Allà on s’acaben les irisacions aurorals del nostre idioma,
allà on em faces un Mur amb el teu axioma,
i una coral de brises diguen estantisses: “és ja el no-res!”,
i totes les pietats de l’aire convergisquen en excés,
jo avançaré cap al fons d’atzucacs i laberints,
i veuré esborranyat per tot arreu el nom pulcre del desig,
i emanarà llavors suaument l’alé intens del deliri
i seré la dolçor vençuda que envigoreix l’amor empíric
i serem ombres dels llocs que renaixen a la fi
durant mil anys més reverberaran els nostres mots vius
Cançó d’estima: “Lamouni ligharou meni”, composada originalment pel trobador tunisià Hedi Jouini;
“Les envejoses em pregunten: ¿què fas amb una dona tan estranya?
vaig diguent-les que jo sóc la seua Eva, i ella la meua Adama”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!