Anotacions rizomàtiques
L'escriptura proteica front a la cultura quadrangular
“- ¿Tens el batxillerat?
– No. Em van suspendre dues voltes.
– Això no importa si has fet els estudis fins el final. Si es parla de Ciceró o de Tiberi, tu saps més o menys qui són, ¿no?
– Sí, més o menys.
– Bé. En principi, ningú sap res, a excepció de vint imbècils que no serveixen per a cap altra cosa. A més, no és difícil passar per entés. La qüestió és no deixar-se agafar en flagrant delicte d’ignorància. Es va maniobrant, s’esquiven les dificultats, s’eludeixen els obstacles i s’aclapara els altres mitjançant el diccionari. Tots els hòmens són babaus com a ànecs i ignorants com a peixos.
Parlava amb la tranquilitat desimbolta de qui coneix la vida i somreia a l’observar com passejava la multitud.”
(extret de Guy de Maupassant, Bel Ami, 1885)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La literatura etnogràfica dels nostres pobles amb les legendes que han perdurat a través dels temps per via oral d’una generació a altra pot ser s’acabràn de pedre amb la extensió universali i la globalització del pensament unic.
hola, anònim,
fa temps que estic d’acord en la mateixa idea que proposes, és un lloc comú dins el moviment cultural valencià, però fins i tot els tòpics hem de saber re-actualitzar-los; té molt de futur ambientar contes i relats en l’atmòsfera rural — ja siga partint de relats populars transmesos gent gran, relats en vies d’extinció, o també de creacions noves–, per la senzilla raó que, segons les enquestes públiques, la majoria de la gent s’identifica prioritàriament en els seus pobles, abans que en els diversos marcs nacionals o autonòmics;
la recepció i acceptació de Camí de Sirga de Jesús Moncada n’és un magnífic exemple: és una novel·la sobre l’Arcàdia rural perduda; en el mateix vilawebari pots consultar la pàgina de l’escriptor Toni Cucarella, La Cuca Salamanduca, sobre literatura popular de Xàtiva i la seua redor;
després d’haver "tastat" un bon grapat de contarelles, rondalles i succeits d’arrel ètnica, pense que cal actualitzar també l’imaginari col·lectiu derivat del seu punt de vista sovint tan compacte i excessivament tradicionalista: vivim en una societat més multicultural, més diversa i més lliure, on cal evitar les unanimitats — des de la simple unanimitat valorativa del pensament popular fins a la unanimitat mediàtica a que aspira el tan denostat pensament únic–,
una cosa és fer contribucions lloables i dignes en història oral contemporània, més urgents quan molts dels seus dipositaris físics estan en edats avançades, i una altra, ben diferent, construir una narrativa apta per a la gent d’avui en dia, tot incorporant allò útil del paradigma tradicional, però també afegint la fèrtil llavor del present,
pots consultar una discussió en la mateixa línia per al gènere de la poesia popular en el meu article La poesia popular dels Països Catalans: entre la ductilitat i el punt de vista comunitari ,
salut i endavant