Anotacions rizomàtiques

Ubicada amplament entre la costera del Molí (justament dalt hi ha cases antigues valencianes, amb porxis, murs de pedra i façanes de calç), el carrer de la Morera i la carretera/avinguda d’Alcoi. Espai públic de proporcions quadrangulars, construït molt probablement sota la praxi de l’”urbanisme de consens”. La confiança del disseny va anar a càrrec de l’arquitecte Palacio, fill del poble i d’una família de constructors. Línies sòbries post-corbusserianes, compensades amb arbreda al·legòrica a la història vegetal de l’espai local: moreres frondoses, palmeres altes i, per a embellir, plàtans de creixement ràpid i xicarandes poètiques d’encantadora floració blavissa . Fa quinquenis allò eren també bancals de metlers que es van anar arrancant per a deixar-hi uns aparcaments amargenats i lletjos, que durant uns anys foren l’àmbit de les fires temporals de les festes patronals. En els trimestres de l’obra de remodelació es generava molta pols i a l’excavar a fons els fonaments dels edificis del Molí va eixir un poc d’aigua d’aqüífers subterranis que baixen del casc antic i la serra Almèdia: llavors, la veu demòtica, sempre expectant a les catàstrofes passatgeres, ho va rebatejar com a “Plaça del Titànic” (és un poble on s’atorguen “renoms fortets”, com diuen alguns llauradors savis). Fa molts anys que no hi ha cap risc imminent que haja de vindre Leonardo di Càprio a posar-se èpic. L’ambulància mai ha tret a ningú ofegat de tan entranyable plaça, ni ha calgut reflotar els llaguts salva-vides: poca maritimeria agitada en un dels centres simbòlics de la Marina Baixa. I cap iceberg a la vista! 😉

És un espai públic amb molta vida social: en algunes cotxeres es trien “nyespros” quan ve la collita. En un dels locals baixos hi ha “L’assajador” de l’Associació d’Amics de la Música i quan feia calor han tret l’orquestra i la rondalla de pols i plectre a fer concerts d’assaig a la fresca a poqueta nit. En el centre de la plaça hi ha un parc infantil ben dotat, molt sovintejat per xiquets, joves mares i pares, per les hores vespertines. Encara que els banquets són moderns (sense suport per a l’espatlla, com correspon lògicament a un país de molt-faeners i de més-que-faeners), cada matí s’asseuen ancians i immigrants a fer tertúlia quotidiana. Com tots els espais públics registra uns certs canvis de tipus grupals segons van passant els horaris de cada dia. Enfront de la plaça, en eixe tram de la carretera d’Alcoi, hi ha tres comerços particulars, pràcticament consecutius: la perruqueria unisex-saló de bellesa de la meua cosina Cristina, una funerària-tanatori (famosa als noticiaris per haver implantat un innovador sistema digital d’avís de soterrars en la web: www.quisamort.com ) i la mítica Sala de Festes Aixarà – bar-discoteca, restaurant immens de cel·lebracions massives, local de concerts i assemblees d’entitats privades–. Moltes generacions de parelles comarcals s’han conegut anant a ballar allà els dissabtes per la nit, per exemple els meus pares a finals dels anys 60 (sóc nascut l’any 70). A la Sala de Festes Aixarà vaig exercir un dels meus primers empleaments temporals com a cambrer a l’edat de catorze anys: la primera tasca fou ajudant a tallar pinyes americanes al Tio Miquel de la Mel en pau descanse (són una llarga família d’apicultors, reconvertits en grans amfitrions d’ocis carismàtics, amb alguns nets dedicats artísticament a l’espectacle musical en la nostra llengua).

Un poc més enllà, en direcció nord, també fent-li front a la plaça del Molí està una de les dues seus municipals del partit polític Bloc Nacionalista Valencià-Compromís pel País Valencià (a l’alt garaig de la família de Joan Sanchis). Com que per davant de la plaça d’El Molí passa una carretera comarcal, artèria principal –dins del poble– de trànsit de vehicles i autobusos, moltes voltes s’aturen els turistes despistats pels mapes i els gps a preguntar-nos com s’arriba a l’entranyable poblet de Guadalest, de grans vistes panoràmiques i uns quants museus sobre miniatures, ubicat una desena de kilòmetres més amunt; també ens pregunten pel paratge natural de les fonts de l’Algar, a tres kilòmetres cap avall, el nostre “locus amoenus” que marca la diferència de totes les natures aquàtiques. Aleshores xampurregem una miqueta d’anglés, francés, alemany, valencià i espanyol, fent d’agents improvisats d’informació turística – sense remuneració municipal–, només per a ajudar solidàriament als transeünts perduts.

Fixeu-vos en algunes imatges sobre la Plaça del Molí, en els arxius adjunts d’aquest text: la seua netedat agraciada i la seua verdor relaxant, tan il·luminada pel Sol del sud i tan propícia a les trobades veïnals; el seu disseny racionalista modulat per una gran voluntat immanent que integra les activitats més diverses, la claror esplèndida de l’habitabilitat exterior, tot el seu potencial d’espai entranyable com una matriu de sentits i usos ben organitzats, el caràcter modern que transpuen les seues extensions harmòniques ben aprofitades; aparentment es tracta d’una plaça secundària dins un poble sudvalencià intermig, el seu comfort acollidor la converteix en un gran exemple arquetípic – digne de ser estudiat pels experts en semiòtica de l’arquitectura pública– sobre com la pràctica d’un urbanisme assenyat serveix – i molt—per a propiciar i dinamitzar les diverses sociabilitats autòctones.