Anotacions rizomàtiques
L'escriptura proteica front a la cultura quadrangular
UNA MOSTRA DE VERSOS IMAGINISTES D’EZRA POUND, “IL MIGLIOR FABBRO” (Altres Veus)
Ezra Weston Loomis Pound naix en Idaho en octubre de 1885 i des de la primera joventut pega a fugir cap a Europa per desenvolupar una gran carrera com a poeta. Ajuda a d’altres artistes, finança les seues misèries i els facilita que publiquen, aconsella entre altres a James Joyce i Thomas S. Eliot: la Terra Gastada queda definitivament perfilada després de que ell la corregisca i li elimine alguns paràgrafs (és “la cessària” de l’obra màxima d’Eliot). Tal com va escriure Hemingway, Ezra Pound feia el següent amb els seus amics artistes: “els defensa quan els ataquen, els estaca dins les revistes i els trau de la presó. Els fa prèstecs de diners. Els ven els seus quadres. Els arregla concerts. Escriu articles sobre ells. Els presenta a dones riques. Els busca editors per als seus llibres. Passa tota la nit amb ells quan diuen que s’estan morint i assisteix als seus testaments. Els paga de bestreta l’hospital i els dissuadeix del suïcidi”.
Les idees polítiques el portaran a un apassionament perillós: després de tractar de vendre-li –sense èxit– a la República Espanyola la idea d’un banc de crèdit social, “contra la usura i els usurers” (una de les seues línies de pensament que quedarà excel·lent plasmada al Cant XLV), acaba acollit pel règim feixista de Mussolini: farà locucions lliures molt fortes contra USA des de Ràdio Roma. Quan Itàlia perd la guerra, Ezra Pound és capturat com un trofeu i és ficat com una alimanya dins una gàbia estreta de punxes metàl·liques, un tribunal el condemna a pena de mort per traïció, els seus amics del món acadèmic i dels mitjans literaris aconsegueixen que se’l declare oficialment boig per a que conserve la vida durant un bon grapat d’anys a un manicomi, on ha d’estar-se en una cel·la de 2 metres quadrats, hermèticament tancada. Més avant, se li permeten, en algunes hores d’alguns dies, que passege pel jardí i reba als amics. En 1.958 les autoritats permeten que Ezra Pound torne a sa casa “per a ser cuidat per la seua esposa”. Aprofita l’eixida per a escapolir-se a Venècia. Diu als periodistes que en els Estats Units no es pot viure “perquè tot el país era un asil de bojos”. Morirà en 1.972.
Va fundar el moviment de l’imaginisme poètic, té una gran vocació per la importància de la cultura xinesa i als seus poemes s’hi reflecteix una gran memòria selectiva de la civilització universal. La seua principal obra són els Cants (“The Cantos”, en versió original), traduïda al català per Francesc Parcerisas (podeu consultar una ressenya ací ). Ernesto Cardenal ha suggerit que d’ací mil anys potser la gent es preguntarà qui era eixe Stalin o aquella senyora Roosevelt de qui Pound parla als seus cants, de la mateixa manera com avui ens preguntem qui era la Constanza o el Frederic Barbarroja que esmenta Dant Alighieri a la Commedia.
La nostra Victòria em diu que a cada moment històric només hi ha un o dos poetes, la resta són impostors: Ezra Pound és un dels veritables, s’ho va jugar tot per la paraula i la seua vida ens demostra com la màxima rebel·lió subjectiva és castigada cruelment pels Estats. La vida d’Ezra Pound és un sacrifici ininterromput en el que, a pesar de les penalitats, les tortures, els rebaixaments i les destitucions morals, acaba triomfant l’entusiasme creador de la seua individualitat. Fou un home que va creure ferventment en l’amistat cordial i va posar el cap en la guillotina de la seua època per a guanyar la immortalitat de la paraula escrita. Tal com consta als seus informes psiquiàtrics, Ezra Pound sempre va insistir en que “les seues radiofusions no van ser una traïció, sinó que totes les activitats radials obeïen a la missió imposada per ell mateix de “salvar la Constitució””.
