26 d'abril de 2011
Sense categoria
0 comentaris

Què tenim?

Anàlisi a Públic el dia de Sant Jordi:

Més enllà del recuit de Fonteta que, en un
anunci de cervesa, els Amics de les Arts ens recorden que tenim els catalans
per apujar els ànims, la diada nacional de Catalunya oficiosa no es celebra avui
precisament en un clima d’eufòria col.lectiva. Derrotes del Barça a banda, Sant
Jordi arriba enmig de la crisi econòmica i financera més profunda que es
recorda i que ha obligat al govern de la Generalitat –el que té les
competències en els serveis bàsics de l’anomenat estat del benestar- a agafar
les tisores, cosa que ha posat en peu de guerra a metges i mestres. I si a això
hi sumem més de 600.000 aturats i hi afegim una crisi de relació amb l’Estat –llegeixi’s
retalla de l’Estatut- que no es pot desvincular d’aquesta crisi econòmica -35
de cada 100 euros d’impostos no tornen a Catalunya segons les últimes dades
oficials, un 9% del PIB- podríem pensar que el drac finalment s’ha menjat al
cavaller.

Catalunya té eminències mundials en l’àmbit
sanitari com Josep Baselga, Joan Massagué, Valentí o Manel Esteller i el model
català de sanitat està reconegut com un dels millors del món. De fet, Catalunya
és receptora de turisme sanitari. Gent que ve a Barcelona a operar-se per la
qualitat del servei i dels professionals catalans. A Catalunya es fan més
transplantaments i amb més èxit que a l’admirada Finlàndia. I, compte, un 9% de
les donacions les fan immigrants, perquè saben que la gratuïtat dels sistema
els permet un dia ser ells els beneficiats. I això s’ha de preservar. Segur que
Catalunya s’ha de reinventar continuament, i que això inclou la sanitat i
l’educació i l’economia. Però Catalunya ha de mantenir aquest model d’èxit.
Saben què costa un transplantament de ronyó? 50.000 euros. Saben què costen les
creus de Sant Jordi d’aquest any? 49.632 euros. Un ronyó. I en què és millor,
doncs, invertir els diners?

Però avui és Sant Jordi a la terra de Pla,
Moncada, Monzó, Mendoza, Cercas, Cabré, Ruiz Zafón, i Margarit, i quedi dit, un
país que celebra el seu patró regalant llibres i roses té molt de guanyat, així
que la diada convida a veure què té de positiu Catalunya que ens faci ser
optimistes. Així, doncs… ampliem el zoom. Si resulta que Catalunya és la 25a
regió més rica de la Unió Europea i que està 21 punts per sobre de la mitjana
de la UE en poder de compra, és que alguna cosa es deu fer bé. I si resulta
que, si Catalunya fos un Estat, seria el setè més ric dels 27 (28 en aquest
cas) és que alguna cosa s’està fent bé. Per tant, quins actius té Catalunya?
Què tenim?, com diria l’anunci. Podríem fer aquí una llista aleatòria,
autocomplaent i poc científica de coses positives del país, tenint en compte
que qualsevol país té coses positives. L’expresident Jordi Pujol té la dèria
des de fa anys d’explicar les coses que van bé. Sense caure en l’afusellament
del llistat telefònic, ens serveixen els set eixos generals sobre els que, ell
creu, se sustenta Catalunya. A saber: una tradició econòmica sòlida, iniciativa
civil, obertura internacional, voluntat de ser, tradició de convivència,
ascensor social i valors del treball i l’esforç. Té raó el president? Vegem-ho,
i vegem, també, com totes elles estan entrellaçades.

