Anotacions rizomàtiques

Els poetes més bons sojornen als campanars,
Tenen hortes febrils al paratge de les formes,
Conviuen entre vells, pura saba dels idiomes,
El seu mot sonador maximitza els parlars;

 Jo t’ho dic en francés al passadís bibliòman,
Jo t’ho dic ben fervent perquè brillen les tornes:
La lírica que val creix a la reravera rural;

 Insensats els creadors de silencis que no destorben,
Benvinguts ensumadors de la flaire vital:
Eixes veus de colors són la garbera de demà! 

Bon dia, segons i tercers i quarts de la llista municipal:
Avui vos faran alçar el braç per a que pegueu cabotades!
Bon dia, organitzadors dels fluxos d’informació nacional:
Avui tornareu a renunciar per les subvencions amarrades! 

Bon dia, peons gregaris de les bastides sense arnés:
Avui el gran home vos recordarà que no hi esteu de bades!
Bon dia, xicotets comerciants dels cigars per paquets, 

Avui les multinacionals riuran davant les vostres cares!
Bon dia, transportistes que conduïu dins hores regalades:
Avui vos aturaran per tractar-vos com a delinqüents! 

 Ens protegeixen i ens cobreixen front a l’assassí ilegal:
Ara, els delinqüents interiors se’ls escapen de l’observació;
amb el seu gest adust i distanciat deixen curt al metrosexual,
¿et pensaves que t’anaven a servir amb commiseració?

 Quin uniforme més ben planxat, blavíssim i lluïdor:
Són el blaverisme que garanteix l’imperfecte ordre celestial,
Enlairen la Mare de Déu amb orgull sectari i estupefacció;

 Per la injúria de la misèria persegueixen a l’immigrant,
Són suaus amb els forts i ben durets amb els perdedors,
Ai, Filibertus, tan bon xic com eres i encara se te’n duran!
 

 els meus peus de porc, encigronats a la portuguesa,
pegellides esclafades amb ossos que es desfan,
el tendrum dels lligaments ben coguts al vapor,
els meus peus de porc, dins el plat atapeït,

mantell de tela a quadres, cambrers sonadors,
la dicció profunda dels ibèrics amb ànima,
mirades estrafetes per la humiltat vehement,
els meus peus de porc, amb flaire de corral,

forquilles colossals, micro-erosionades a l’endrapar,
la cuinera botinflada dels queixals corcats,
la cuinera somriguent com una fada sens fat,

els meus peus de porc, a l’Alemtejo de biaix,
en cada menjador s’amaneixen a l’atzar,
els meus peus de porc, nutritius i territorials!
————————————————————————————– 

Tu la campana de vidre, jo el badall transparent:
Ressonen els teus ulls com una cançó simple,
Ahir vas ser l’hipercicle, avui l’oblit vehement,
En l’horitzó dels bi-llunys, la impressió irrepetible, 

Tu l’ordre del camerí, jo el focus amb lents:
Disseccions de la llum en els gestos preferibles,
Ahir eres el mapa infinit, avui el punt silent,
Se’ns decora el nuc amb boira de l’abisme, 

Tu desplegant l’objectiu, jo dansant en aiguardent,
Quan caigues pels fets, ascendeix pels mots:
Hi ha una deler a la nit com un murmuri nivi, 

Ahir eres el receptacle i jo servava els dons,
Quin miracle alleugerit, quina fuga de moviment,
Ara ets absència amable, jo sóc l’aguait nítid.
 

 ACÍ PRENC LA IDEA D’UN ALTRE RENAIXEMENT,
MÉS VIU I MÉS VERBAL QUE EL PUR CONEIXEMENT   

La tanca del vedat, on sospira la piscina,
El degoteig quadrat de sabor mineral,
El cobre de l’orgull sota la nostra mina,
L’escena del petó biogràfic, tèrbol i sideral, 

La tanca del vedat: ¿hi ha prou oxitocina?
Jo rememore una presència sense final,
Pels cantons m’adrece a la ruta felina:
Sóc el gat que maula un desig fundacional; 

La tanca del vedat, on el mot s’hi afina:
El meu imperi aquàtic de tres mil litres
Avui per les voreres de l’edifici institucional,

 Sóc l’enyor que s’adelera en joia interina:
Els exquisits abusen de les seues mitres,
Jo m’adorm – humil–  dins la teua engonal.  

Aqueix és el brodat que teixim per a esbravar-te,
Aquella és la penitència dels plaers que finalitzen,
Aquest és el dibuix extenuat que alegra els suïcides,
Aqueixa és la moratòria de les proposicions amargues, 

Aquella és la visió del far que acaba amb el misticisme,
Aquest és el passadís d’un exili odiat pels salvapàtries,
Aqueix és l’armari on vas guardant les peces fictícies, 

Aquella és la pietat dels més renovats entusiasmes,
Aquesta és la carta que no t’atrevies a escriure’m,
Aqueix és el comiat indolor que tanca el nostre cicle
  

Tornar a néixer des de dins la teua engonal,
Bastir un paradís amb el principi de tendresa,
Gaudir altra volta del teu cor immaculat,
Perdonar-nos les desviacions de l’escomesa, 

Construir una llar ampla sota el cel d’Homer,
Deixar enrere la vida fosca i la feble febra,
Creure de nou en una pàtria d’amor i deler,  

Santificar la vida amb els peus nus a la gespa,
Depurar els mots, tenir el camí més net,
Esperar-te quan has marxat fent-te estrangera
  

Les tocates consistents li tornen l’alé als seus glops,
“…parent d’Helvècia, Alger, Cap de Forns, Circumdània…”
Aquest és el sonet holovèrsic de l’home sense estrops,
“…cavalca el pura-sang de la joia implícita i instantània…”, 

Els acords se’n recorden de les cordes cordials dels cops,
“sobre l’adob del sofriment, quina èpica sense vesània!”,
Aquest és el fill del seu temps, ben atent perceptor, 

“… per la pietat dels braus, per l’alquímia menys ordàlica…”
Tu i jo serem la forma dels fluids càlids del contra-remor:
“…heus ací la clau que obri totes les portes amagades!”  

això és cloure possibilitats de narcissisme eventual,
allò és bastir una casa enmig del temporal de la vida,
això és ballar la cançó més sensual com un trapezista,
allò és fer la suma d’una capitulació sense danys,

plena de seny, és la voluptat que dispara l’alegria,
als vectors del sentimentalisme hi ha atordiments,
¿quin manà beurem si el nostre cor se’ns engripa?

Somriure de veritat, la vida és més vida sense seguida,
tu als teus domenys, jo amb els meus paraments,
als re-encontres no hi haurà cap judici ni mentida!  

T’ho dic a través de l’opacitat d’una chanson triste,
T’ho dic clarament a través d’un ritme insadollat:
El desig ens sosté vora el sepulcre blanc d’un abís(me),
Som el fulgor pioner d’un inici vora el barandat, 

T’ho dic descurat alterant la suma de les síl(·labes),
T’ho dic sorneguer corrompent el mot encreuat:
Anit el regidor d’hisenda garlava com un sonat,
Pobres els qui esporguen les xàrcies de ví(met), 

Pobres els qui venen l’ànima de l’avantpassat,
Pobres els qui bescanvien paradís per cataclis(me),
T’ho dic adobant els rizomes d’un oníric disbarat, 

T’ho dic netejant la pols d’un escenari invisi(ble),
T’ho dic amb raons que desborden l’entramat:
El desig ens vertebra com columna de sil·logis(mes), 

Som la clau transparent que obri tots els panys!