LA GOLFA
Vinga, compadim als que estan millor que nosaltres,
Vinga, amiga, recordem
Que els rics tenen cambrers i no amics
I nosaltres tenim amics en comptes de cambrers.
Vinga, compadim als casats i als no-casats.
L’aurora entra amb passets menuts
Com una daurada Paulova.
I jo estic a la vora del meu desig.
I la vida no té res millor.
Que aquesta hora de diàfana frescor
L’hora de despertar-nos junts.
ARIDES
El tímid Arides
Va contraure matrimoni amb una lletja,
Indiferent i corglaçat va pensar en fer això
Com podria haver fet una altra cosa qualsevol.
Diguent-se a si mateix: “Jo per a mi no servisc;
Ella, si em desitja, que em prenga”
Va marxar cap a la seua ruïna.
L’ORDRE SOCIAL
Aquest funcionari de govern,
L’esposa del qual el passa un grapat d’anys,
Té uns modes tan acariciadors
Quan li dóna la mà a les xicones.
CANT XXXII (fragment)
… el mateix a un bordell, que a un estable o a
una sala de palau,
Lluís Setze era idiota
El Rei d’Espanya era idiota, el Rei de Nàpols idiota
Despatxaven dos correus per setmana per a dir-se l’un
a l’altre, a mil milles de distància,
allò que havien matat… El Rei de Sardenya
era, com tot Borbó, idiota, la
Reina portuguesa era Bragança i per tant imbècil
de naixement,
El successor de Frederic de Prússia, un pur porc
de cos i d’ànima, Gustau i Josep d’Àustria
eren com vosté sap realment bojos, i Jordi 3er. tenia
una jupetí de força…
no en quedava cap sinó la vella Caterina, pepenada
molt tard…
pel que estem en la pràctica constant de canviar
el caràcter i les inclinacions dels animals que
criem per als
nostres fins…
a la manera del lleó…
Els caníbals d’Europa s’estan menjant una altra volta
els uns als d’altres
quando si posa
TOCS
Tot banc de descompte és pura corrupció (LXXI)
*
Mai en el seu propi país per a elevar l’estàndard de vida
Sempre en l’exterior per a guany dels usurers (LXXIV)
*
I la venda de canons porta més venda de canons
No s’atipa el mercat de canons
No hi ha saturació (LXXIV)
*
Un règim que descansa en el robatori a gran escala (LXXIV)
*
Tot banc de descompte és pura iniquitat
Robar al públic per lucre individual (LXXIV)
*
I si el robatori és el primer principi del govern (LXXVI)
*
Ai d’aquells que dominen amb exèrcits
I la llei única dels quals és el seu poder (LXXVI)
*
Res compta tret de la qualitat de l’afecte (LXXVII)
*
No
Hi ha
Guerres
Justes (LXXVIII)
*
“Menja pa, xiquet”
Això era a una era, i el pa d’Espanya
Era fet de blat en eixa era (LXXX)
*
I quan el mal govern prevalia, com sageta
De boirina pujava del pantà (LXXX)
*
Allò que estimes de veritat, això és la teua herència veritable (LXXXI)
Extret d’Ezra Pound, Antología, edició a càrrec d’Ernesto Cardenal, Madrid: Visor, 1983.
Imatge: Ezra Pound a una edat provecta, observeu la determinació de la seua expressió, la natura humana és molt flexible per a superar qualsevol entrebanc, a eixa edat el seu rostre s’ha forjat en les asprors de la lluita i sembla que al mateix temps reserva una primigènia frescor per a seguir construint una opinió pròpia a través de l’èpica de la imaginació.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
tret de la qualitat de l’afecte, com molt bé ell sap expressar. És vera que els seus ulls tenen una primigènia frescor. Gràcies per fer-me "teva" en aquesta referència de la "nostra" Victòria. Crec també que n’Ezra Pound és un torrent de vida i contradiccions i per això mateix intemporal.