QUIN VECTIGAL! CABASSADA DE SONETS LLIURES PER CELEBRAR L?ARRIBADA DEL ?DOLÇ MIL BUIT?

 

     La nit de cap d’any hem menjat a cor què vols (després ja hem tornat a les dietes amb verdures i fruita), hem fet llargues converses socràtiques – sense el prescindible suport bibliogràfic, on vas a parar!—i hem caçat paraules. Per a Toni “els adoquins de la plaça es trenquen més que un tello”: pel context ho pots saber, mirant el DCVB t’adones d’un ús nou d’un probable mallorquinisme. Per a Joan Benimeli: “m’agraden les neveres buidetes, en comptes que estiguen desglotades”: ací el DCVB no ens ofereix cap remei i davant el requeriment fantasiegem si això és un gal·licisme o un idiolectalisme (la ciència lexicogràfica no permet per ara massa més: ho haurem de contrastar amb les autoritats). Lídia compareix maquillada com l’Amélie cinematogràfica i ens recalca, entre inesgotables contarelles docents, que té 27 anys: això puntua subliminalment per als mascles que s’aproximen a la quorantena. Després d’haver repassat com han acabat alguns veïns d’eixes edats, ens sentim afortunats implícitament. La guerra dels sexes ocupa menys del 15% de temps de la sobretaula (hi estem avesats), però no en termes polemistes, sinó amb molta ironia mediterrània: per a Joan Aragon, “ens condemnaren a l’infern, per embolicadors, però per molt que ens afanyem mai arribarem al seu grau de fingiment”. Quan sónen els essaemaesses dels mòbils, assistim a un breu micro-teatre interior dels sentiments bi-direccionals. No engeguem el televisor (no fa cap falta): la sobretaula flueix rica de matisos i rialles com en un diàleg improvisat dels amics de Plató. Era una sopada de patriotes que se’n foten de les efemèrides convencionals. Per celebrar l’arribada del “Dolç Mil Buit”, vos deixe avall una cabassada de sonets lliures desestimats per improcedents, els lletraferidors també tenim moments en els que la inspiració no acaba d’enunciar-se completament d’acord amb els paràmetres del propi ideal estètic. Ací van els “esqueitxos” fallits del 2007. Salut i bon any!


ENSAMBLANT AQUESTA REFLEXIÓ PONDERATIVA,
TOT ÉS LENT, LA CALMA BULL I LA LLUM ÉS ASPRIVA

Canta el dolçarí pel rial irreal i pel llunyà meandre,
El prepotent tria el torbament fugaç de l’adversari,
La mare de tots es calma en la tissana de cilandre,
Jo  mire, seré, impenitent, el vostre incipientari:

 del goig impostat, ¿què resta sinó la ferum d’un antre?
Dels atacs verbals, ¿arribaràs a ser multimilionari?
Si tant estimes la meravella ideal d’Anaximandre
,
¿per què plores tant vora el nostre salze funerari?

 Som el bosc de la inquietud, el cadafal és de marbre,
El viatger sospesa fils d’aram i treu el mostrari:
Aquest és per la llum i l’evanescència de l’aire,

 L’altre per enroscar a qualsevol maleït cavernari;
Hem sublimat el desfici sense fer massa l’egoista,
Coroneu els desheretats: sempre seré joancarlista!


 Dus els tacons massa alts per dansar amb mi
i vols el vals de clac-cloc amb l’acordió enardit;
dus el rímmel de Rommel per mirar-me fit a fit
i vols mots clars i precisos, valuosos i polits. 

Dus l’ànsia del mantra accelerat del teu desig
i vols arrancada de colom i aturada de teuladí;
Dus la mirada perduda en ingovernable Paradís
i vols servei de lacai i un ministre de la nit;

 Dus una diablesa riallera tatuada en el pit
i vols que et beneisquen en la puresa del vi;
Dus la pell tibada, enrojida, bruna i febril
 
I vols amagar eixe esplendor d’arts susbstitutius;
Dus el Mal a la butxaca, capriciós i adormit,
I vols un cor honest, brut d’actes transitius.

————-
Imatges: Un abisme de sentit i salt damunt la platja. Tot escriptor que es meresca la teua atenció ha d’estar preparat, si és sincer, per a mostrar-te els seus manuscrits més fungibles. Tot escriptor amb una mica de valor ha de saber fer “ponting verbal” davant de tu amb el seu material més desenfocat. Tot escriptor amb veritable ànim ecològic ha de saber reciclar la seua paperera per a confeccionar-se un paracaigudes. Tot escriptor  amb el cor fort ha d’evitar les poses estudiades i descabdellar la improvisació en temps real per arribar als registres més originals.