Catalunya va fer la revolució industrial i
ha estat la fàbrica i el motor econòmic d’Espanya, encara representa el 19% del
PIB de l’Estat i sempre ha cregut més en l’economia productiva que en
l’especulativa i en la diversificació. I les empreses catalanes saben que el
seu món és el món. Saben quin és l’únic element d’Espanya que, segons els
papers de Wikileaks, és d’interès estratègic pels Estats Units? La farmacèutica
Grífols, que produeix immunoglobulina d’ús 
intravenós. Traduït: si avui dia considerem la sida una malaltia crònica
no mortal és gràcies, per exemple, a aquest producte.
Grífols és una de las cinc primeres companyies del món en el mercat dels
hemoderivats. El 2009 va facturar 913 milions d’euros i té filials en 20
països. És només un exemple d’aquesta internacionalització, en un sector, el de
la biotecnologia, en que Catalunya excel.leix. Aquesta és, segurament, la cara
més oculta de la internacionalitzsació de l’economia catalana. Però no cal
Wikileaks per fer-la evident. Vagi vostè a qualsevol ciutat del món, segur que
hi trova una botiga de Mango, l’empresa d’Isaak Andic que va obrir la seva
primera botiga el 1984 al passeig de Gràcia i que ara ja té 2.000 botigues… en
105 països. Per cert, Andic és el president de l’Institut de l’Empresa Familiar
de tot l’Estat, com Isidre Fainé és el president de les caixes d’estalvi (CECA)
i Joan Rosell de la patronal CEOE. Senyal que hi ha una manera de fer dels
catalans que té demanda.

De fet, el 28% de les exportacions espanyoles
són catalanes i els ports de Barcelona i Tarragona, creuers a banda –Catalunya
és líder en el sector turístic i ho serà més amb la crisi dels països àrabs-,
estan en disposició de ser la porta d’entrada a Europa dels productes asiàtics,
africans i sudamericans d’alt valor afegit. D’aquí la importància del corredor
ferroviari del mediterrani. En aquest sentit, el pensador econòmic Richard
Florida ha situat Catalunya al cor de la megaregió número onze del món. Què és
una megaregió? Doncs agrupacions de ciutats i regions motors del progrés
econòmic, que en molts casos salten per sobre d’antigues fronteres estatals i
que es reflecteixen en una nova cartografia: a partir de les emissions
lluminoses nocturnes captades per satèl·lit vostè pot veure aquesta megaregió que
va des de València fins a Lió.

Florida és un teòric dels estudis
urbanístics que suggereix que les claus del creixement econòmic són la
tecnologia, el talent i la tolerància. I que les classes “creatives” són les
classes que generen un major creixement econòmic. Classes que s’aglomeren en ciutats
i en entorns urbans atractius específics: allà on es desenvolupa la tecnologia
i el talent, així com també allà on hi ha més tolerància envers les formes de
vida no estàndard i on hi ha més possibilitats culturals i d’entreteniment. És
aquest el cas de Catalunya? Ho sembla si tenim en compte que la taxa
d’activitat emprenedora és superior a la de Nova York, Londres i Berlin i que la
ràtio de creació d’empreses és la més elevada de l’Estat i que això passa en un
entorn no només amb elevades possibilitats culturals i d’entreteniment –al
marge de la qualitat de vida d’un país amb clima mediterrani, mar i muntanya-,
sinó en que la creativitat dels propis catalans excel.leix: el grup Manel han
estat quinze dies líders de vendes de discos a l’Estat ­–la majoria a
Catalunya, no ens enganyem- i és la punta de llança d’una fornada de grups que,
cantant en català com a fet natural, demostren una vitalitat envejable en el
camp musical: des de Manel a Amics de les Arts, passant per Mishima, Ivette
Nadal, els incombustibles Pets, Le Petit Ramon, Silvia Pérez Cruz, Anna Roig,
SanJosex, El Petit de Cal Erill, Mazoni, The New Raemon i el més internacional
Joan Manuel Serrat. Com ha estat aquest any el gran any del cinema català, amb Pa Negre com a referent multipremiat,
però també amb directors com el propi Agustí Villaronga, Pau Freixas, Isabel
Coixet, Manuel Huerga, Juan Antonio Bayona, Jaume Balagueró, Cesc Gay, Marc
Recha, Mireia Ros o Laura Mañá. Per no parlar d’un planter d’actors de teatre i
cinema reconeguts internacionalment com Sergi López, però també Josep Maria
Pou, Lluís Homar, Emma Vilarassau i una Ana Lizaran que, amb Agost, ha protagonitzat l’obra de la
temporada i que si fos americana seria una celebritat mundial. I tenim genis de
la cuina. Els germans Roca han convertit El Celler de Can Roca, a Girona, en el
segon millor restaurant del món, segons Restaurant
Magazine
, agafant el relleu del Bulli de Ferran Adrià, que tanca al juny
després d’haver protagonitzat des de Cala Montjoi, a Roses, una revolució culinària
que ha enlluernat el món i que segueixen Carme Ruscalleda o Sergi Arola i que
ha plorat l’adéu de Santi Santamaria, ànima del Racó de Can Fabes. Metges
punters, genis de la cuina, esportistes d’elit com Pau Gasol –campió de l’NBA-
i el millor equip de futbol del món fet amb gent de la casa, arquitectes de
renom a la terra de Gaudí, i pintors com Antoni Tàpies, situat al mateix nivell
que Dalí i Miró.

