Anotacions rizomàtiques
L'escriptura proteica front a la cultura quadrangular
MÒNICA TERRIBAS ENTREVISTA A JORDI PUJOL (ADDENDA: ¿COM SABER QUE ESTÀS DAVANT UN NACIONALISTA VALENCIÀ SENSE PARLAR DE POLÍTICA?)
MÒNICA TERRIBAS ENTREVISTA A JORDI
PUJOL
Jordi Pujol va assistir ahir al
programa de TV-3 La Nit al Dia amb moltes ganes d?explicar
coses: va arrancar amb la reflexió sobre la
Vaga Fiscal i va desplegar la seua
sinceritat en un to col·loquial que despertava interés i generava credibilitat.
Jo tenia el televisor encés mentre visitava la web de lectures i traduccions ?La Inmaculada Decepción?
i, a poc a poc, Pujol em va captar l?atenció en una situació domèstica ben
desfavorable per a ell, ja que estava gaudint majúsculament amb troballes
lúdiques apassionants (veure, per exemple, la fila que feia la musa de Charles Bukowski en
una fotografia ? així com els seus poemes de contra-amor– podria haver-me
mogut a desconnectar davant l?entrevista de qualsevol altre polític català o
valencià).
Jordi Pujol transmetia en les seues respostes vivaces una gran
experiència: el coneixement ciclopi de Catalunya, la praxi equilibrada que es
postula espontàniament en lideratge després d?haver trobat el punt intermig,
l?autoestima franca d?algú que es creu el país i opta per un possibilisme
eficient, el seu afany admirable per reclamar sentiments col·lectius legítims, la
il·lustració del propi punt de vista amb un anecdotari realista i significatiu,
la intel·ligència instrumental que brilla a estones amb pensaments utòpics,
l?equànime visió de conjunt sobre la taula d?escacs on es debat el passat, el
present i el futur d?un país que ell ha presidit durant tants anys.
Hi havia
una diferència substancial entre l?entrevista que feia anit Mònica Terribas a
Jordi Pujol i la que li va fer en el seu dia a Pasqual Maragall: mentre
Maragall s?acariciava obsessivament l?orella i ronronejava com un alumne
retardat al que no li plau fer tots els deures i compareix amb l?actitud blasé d?algú que té mandra de parlar (i
per això l?entrevistadora va haver de fer més preguntes del compte: per a que
l?entrevistat anara esquivant-la amb negligència), Jordi Pujol per contra anava
tan pletòric d?idees que fins i tot reconvenia a Mònica Terribas per a que el
deixara expressar-se més encara i així anar arrodonint les respostes. Les audiències
del País Valencià, en especial els electors i simpatitzants del Bloc
Nacionalista Valencià van tindre anit una oportunitat preciosa per a acaparar ?
més encara– l?oxigen de la salubritat democràtica, per a rebre una injecció d?entalpia
entusiasta i per a ser esguitats amb l’aigua clara de la digna decència que implica l?estil
català de fer les coses.
ADDENDA: ¿COM SABER QUE ESTÀS DAVANT
UN NACIONALISTA VALENCIÀ SENSE HAVER PARLAT MAI
DE POLÍTICA?
Hi ha una diferència substancial entre
qualsevol nacionalista espanyol i qualsevol nacionalista valencià: la diferència
sura en la conversa, fins i tot sense tocar temes de política o d?ideologia. Per
a una persona que assumeix una lleialtat increbantable envers l?Estat Espanyol,
la majoria dels temes de la conversa són limitats, estan predefinits i
subjugats per l?omnipresència mediàtica d?un punt de vista molt jeràrquic, el
nacionalista espanyol expressa pocs dubtes, es sosté en afirmacions de
semblança individualista però que en darrer terme no impliquen qüestionaments
profunds, es deixa dur per una corrent majoritzada de punts de referència tòpics
i superficials i, en conseqüència, el grau d?elaboració del seu discurs
acostuma a ser de curt recorregut.
El nacionalista valencià tendeix a l?exhaustivitat
col·loquial, explora molts pros i contres, fa l?entra-i-surt de la totalitat, els
seus feed-backs poden ser incessants o almenys imprevisibles, es planteja
preguntes que no estan en l?ordre del dia estatal, ha de construir un punt de
vista completament des del no-res, usa i abusa de major liberalitat i major capacitat
de maniobra verbal, acostuma a escenificar un individualisme ple de contingut i
d?autenticitat.
Aquesta diferència fins i tot es nota en l?estil del bon humor:
el bon humor d?un nacionalista espanyol desencadena o bé una rialla prepotent
que aspira a xapigar a qualsevol que passe a prop seu (amb una evident aplicació
selectiva de prejudicis indiscriminats) o bé és una rialla dessubstanciada,
deixada anar, autocomplaent, sostinguda per una quantitat molt xicoteta d?informació
friccional; en general, és una rialla que es desvia molt poc d?un substrat ètnic
que apel·la a la unanimitat i el tancament aferrissat de les postures. La rialla d?un
nacionalista valencià, pel seu compte, a voltes és una sàtira esbossada amb
tendresa que obri moltes comportes del realisme pragmàtic, altres voltes és una
rialla que depén d?una ironia enjogassada que manté incòlume el dret a existir
de l?objecte burlat; moltes voltes es revela com una rialla que posa en valor
dades més àmplies, interrelaciona factors molt apartats i que en la síntesi còmica
gaudeixen del benefici d?una originalitat més evolucionada i civilitzada.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Mentre que sembla que Joan Puigcercós, Carod Rovira i Joan Ridao representen la via on s’ofegen els independentistes i la nació catalana.
La qual cosa no es sap quina és pitjor.
Una de les conseqüències polítiques més dolentes pel País Valencià ha estat voler considerar de forma absolutista el com una part de Catalunya.
Al contrari que passa amb el gallecs del BNG que mai s’ha considerat una part de Portugal, no han tingut el complexe artificial de considerar-se secessionistes o traïdors.
Per això ara els gallecs són on són i el PP és on és al País Valencià.
De tal forma que els ‘amics catalans’ al País Valencià, s’han convertit en els ‘altres castellans absolutistes’ per defecte, que li fan el paper al PP al País Valencià.
No t’enganyis: el que vas veure i gaudir no és la ‘via catalana’ de fer les coses. Hi ha moltes vies catalanes, tantes com catalans. El que vas veure és la manera de fer les coses de Jordi Pujol i, en certa manera per extensió, de CDC.
La manera com el tripartit mana sense guanyar les eleccions és una altra ‘manera catalana’ de fer les coses. I ja has vist en Maragall. I et falta en Montilla!
Els feixistes blavers del PP valencià adoctrinen els romanesos perquè esdevinguen separatistes anticatalans; a la Viquipèdia en romanès s’hi diu que el "el valencià és una llengua diferent al català" i tota mena de bajanades semblants, i dubte molt que darrere d’això no n’hi haja cap blaver… així, quan els romanesos apleguen al País Valencià ja tenen ben inculcadet el virus del separatisme anticatalà!