[Hi ha molt més: clica avall…] 



Jo t’ho dic en llatí de la Vall del Cogombre,
Jo t’ho dic nassalment com soldat austríac,
Tornarem foll a qui observa entre ombres,
Farem feliç a qui s’alegra quan excel·lim: 

Els poetes més bons sojornen als campanars,
Tenen hortes febrils al paratge de les formes,
Conviuen entre vells, pura saba dels idiomes,
El seu mot sonador maximitza els parlars;

 Jo t’ho dic en francés al passadís bibliòman,
Jo t’ho dic ben fervent perquè brillen les tornes:
La lírica que val creix a la reravera rural;

 Insensats els creadors de silencis que no destorben,
Benvinguts ensumadors de la flaire vital:
Eixes veus de colors són la garbera de demà! 


 
Bon dia, becaris de segó, entusiasmats i manipulables:
Avui l’il·lustrat director vos tallarà les vostres cames!
Bon dia, noies intel·lectuals dels bevedors institucionals:
Avui vos miraran els pits mentre tanqueu nous tractes! 

Bon dia, segons i tercers i quarts de la llista municipal:
Avui vos faran alçar el braç per a que pegueu cabotades!
Bon dia, organitzadors dels fluxos d’informació nacional:
Avui tornareu a renunciar per les subvencions amarrades! 

Bon dia, peons gregaris de les bastides sense arnés:
Avui el gran home vos recordarà que no hi esteu de bades!
Bon dia, xicotets comerciants dels cigars per paquets, 

Avui les multinacionals riuran davant les vostres cares!
Bon dia, transportistes que conduïu dins hores regalades:
Avui vos aturaran per tractar-vos com a delinqüents! 


 Ai, Filibertus Van Gogh, somriu a la “poesia” municipal!
Els seus glutis nacrats representen una tendra salvació:
Animen amb cossos inverbes a la dona i l’homosexual,
Fins i tot ens protegeixen amb la seua pistola de segó!

 Ens protegeixen i ens cobreixen front a l’assassí ilegal:
Ara, els delinqüents interiors se’ls escapen de l’observació;
amb el seu gest adust i distanciat deixen curt al metrosexual,
¿et pensaves que t’anaven a servir amb commiseració?

 Quin uniforme més ben planxat, blavíssim i lluïdor:
Són el blaverisme que garanteix l’imperfecte ordre celestial,
Enlairen la Mare de Déu amb orgull sectari i estupefacció;

 Per la injúria de la misèria persegueixen a l’immigrant,
Són suaus amb els forts i ben durets amb els perdedors,
Ai, Filibertus, tan bon xic com eres i encara se te’n duran!
 


 els meus peus de porc, encigronats a la portuguesa,
pegellides esclafades amb ossos que es desfan,
el tendrum dels lligaments ben coguts al vapor,
els meus peus de porc, dins el plat atapeït,

mantell de tela a quadres, cambrers sonadors,
la dicció profunda dels ibèrics amb ànima,
mirades estrafetes per la humiltat vehement,
els meus peus de porc, amb flaire de corral,

forquilles colossals, micro-erosionades a l’endrapar,
la cuinera botinflada dels queixals corcats,
la cuinera somriguent com una fada sens fat,

els meus peus de porc, a l’Alemtejo de biaix,
en cada menjador s’amaneixen a l’atzar,
els meus peus de porc, nutritius i territorials!
————————————————————————————– 

Tu la campana de vidre, jo el badall transparent:
Ressonen els teus ulls com una cançó simple,
Ahir vas ser l’hipercicle, avui l’oblit vehement,
En l’horitzó dels bi-llunys, la impressió irrepetible, 

Tu l’ordre del camerí, jo el focus amb lents:
Disseccions de la llum en els gestos preferibles,
Ahir eres el mapa infinit, avui el punt silent,
Se’ns decora el nuc amb boira de l’abisme, 

Tu desplegant l’objectiu, jo dansant en aiguardent,
Quan caigues pels fets, ascendeix pels mots:
Hi ha una deler a la nit com un murmuri nivi, 

Ahir eres el receptacle i jo servava els dons,
Quin miracle alleugerit, quina fuga de moviment,
Ara ets absència amable, jo sóc l’aguait nítid.
 

 ACÍ PRENC LA IDEA D’UN ALTRE RENAIXEMENT,
MÉS VIU I MÉS VERBAL QUE EL PUR CONEIXEMENT  
 

La tanca del vedat, on sospira la piscina,
El degoteig quadrat de sabor mineral,
El cobre de l’orgull sota la nostra mina,
L’escena del petó biogràfic, tèrbol i sideral, 

La tanca del vedat: ¿hi ha prou oxitocina?
Jo rememore una presència sense final,
Pels cantons m’adrece a la ruta felina:
Sóc el gat que maula un desig fundacional; 

La tanca del vedat, on el mot s’hi afina:
El meu imperi aquàtic de tres mil litres
Avui per les voreres de l’edifici institucional,

 Sóc l’enyor que s’adelera en joia interina:
Els exquisits abusen de les seues mitres,
Jo m’adorm – humil–  dins la teua engonal.  


  
Aquest és el suplicatori de les tendreses ajornades,
Aqueixa és la trituració de les esperances fallides,
Aquell és el record sagrat que brilla mil vides,
Aquesta és la desconnexió per passar les pàgines, 

Aqueix és el brodat que teixim per a esbravar-te,
Aquella és la penitència dels plaers que finalitzen,
Aquest és el dibuix extenuat que alegra els suïcides,
Aqueixa és la moratòria de les proposicions amargues, 

Aquella és la visió del far que acaba amb el misticisme,
Aquest és el passadís d’un exili odiat pels salvapàtries,
Aqueix és l’armari on vas guardant les peces fictícies, 

Aquella és la pietat dels més renovats entusiasmes,
Aquesta és la carta que no t’atrevies a escriure’m,
Aqueix és el comiat indolor que tanca el nostre cicle
  


Singladura en singular, endreçant la drecera,
Morir als trenta-set com Edgar Allan Poe,
Posar la cultura on hi havia la mala trempera,
Una rehabilitació total si tu vens i tornes, 

Tornar a néixer des de dins la teua engonal,
Bastir un paradís amb el principi de tendresa,
Gaudir altra volta del teu cor immaculat,
Perdonar-nos les desviacions de l’escomesa, 

Construir una llar ampla sota el cel d’Homer,
Deixar enrere la vida fosca i la feble febra,
Creure de nou en una pàtria d’amor i deler,  

Santificar la vida amb els peus nus a la gespa,
Depurar els mots, tenir el camí més net,
Esperar-te quan has marxat fent-te estrangera
  


 Aquest és el sonet esbojarrat de Jaume Cantallops:
“m’envolte de cançons suaus per apaivagar la ràbia”,
Les melòdies fràgils van eixamplant-li el redós,
“hi ha milers d’ocells més enllà d’aquesta gàbia”, 

Les tocates consistents li tornen l’alé als seus glops,
“…parent d’Helvècia, Alger, Cap de Forns, Circumdània…”
Aquest és el sonet holovèrsic de l’home sense estrops,
“…cavalca el pura-sang de la joia implícita i instantània…”, 

Els acords se’n recorden de les cordes cordials dels cops,
“sobre l’adob del sofriment, quina èpica sense vesània!”,
Aquest és el fill del seu temps, ben atent perceptor, 

“… per la pietat dels braus, per l’alquímia menys ordàlica…”
Tu i jo serem la forma dels fluids càlids del contra-remor:
“…heus ací la clau que obri totes les portes amagades!”  


     

Això és una sentència de matrimoni, neta i brutal,
allò és el vagareig temporal del desig a la deriva,
això és amarrar la barca en un cantó de l’estany,
allò és trepanar el destí amb una esperança fugitiva,

això és cloure possibilitats de narcissisme eventual,
allò és bastir una casa enmig del temporal de la vida,
això és ballar la cançó més sensual com un trapezista,
allò és fer la suma d’una capitulació sense danys,

plena de seny, és la voluptat que dispara l’alegria,
als vectors del sentimentalisme hi ha atordiments,
¿quin manà beurem si el nostre cor se’ns engripa?

Somriure de veritat, la vida és més vida sense seguida,
tu als teus domenys, jo amb els meus paraments,
als re-encontres no hi haurà cap judici ni mentida!  


SONET FORMULATORI SOBRE LA NECESSITAT PERLOCUTIVA
QUAN LA SELVA DELS MOTS TORNA A CRÉIXER AFIRMATIVA   

T’ho dic a través de l’opacitat d’una chanson triste,
T’ho dic clarament a través d’un ritme insadollat:
El desig ens sosté vora el sepulcre blanc d’un abís(me),
Som el fulgor pioner d’un inici vora el barandat, 

T’ho dic descurat alterant la suma de les síl(·labes),
T’ho dic sorneguer corrompent el mot encreuat:
Anit el regidor d’hisenda garlava com un sonat,
Pobres els qui esporguen les xàrcies de ví(met), 

Pobres els qui venen l’ànima de l’avantpassat,
Pobres els qui bescanvien paradís per cataclis(me),
T’ho dic adobant els rizomes d’un oníric disbarat, 

T’ho dic netejant la pols d’un escenari invisi(ble),
T’ho dic amb raons que desborden l’entramat:
El desig ens vertebra com columna de sil·logis(mes), 

Som la clau transparent que obri tots els panys! 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *