Rivera i el mètode Trump

Publicat a El Nacional:

L’antiga mà dreta de Donald Trump, Steve Bannon, expulsat l’agost del 2017 de la Casa Blanca ha creat una fundació a Brussel.les per donar suport als partits populistes de cara a les eleccions europees del maig que ve. Els analistes diuen que és un cavall de Troya per desintegrar la UE. Encara que Trump sigui a ulls del món un perill públic que té dins de la seva pròpia administració una Resistència que treballa per impedir les seves “pitjors inclinacions”, el magnat ha demostrat a molts aspirants com guanyar eleccions.

Si recordem la seva campanya, Trump ho va fer amb missatges clars i enemics interiors i exteriors. Aixecar un mur amb Mèxic per impedir l’entrada d’immigrants. Acusar Hillary Clinton d’irresponsable per permetre que Rússia espiés el seu correu i amenaçar-la amb la presó. Llençar la sospita que Barack Obama no havia nascut als Estats Units. I acusar al New York Times o a la CNN de propagar ‘fake news’.

Ignoro si algún assessor d’Albert Rivera ha anat a visitar a Bannon, però no cal. Els seus mètodes són evidents. Com és evident que Ciutadans els està practicant. Exemple 1. Allà on Trump parla d’aixecar un mur amb Mèxic, Rivera visita la tanca de Ceuta i demana al govern que apliqui les devolucions en calent per frenar el flux d’immigrants. Exemple 2. Allà on Trump amenaça a Hillary Clinton amb la presó –“you’d be in jail”-, Rivera aplaudeix la presó preventiva dels polítics independentistes i diu que el “colpista” Puigdemont no pot tenir impunitat. Exemple 3. Allà on Trump demanava divulgar el certificat de naixement de Barack Obama, Rivera demana a Pedro Sánchez que ensenyi la seva tesi doctoral. I exemple 4. Allà on Trump acusava a la CNN –“you are fake news”-, Rivera acusa a TV3 de mentir i ser un “aparell de propaganda”. En fi, que si la similitud dels mètodes –per no dir exactitud- són casualitat… doncs són molta casualitat.

I cal dir que aquesta deriva nacionalpopulista que, com els manaments de la llei de Déu, es resumeixen en un de sol –“America firts”, “make America great again” o “solo veo españoles”- també és la de Pablo Casado. Perquè el líder del PP només es salta l’exemple 3. I ho fa perquè ell hi té més a perdre que ningú quan es parla de tesis i màsters. Però, alerta, perquè la seva primera reunió amb un líder internacional va ser amb Sebastian Kurz, primer ministre austríac, conservador i mimetitzat amb l’extrema dreta. Pablo Casado i Albert Rivera. Albert Casado i Pablo Rivera. Els Trump del celtiberia xou, més semblants a Matteo Salvini per molt que parlin de Macron.

El populisme de dretes és un fantasma que recorre Europa. Ho hem vist de nou aquest diumenge amb Jimmie Akesson a Suècia. Però la llista és llarga: Marine Le Pen a França, Viktor Orban a Hongria, l’FPO a Àustria, els Veritables Finlandesos a Finlàndia, la Lliga a Itàlia, l’AfD a Alemanya, el PVV holandès o el PiS a Polònia. A Espanya sempre s’ha dit que no hi ultradreta, perquè aquesta va quedar dins del gran catch all party que era el PP. Però davant d’aquesta nova variant, que no és exactament el mateix, serà Espanya aliena a aquesta realitat? I altra cop la resposta serà que aquí no hi ha populismes de dretes. Però no n’hi has oficialment, perquè es repeteix la mateixa jugada i els partits que ja existeixen – a l’espera del que pugui fer Vox o justament per això- s’han proposat absorvir-lo en el seu interior. Amb una diferència: els qui practiquen aquest discurs són els propis líders dels partits.

Potser Ciutadans i PP no són comparables a algunes dretes populistes europees. Perquè, efectivament, no totes són el mateix. Però tendeixen perillosament a formar part de la mateixa família. Potser és bo. Potser determinats discursos no es poden deixar en mans de nous partits i és millor que els assumeixin partits homologables a les famílies europees tradicionals com el PPE i els liberals. Potser l’esquerra s’equivoca amb el seu “bonisme”. Però si no volen ser dreta populista no hi ajuda gaire tampoc que el Parlament europeu hagi activat per primera vegada l’article 7 contra Hongria per incomplir de manera persistent les regles democràtiques i el PP espanyol s’hagi abstingut –en contra de la tesi del seu grup-. I, en tot cas, si els ciutadans europeus troben motius per votar aquests partits, és feina de l’esquerra i sobretot del liberalisme, trobar un discurs seductor davant la por a tanta incertesa.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *