Tian Riba Bloc

Article publicat avui a Públic:

“Catalans: Interpretant el
sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi,
proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica.” El
14 d’abril farà 80 anys d’aquestes paraules de Francesc Macià des del Palau de
la Generalitat. L’Avi anava un pas més enllà del que feia una estona havia fet
Lluís Companys des de l’Ajuntament. Aquell episodi, els tres dies que van del
14 al 17 d’abril del 1931, els recordarà ara una pel.lícula documental de TVC i
la productora Minoria Absoluta de Toni Soler, un autèntic companysmaniac i de tot el que va passar en aquells tres dies
d’abril.

 Un aniversari rodó que arriba en
un moment en que l’encaix entre Catalunya i Espanya està de nou en discusió i
en que ho està la pròpia estructura de l’Estat, aquell cafè per a tothom fruit
de la transició. De fet, ara qualsevol dia es podria proclamar la república
extremenya o murciana, des de la seu d’alguns dels governs autonòmics. Però,
més enllà d’aquesta boutade, la
proclamació de la república catalana aporta algunes lliçons de la història
aplicables al present. Més enllà de recordar dramàticament a ERC que el partit
ja va néixer amb enfrontaments caïnites, la primera lliçó l’expliquen els
esdeveniments posteriors a les paraules de Macià. El dia 17 els ministres
enviats pel govern provisional de la república espanyola van acordar amb l’Avi
que, home, potser millor que una República Catalana seria recuperar… la
Generalitat. Per tant, no és el mateix proclamar la independència que tenir-la.
Un avís per a navegants. És a dir, per als partidaris esverats de la
proclamació exprés i unilateral de la independència, ara que es tornarà a
debatre al Parlament. Cal tenir les coses molt ben travades, molt de consens i
força Catalunya endins i suficients aliats a fora com perquè Catalunya
esdevingui un Estat. I difícilment ho serà ­–i qui diu Estat diu, per exemple,
confederació- si l’altra cònjuge ­–llegeixi’s Espanya- no està d’acord amb la
separació. Fa bé, doncs Artur Mas de no posar límits a l’autogovern, però també
a mesurar forces abans d’aplicar el dret a decidir.

 Ara bé, hi ha una segona lliçó
d’aquell 14 d’abril. I aquesta se l’hauria d’apuntar, sobretot, Espanya. A
Macià li van canviar la República Catalana per un Estatut. Un Estatut que es va
aprovar en referèndum a Catalunya i que, després de ser ratificat pel poble, va
ser retallat a les Corts espanyoles. Els sona? La conseqüència va ser que el 6
d’octubre del 1934, mort Macià el dia de Nadal del 1933, Companys va proclamar
l’Estat català. És a dir, els “anhels” dels catalans no havien quedat resolts,
com no han quedat resolts ara. Per tant, molta paciència, la vida de les
nacions són mil.lenis… i tota la retòrica que calgui. Però quan, any a any, a
600 quilòmetres, van frustrant aquests “anhels” d’autogovern i el reconeixement
a la identitat catalana i, a més, et drenen 20.000 milions d’euros cada any i,
a sobre, et diuen privilegiat quan vas a reclamar el que et deuen, és normal
que cada vegada hi hagi més ciutadans que creguin, parafrasejant Josep-Lluís
Carod-Rovira, que se’ns pixen a la cara i ens diuen que plou.

 Per tant, és cert que no es poden
fer les coses de manera esverada, però també ho és que cal trobar una solució,
una entesa, de manera urgent. Catalunya és la campiona de la solidaritat, té un
20% de ciutadans per sota del llindar de la pobres, no arriba a final de mes…
i la resposta d’algú aparentment moderat com la ministra Elena Salgado és que
la Generalitat augmenti els impostos! Per què se’ls segueixi quedant l’Estat, deu
ser… Així que la relació entre cada vegada més gent a Catalunya i Espanya és
d’una distància emocional que fa necessari un canvi. El mateix episodi del 1931
hauria de fer recordar a alguns polítics espanyols que Catalunya no neix el
1978. La Generalitat mateix va néixer el 1359 amb la presidència de Berenguer
de Cruïlles, bisbe de Girona, nomenat a Cervera. I, justament, tenia
atribucions executives… en matèria fiscal. I, per cert, el rei Joan Carles
hauria de ser un aliat de Catalunya per ajudar a trobar una entesa si vol
mantenir en peu l’empresa. Si no, que recordi què li va passar al seu avi,
Alfons XIII. I els polítics espanyols han de recordar que, com el 1931, de
l’actitud de Catalunya, en depèn l’arquitectura institucional d’Espanya…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!