Anotacions rizomàtiques
L'escriptura proteica front a la cultura quadrangular
Serguei Esenin no li va caldre fer seguidisme de l?acmeisme per a que els seus
versos ressonaren amb una vehemència i simplicitat misterioses. Va rebre
l?ajut promocional d?Alexander Blok als seus inicis. Fou, com ell mateix es definia, ?el darrer poeta
camperol? o, com la crítica ha establert, ?el darrer poeta del llogarret?. A la
vora de la seua obra on exalta els paisatges agrícoles, trobem composicions del
cicle bohemi a Sant Petersburg. Relativament jove va recitar davant la Tsaresa, més tard es va
sentir boltxevic fins el punt que Leon Trotski li va dedicar tendres paraules
emotives quan va consumar el seu suïcidi, a l?edat de 30 anys, en l?Hotel
Anglaterre de la Venècia
del Nord (podriem diferenciar, ben clarament, els poetes suïcides que recerquen
el darrer escenari vital a l?espai efímer dels hotels i els que se?n van enmig
de boscos, ben a prop de la natura). Serguei Esenin va brillar com un astre
fulgurant durant uns quants anys: com diguem al Sud, va escampar la llavor ben
escampada, engendrant vora 3 fills com a fruit de cinc matrimonis successius; sembla
que el material genètic era de primera, atés que els seus dos fills van
excel·lir: Alexander Esenin-Volpin (amb el temps, un prominent matemàtic i
dissident) i Konstantin Esenin (un futbolista ben conegut); va estar casat,
entre altres, amb la universal Isadora Duncan, es va enamorar de poetesses i
actrius. Està clar com l?aigua que fou un gran vividor, però això no li
bastava. Els darrers anys els va passar molt addicte a l?alcohol, s?emborratxava
caòticament i armava greus escàndols als restaurants: probablement, la
nostàlgia per una altra Rússia així com les discordances quotidianes de la seua
eventual condició bisexual l?empenyien a beure a cor què vols. Des del punt de
vista estilístic, fou un geni que va transcendir el marc històric de la seua
estètica contemporània: la seua profunda sinzeritat potser és un regal
celestial. Una volta, quan recitava espontàniament a una estació de tren, va
enardir tant els transeünts que un pelegrí li va donar tots els diners
estalviats que portava a la butxaca per a que Serguei puguera arribar al final
del seu trajecte.
Crema, estrella meva, no
caiguis.
Vessa els teus llamps freds.
Darrere de la muralla del cementiri
ja no batega cap cor.
Llueixes amb l’agost i el sègol
i omplis la quietud dels camps
amb el tremolor sanglotant
de les grues que encara no van partir.
M’arriba venint des de lluny,
potser del bosc o del turó,
altra vegada aquella cançó
del meu país, i de la meva casa natal.
I la tardor daurada
reduint la saba dels bedolls
plora les seves fulles sobre la sorra
per tots els éssers que vaig estimar.
Ho sé, ho sé. Dins de poc,
ni per la meva culpa ni per l’aliena
hauré de tendir-me també
darrere de la negra muralla.
S’apagarà la flama afectuosa
i es convertirà en pols el cor.
Els amics posaran una pedra grisa
amb una alegre inscripció.
Mes jo, pensant en la trista mort
així la compondria per a mi:
"Va estimar a la seva pàtria i al seu sòl
com un borratxo a la seva taverna".
——————————————————————-
Les flors em diuen adéu
inclinant els seus caps,
i diuen que mai més veuré
el seu rostre ni la meva terra natal.
Què li anem a fer, estimada, què li anem a
fer!
Ja he conegut les flors i la terra
i el sotrac davant la mort
el prenc com una nova carícia.
Perquè he comprès la vida
i vaig passar somrient al costat d’ella,
puc dir a cada moment
que tot en aquest món es repeteix.
Quin li anem a fer, arribarà un altre,
la pena no atabalarà a l’absent,
i el nou hoste cantarà una cançó més bella
a l’estimada inoblidable.
I a l’escoltar-la ella en silenci
al costat del seu nou amor,
potser se?n recordi de mi
com d’una flor irrepetible.
———————————–
Imatge: Soterrar de Serguei Esenin, en una fotografia del periòdic; observeu el rostre commogut d’algunes de les dones de la seua vida, els amics no saben quina cara posar: compareixen amb gestos d’estupefacció i d’impotència. Serguei Esenin va deixar escrita aquesta darrera nota de suïcida: "Adéu, amic meu, adéu / tu estàs en el meu cor. / Una separació predestinada / promet un retrobament futur. // Adéu, amic meu / sense encaixar la mà ni la paraula / no t’entristesques i cap melanconia / sobre les celles. // Morir en aquesta vida no és nou / però tampoc és nou viure".
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Bellísimo sobrecogimiento… bellísimo. Un beso