I ni tan sols dels signes vivim
Comentari a El món a Rac1:
El 21 de gener del 2006 Espanya estava en plena orgia del totxo i
portava una dècada prodigiosa de creixement. ZP era el Rei de l’Espanya
plural i estava disposat a tancar l’encaix de Catalunya a Espanya i de
portar la pau a Euskadi. Però li van tremolar les cames i el
Constitucional va fer la resta. I cinc anys després que Mas i Zapatero
es juressin amor etern fumant a la Moncloa, la bacanal econòmica fa
temps que s’ha acabat i l’ara president ha d’aparcar l’agenda nacional
per pidolar el compliment econòmic de l’Estatut i demanar permís per
endeutar-se per pagar les nòmines dels funcionaris.
L’escenari s’assembla al del 1995. González estava en caiguda lliure i
només el mantenia Pujol amb respiració artificial. Ara Zapatero també
s’ha amputat un braç per sobreviure, com James Franco a 127 hores, i CiU
ja va contribuir al maig a que Espanya no fos intervinguda. Però per
molt que Mas faci el paper de responsable i amic de l’economia
productiva, el PNB ja li va garantir a ZP arribar al 2012 i la política
econòmica ja l’ha dictada Angela Merkel. Hem passat de pantalla.
M’atreviria a dir que Mas més aviat somia que Marx tingués raó en una
cosa: que la història es repeteix. Però que el seu segon intent, el
2012, de donar més autogovern a Catalunya, no acabi ni en tragèdia ni en
farsa. L’episodi del 1995 va acabar amb Aznar recitant-li un poema de
Pere Gimferrer a Jaume Barberà. ¿Com diria Rajoy, “i ni tan sols de
signes vivim”?
PD: Avui he consultat You Tube. Aznar va dir-li a Jaume Barberà que parlava català en la intimitat, però va llegir Gimferrer en un acte públic
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!