Richard Florida parlava d’un element més
que atreu les classes creatives i, per tant, impulsen el creixement econòmic:
la tolerància. Si ho recorden, Pujol en parla en els seus set eixos:
convivència i ascensor social. Ho som els catalans de tolerants? Hi ha ascensor
social? A l’estudi Valors tous en temps
durs
, de la Fundació Lluís Carulla i Esade es fa un retrat de l’evolució de
la societat catalana que explica moltes coses. L’estudi divideix els catalans
en neoconservadors, individualistes cívics, neomoderns, individualistes
pragmàtics i individualistes egocèntrics. Perfils al marge, l’estudi ve a dir
que els catalans reclamen més llibertats individuals. Per tant, no només
tolerància, sinó voluntat de formes de vida no estàndard. Cosa que explica, per
exemple, l’èxit electoral de Zapatero a Catalunya, l’home que més ha legislat a
favor d’un liberalització dels costums. I, en resposta a Pujol: sí, existeix
l’ascensor social. I la principal mostra és que a Catalunya hem tingut un
president de la Generalitat nascut a Iznájar, Còrdova, que ha tingut el seu
somni català, com l’han tingut el mateix Andic, o Justo Molinero o Manuel Lao,
que des d’un bar de Terrassa ha muntat un imperi mundial del joc. La resposta a
la pregunta de Jordi Sevilla era: si, Catalunya estava preparada perquè un
“xarnego” fos president de la Generalitat. I aquest any que va del Sant Jordi
del 2010 en que va néixer Públic al d’aquest any, han estat declarats Patrimoni
de la Immaterial de la Humanitat els castells, les construccions humanes que
exemplifiquen la voluntat de construir un sol poble, on en l’esforç no es
discriminen edats, races i sexes.

Però l’estudi d’Esade –per cert, junt amb
l’Iese, dues de les grans escoles de negocis del món- també explica altres
coses. Els catalans volem més llibertats individuals… dins d’un ordre social.
És a dir, volem seguretat i volem hospitals i volem escoles. I volem les
millors. I per què es mantingui l’ascensor social, cal garantir l’accés de tots
als nens a l’educació amb les mateixes oportunitats… i que, a partir d’aquí
funcioni la meritocràcia. Volem llibertat, però administracions eficients i
serveis públics eficients. Acceptem la immigració, però no de manera
descontrolada. I això, en temps de crisi, és caldo de cultiu per elements com
la Plataforma per Catalunya de l’ultra Josep Anglada, però també per qui hi vol
competir per un grapat de vots com el candidat del PP a Badalona Xavier Garcia
Albiol.

Una llibertat individual que en el terreny
polític es converteix en una autoafirmació identitària com a poble que enllaça
amb la voluntat de ser de la que parla Pujol i amb la iniciativa civil que ja
hem anat veient en diversos àmbits, però que en el terreny polític té el seu
reflex en la manifestació del 10 de juliol passat contra les retallades de
l’Estatut o en les consultes sobiranistes. Dos elements que enllacen amb una
altra conclusió d’Esade: els catalans estem interessats en la política, però
decebuts amb els partits.  I  una llibertat dins d’un ordre social que
enllaça amb els valors dels treball i l’esforç. L’exemple postmodern és el
Barça de Pep Guardiola. El Banc Sabadell ha guanyat 250.000 clients des que l’entrenador
del Barça és la seva imatge i, compte, fins i tot un grup d’estudiants de la UB
i d’Esade ha creat el concurs de joves emprenedors… Totssompep! Encara que, a
vegades, l’estètica se’ns menja l’eficàcia…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!