Anotacions rizomàtiques

     En el restaurant de Montpeller que hi ha enfront de la placa commemorativa de Jaume I atén una eventual cambrera romanesa que parla francés parfaitement: sembla que ningú li ha donat – encara— ni 80.000 ni 100.000 euros de propina per anar tirant. ¿Hauríem de començar a rascar-nos la butxaca per a atorgar-li el mèrit pecuniari que s’ha guanyat a pols per haver creat un referent exemplar, un espill melioratiu de l’hostaleria per a les generacions futures d’immigrants?

      Eixa placa a favor de Jaume I està en una façana que dóna a una carretera de pujada, a mà dreta –cap en dins– hi és la catedral: vam fer l’indi fotografiant-nos en l’altar en absència dels retors (els indicis de sermons eren per passar l’estona: llavors no hi havia aquest tsunami d’ateisme pestilent i sobreactuat com un tàvec secundari rondant la brossa principal).      

      Em va commoure la vella facultat de medicina, atrotinada i de proporcions considerables, enllà de la plaça de la catedral: vaig imaginar a Paracels cremant-se les celles a la seua biblioteca antiga i eixint d’alguna porta amb patracols sota el braç; vaig imaginar també rogles de metges jueus parisencs refugiats en aquesta escena urbana periclitada mentre fugien del nazisme.      

     En Alacant em vaig empassar la seua obra cabdal: m’hi vaig quedar amb la seua teoria dels somnis. Més o menys deia el metge Paracels (un científic aliat amb la força de l’obscur més alquímic): “Hi ha nits que dues persones somien l’una amb l’altra: s’hi estan comunicant mútuament, es diuen coses que tenien necessitat de dir-se, ultrapassen qualsevol distància física o emocional; al retrobar-se aquella conversa nocturna els marca de manera important, els sintonitza i els reconcilia encara que no la recorden”.     

     Podriem fer lírica i dir que els diferents moviments del nacionalisme i de la cultura en llengua catalana són com un gran somni paracèlsic: tots conversem entre nosaltres mentre dormim plàcidament com anyells i ens enlluernem entusiasticament amb els signes incruents d’un Holocaust de la Identitat que veiem – meravellats — en els seus trets més agradables: quin dilema el de ser positius quan l’optimisme ens arrenglera del costat dels qui tenen la paella pel mànec, plena d’oli bollint per a fer bunyols amb els moniatos despistats.  

    
    Ara el cos i el cor  m’impulsen a dir una cosa senzilla: deixeu els ossos dels vells reis ben tranquils als panteons i als monestirs, ocupeu-vos d’escoltar el que vos està diguent la gent viva d’avui en dia, dissenyem – entre tots—un futur clar sense cap bri de prepotència aristocràtica, açò sembla una renaixença de segona mà (“el primer esdeveniment té el carisma d’una tragèdia, la segona volta que s’esdevé és un ximple pas de comèdia”, deia Karl Marx), necessitem polítics i ciutadans decidits pel sobiranisme autèntic de demà mateix! Que les ombres del passat no ens distraguen massa del present i del futur.

—–
Imatge: facultat de medicina de Montpeller.