La síndrome Machín
Comentari a El món a Rac1:
Que un alcalde i alcaldable d’una ciutat com Tarragona que, a més,
aspira a la primera secretaria del partit, admeti que la marca PSC no
suma és notícia, però és una obvietat que no hauria de sorprendre, vista
la castanya dels socialistes catalans el 28-N i, sobretot, vista la
desorientació que arrosseguen, bàsicament perquè ZP i la sentència del
Constitucional els han deixat sense un discurs creïble.
És veritat que en unes eleccions municipals cada població és un món i
que el candidat hi fa molt, però també és una evidència que hi ha menys
gent que el 2007 disposada a encapçalar una llista del PSC i que a la
principal ciutat de Catalunya el logo del partit ha quedat petitonet al
costat d’un M’agrada Barcelona ben pensat, però que el podria
signar la Shakira i que és tant poc de partit com un I love Camping
o un adhesiu de Rio León Safari.
El PSC ha de sobreviure a les municipals com sigui, però després s’ha
de pensar molt bé si els nous temps a Catalunya estan perquè la gent
entengui la seva síndrome Antonio Machín: com es poden estimar dues
dones alhora… i no acabar boig.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!