Anotacions rizomàtiques
L'escriptura proteica front a la cultura quadrangular
CHE FECE… IL GRAN RIFIUTO (Konstandinos Phileotas Kavafis)
A cadascú li arriba el dia
De pronunciar el Gran Sí
O el Gran No. Qui en va disposat
Manifesta Sí i al dir-ho
Progressa en el camí de l’estima i de la seguretat.
El qui rebutja no se’n penedeix.
Si novament l’interrogaren
Diria No una altra volta. Però eixe
No – legítim—l’arruïna per sempre.
———————————————————————————
“Per la Bellesa vaig morir”.
Tot just la tomba m’acollia,
n’entrava un, mort per la Veritat,
a la cambra veïna.
“Tu, per què has mort?”,
em preguntà en veu baixa.
Li contestava: “He mort per la Beutat”.
“Jo per la Veritat: són una sola cosa
— va dir-me– Som germans!”
I així com uns parents que en ser de nit es troben,
de l’una a l’altra cambra vam parlar,
fins que la molsa ens arribava als llavis
i els noms ens esborrà.
Emily Dickinson (traducció de Marià Manent)
—————————————————-
L’ALBATROS (de Charles Baudelaire)
Els mariners acostumen, a voltes, a distraure’s
donant caça als albatros, grans aus de mar,
que segueixen — indolents companys de viatge–
al vaixell que travessa els abismes amargs.
Només els llencen sobre el fustam d’humides taules,
eixos reis del cel, avergonyits i babaus,
resten amb pena profunda arrastrant les ales,
les seues grans ales blanques a rems semblants.
Heus ací el viatger alat, ¡el més inútil i afeblit!
Ell, abans tan bell, ¡el més lleig i grotesc!
¡amb la pipa crema el seu bec un sàdic mariner!
¡fent el coix com un planejador invàlid, l’altre l’escarneix!
El Poeta és igual que aquest amo de les altituds,
que habita les turmentes i se’n riu dels arquers
.Exiliat a la terra, cridòria i bulles el van disolvent,
les seues ales de gegant li trenquen el pas astut.
————————————————————
Imatge: una colla d’albatros en mans dels mariners.
[Hi ha més: clica avall…]
L’ALBATROS (Versió de Xavier Benguerel)
Sovint, per esbargir-se, els homes d’equipatge
capturen uns albatros, magnes ocells marins,
que, indolents companyons, segueixen el viatge
de la nau que s’esmuny sobre els avencs salins.
Tot just entaforats en la insòlita escena,
aquests reis de l’atzur, maldestres i porucs,
per la coberta es mouen arrossegant amb pena
les seves ales balnques a tall de rems feixucs.
L’alat viatger amb cara tan inepta i adusta!
Tan bell adés i, ara, risible, lleig i moix!
L’un excita el seu bec amb la pipa de fusta,
l’altre un alacaigut imita fent-se el coix!
El Poeta és semblant al rei de les altures,
veí de la tempesta, ni dels arquers fa cas;
exiliat en terra i blanc de les censures,
ses ales de gegant van destorbant-li el pas.
L’ALBATROS (versió original)
Souvent, pour s’amuser, les hommes d’équipage
Prennent des albatros, vastes oiseaux des mers,
Qui suivent, indolents compagnons de voyage,
Le navire glissant sur les gouffres amers.
A peine les ont-ils déposés sur les planches,
Que ces rois de l’azur, maladroits et honteux,
Laissent piteusement leurs grandes ailes blanches
Comme des avirons traîner à côté d’eux.
Ce voyageur ailé, comme il est gauche et veule !
Lui, naguère si beau, qu’il est comique et laid !
L’un agace son bec avec un brûle-gueule,
L’autre mime, en boitant, l’infirme qui volait !
Le Poète est semblable au prince des nuées
Qui hante la tempête et se rit de l’archer
Exilé sur le sol au milieu des huées,
Ses ailes de géant l’empêchent de marcher.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
L’atzar que ens demana sempre posició i direcció, sense dubtes, la vida que ens apropa bellesa i veritat, les contradiccions entre les mans i les ales…ésser fet per a la immensa mar.