– Carles Riera. Educat. O, com dirien els Manel, el pare modèlic que volen les filles, el de la veu greu, el de la mà forta, que paga un vermut i que arregla una porta.
– Xavier García Albiol. Desesperat. Va entrar com un elefant en una terrisseria per rascar vot a Ciutadans i, acostumat que li xiulin penal a favor, va voler condicionar l’àrbitre esgrimint el titular d’un prestigiós rotatiu.
– Xavier Domènech. Atrapat. Va quedar diluït entre dos blocs com en tota la campanya, d’acord amb el color gris de l’americana.
– Miquel Iceta. Presidencialista. Va voler aparèixer com a home d’estat. Es va posar la corbata blava regalada per Nacho de Sanahuja per fer l’ullet a l’establishment de l’Upper Diagonal.
– Inés Arrimadas. Llesta. Va buscar la centralitat ampliant els atacs també al govern d’Espanya i fent menys interrupcions del que diu la marca de la casa.
– Marta Rovira. Groga. Representava Junqueras, conseller empresonat. Pateix quan no troba la fitxa del tema que guarda a l’arxiu de la memòria.
– Jordi Turull. Uruguayo. Representava el president a l’exili. Va barallar-se més que no pas marcar gols. Té una alta provisional i potser té por de lesionar-se.
L’àrbitre, Josep Vicent Sanchis Llàcer, del col·legi valencià. Va deixar jugar i es va estalviar alguna targeta. I això que ningú li deia bé el nom.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!