persones no se socialitzen en una densa trama d’experiències de cooperació, formals i informals, de lluita i de mobilització, però també d’oci i de vida quotidiana.

Reprenent el fil de com acabava el darrer comentari d’aquest blog “Contra el capitalisme, “jugaad” popular!”, en què ens preguntàvem si els poders públics podien ajudar aquestes experiències d’economia social i solidària sense desvirtuar-les, voldria aportar alguns elements per respondre-hi, plantejant que el fet de promoure que els veïns i les veïnes, començant pels més joves, creïn xarxes d’acció col·lectiva i d’ajuda mútua, i emprenguin projectes conjunts tant reivindicatius com constructius, és, al meu entendre, la contribució més important que poden fer els poders públics, especialment els ajuntaments, per tal que sorgeixin i madurin les iniciatives d’economia solidària als seus territoris. Això vol dir difondre experiències inspiradores, cedir espais físics i mediàtics, a més d’altres infraestructures i de personal, als projectes que comencen. I sobretot… no posar traves a les seves activitats!

Si, a més, com a administracions generalitzen les clàusules socials en les seves contractacions, participen en les finances ètiques, es donen d’alta de Som Energia ?i, tan bon punt sigui possible, d’Eticom-Som Connexió?, proveeixen els menjadors escolars de productes cooperatius, ecològics i de proximitat, respecten escrupolosament els drets laborals i es relacionen de manera cooperativa amb les entitats i la ciutadania instituint processos participatius en la presa de les principals decisions, aleshores estaran fomentant conductes similars amb la millor pedagogia que existeix, és a dir, amb l’exemple, i de passada es carregaran de legitimitat per avançar colze a colze amb els moviments socials cap al model de societat postcapitalista que aquelles iniciatives alternatives plantegen en embrió.

Però tornant a la reflexió del company de La Ciutat Invisible, el protagonisme ha de recaure sempre sobre les persones amb consciència cooperativista. El cooperativisme és centralitat de la persona, és responsabilitat i suport mutu, és autoorganització col·lectiva i és, naturalment, autonomia davant les institucions. Aquestes poden facilitar els processos ?i els recursos públics han de servir per a això?, però no poden mai suplantar els protagonistes. Sense esforç col·lectiu no es forgen cooperativistes, ni se sosté cap iniciativa d’economia solidària. El cooperativisme es promou, però ni es decreta ni s’exporta. Amb molt bon criteri, en Marc ens va proposar territorialitzar els somnis. Ningú pot somiar per nosaltres.

PD: Ah, m’ho descuidava, i és molt important: els poders públics, en aquest cas la Generalitat, el que no ha de fer és aprovar lleis, com intenta fer ara amb l’avantprojecte de nova llei de cooperatives, que desnaturalitzen i mercantilitzen les cooperatives. En parlarem al proper comentari de divendres que ve.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *