Anotacions rizomàtiques

L'escriptura proteica front a la cultura quadrangular

26 de juliol de 2007
0 comentaris

EL VIATGE MUNICIPAL: L'”ENJUNTAMENT” SE’N VA A FRANÇA! (República dels Baladres)


Reportatge anti-periodístic ? en
quatre capítols — sobre les esforçades tasques d?uns regidors que descobriran
en Europa la millor manera de governar el poble.
Apte per a lectors de totes les ideologies
polítiques i orígens ètnics.

Primer Capítol: Deliberació i
partida.
 

                El gran canvi polític esperat
per la població va succeir, definitivament, quan l?Il.lustre Senyor Alcalde i
tots els regidors de la
Corporació Municipal van tornar d?un simpàtic i il.lustratiu
viatge de França, un país europeu que — com tothom sap– és la cuna de totes
les modes culturals així com la nació que disposa d?una Escola d?Administració
Pública més avançada i eficient entre totes les d?Occident. Podríem dir que va
ser el viatge impactant que marcaria per fi un abans i un després en els ritmes
vitals del poble, induint a noves pràctiques que millorarien la relació entre
governants i governats, és a dir, entre els que carreguen amb el pes ominós de
decidir per als altres i la massa de pacients ciutadans participatius ? encara
que segons les indiscretes males llengües, que mai deixen de vibrar com les
cues de les sergantanes, els primers no deixen de ser els que tenen ?la paella
pel mànec? mentre als segons només se?ls escolta una volta cada quatre anys,
quan han de ficar una esquífida papereta dins una barata urna electoral
excessivament mitificada; sobre açò mai ens posarem d?acord, ja que hi ha
doctrines polítiques per a tots els gustos, inquietuds i interessos. Però sí
que podem posar-nos d?acord en què ningú esperava que el viatge a França
arribara a convertir-se en tan transcendental, ni tan sols els mateixos
representants del poble hagueren esperat la transformació que sobrevindria, ja
que l?agermanament amb el poblatxo francés de Ville-Nude es va plantejar en
principi com a un requisit rutinari i institucional per certificar i donar
constància que vivíem a pobles de la Unió Europea ? i, en el fons, seria una exigua
oportunitat per gaudir d?un viatget insuls i sofrit en el que els pròcers de la
municipalitat castigarien els seus delicats i exigents estòmacs amb la infame
gastronomia francesa, que, com tot esnob afirma, acostuma a ser una cuina de
poc gust, dessaborida i en alguns plats està mancada de la suficient sal, all o
pebre–.

                 Així, el primer en llevar-li
importància al viatget fou el Senyor Alcalde, tal com corresponia al seu grau
de preponderància i centralitat dins l?organigrama de l?equip de govern. En
concret, el Senyor Alcalde va dir: ?Per a les dates que hem d?anar a França, li
havia promés a la meua santa esposa un viatge a Florida per a commemorar
l?anniversari del nostre matrimoni, però com per imperatius de l?agenda
institucional europea no podem avançar ni retardar aquesta trobada necessària
amb els nostres homòlegs francesos, aleshores farem un sacrifici, perquè quan
una persona té la responsabilitat d?un càrrec, ha d?estar a les dures i a les
madures?. El segon en desmarcar-se amb ambigüetat calculada fou el primer
tinent d?alcalde, que era un professional en exercici lliure: ?A mi em ve molt
malament la data del viatge a França, perquè precisament eixos mateixos dies he
d?estar a Madrid en un Congrés de la meua especialitat, però com que jo
m?estime molt el nostre poble, postposaré les obligacions del meu ofici en
favor de les obligacions d?aquest càrrec per al qual he estat triat pels
nostres veïns: no puc ni dec traicionar l?alta confiança dipositada en la meua
humil persona?. I, així, successivament, tots els regidors van anar explicant
amb gran pesar que tenien obstacles dificultosos per a viatjar a França, però
que finalment ho farien per tal de ser complidors i que ningú els tirara en
cara la seua manca d?esperit europeista. Casualment les excuses esgrimides –i
superades– pels edils  tenien a veure amb
una gradació de llocs geogràfics més o menys llunyans segons la importància
vital dels càrrecs que ostentaven, de tal manera que el Senyor Alcalde va
esmentar que satisfer les exigències europees li costava eliminar un viatge a
Florida (a Estats Units, ni més ni menys!), el primer tinent d?alcalde va
esmentar Madrid, el segon tinent d?alcalde va dir alguna cosa sobre Barcelona,
la regidora de cultura va parlar sobre la Ciutat de les Arts i la Ciència de València, el
cap de l?oposició va recordar la regió de Múrcia (on tenia lloc la primera
trobada de la
Plataforma Cívico-Política-Reivindicativa ?Campos de Cricket
para Todos?, amenitzada pel cantant August Catedrals, que hi estrenaria el seu
nou disc titolat ?No dejes que te maltraten, morena!?). I així, descabdellant
la grossa corda d?espart de les seues raons irrefutables, van anar parlant tots
els edils fins arribar al regidor de cementeris que va anomenar una jornada de
caça en la Serra
d?Aitana de la que li costava desempallegar-se, però que finalment anul.laria
?en benefici de la unitat dels pobles d?Europa?. Espontàniament, sense
concertar-ho, els regidors van posar en escena, de manera apropiada, el
principi de jerarquia i capacitat de mèrits que regeix els designis de
qualsevol entitat local sota jurisdicció constitucional.

[Hi ha més: la comèdia s’expandeix amb noves sorpreses, clica avall…] 


Va arribar l?enutjós però inajornable dia del viatge a França i tots
els il.lustres regidors tenien les maletes fetes des de feia més de cinc dies
enrere, no perquè tingueren moltes ganes d?eixir del poble i canviar d?aires,
sinó perquè eren persones molt previngudes i previsores que no deixaven mai res
en l?aire. En funció d?aquesta virtud d?anticipació als esdeveniments, van
dedicar la major part del temps de les comissions, sessions de coordinació i
reunions de portaveus dels dies previs a l?eixida per tal d?acabar de nugar els
detalls concrets d?aquell viatge a què els obligava el fet de ser
escrupulosament lleials amb la
Unió Europea i el Tractat de Maastricht. Per exemple, en una
conversa apart entre el regidor d?obres i el tercer regidor de l?oposició, van
tindre lloc les següents paraules de debat parlamentari, que no constarien en
cap acta ni crònica: ?A veure si em feu anar a un poble de tercera fila i ens
toca dormir a tots rellogats en habitacions ataquinades de gent, tal com dormen
els immigrants que venen a treballar al nostre poble?. I l?altre va contestar:
?No, home, no: per eixe costat no patesques gens; el poble on anem és xicotet,
però té una infraestructura hotelera de gama alta, ¡un hotelet amb encant!?.
També entre la regidora de sanitat i la segona regidora de l?oposició va tindre
lloc una conversa curiosa, d?una certa coloració materialista; la primera li va
preguntar a la segona: ?¿Tu creus que a França els drapets d?Armani estaran més
barats que ací??. I l?altra va respondre: ?La roba d?Armani no crec, perquè
estàs parlant-me d?una marca que a tot arreu val igual, però segur que trobem
perfums molt especials a millor preu que en el centre comercial de la comarca?.
I així, fent ús de la racionalitat i el seny òptims, anaven teixint i
desteixint el tapís de les expectatives que els generava aquell viatge pel qual
no tenien cap interés personal, sinó que únicament els preocupava des del punt
de vista institucional i polític.

 Com que, des de temps immemorials, és sabut que no resulta saludable
per a la moral de la societat ni per als cossos dels individus que els esposos
s?allunyen massa dies de les esposes, aleshores tots els regidors i regidores
es van posar ràpidament d?acord en que aquell viatge a França el farien amb les
seues respectives parelles, legals o de fet, encara que no ostentaren cap
càrrec, per tal que cap membre de la unió matrimonial patira el més mínim el
pes de l?enyor afectuós i amatori ? de fet, el viatge a França secretament
constituïa un alicient conjugal per a alguns dels marits, que pensaven que els
llençols de l?hosteleria francesa introduirien una miqueta de passió salvatge
en  la intimitat de llurs relacions
esmorteïdes. Potser per això, instigats i alleugerits per un desig nou i implícit,
el dia de la partida els senyors regidors, les regidores i els seus respectius
xarraven molt animadament, dins una gatzara contenta i una xerrameca xiroia.

 Com que a excepció de la senyora regidora de sanitat, els il.lustres
representants del poble desconeixien ? o se?ls havien rovellat, per escassa
pràctica– els rudiments bàsics de l?idioma de Descartes, Pascal, Rousseau i
Stendhal (sense oblidar-nos de Villon, Baudelaire ni Nerval), aleshores van
convindre també en les sessions de deliberació que en el viatge intervingueren,
cobrant hores extres, els dos funcionaris que els farien de traductors i
assessors tècnics, en part per a disposar d?aquella informació municipal més
específica i també no fóra el cas, com va sostindre un regidor atabalat, de què
?ens enganyen a l?hora de firmar algun paper?. L?al.lusió a la firma de
documents va estimular l?afany de grandeses dels senyors regidors, de tal
manera que també van adoptar l?acord ? sense debat?de què al viatge foren
acompanyats per ?un tècnic especialista en audiovisuals? (així constava en
l?acta de la comissió), amb l?objectiu de què els gravara un video-cassette per
guardar memòria d?aquells moments més lluïdors i dignes.

 D?aquesta manera, plenament equipats per a sobreviure en l?estranger i
ben acompanyats en tots els sentits, la comitiva municipal dels primers
ciutadans de la població va arribar a ocupar gairebé la meitat dels seients del
passatge d?un avió de la companyia Air
France
que faria el vol entre l?aeroport de l?Altet i la ciutat francesa de
Tolosa, escala d?un trajecte en autobús fletat expressament per traslladar-los,
entre bromes i rialles que s?acceleraven conforme arribava la nit, al llogarret
occità de Ville-Nude, de 890 habitants dedicats majoritàriament a l?agricultura
subvencionada, la ramaderia d?auto-consum i la jubilació merescuda. Potser per
això, el tècnic de desenvolupament havia fet expressament un seriós informe,
amb el vocabulari optimistoide
acostumat (tot plegat, un discurs robòtic adaptable a qualsevol situació), on parlava
?dels enormes recursos endògens de la població de Ville-Nude així com dels
valors forts del municipi francés que podien posar-se en producció per a
beneficiar, a través de sinergies constructives, en el futur sòcio-econòmic del
nostre poble, de majors contingents demogràfics però amb una semblant
estructura productiva?:  un informe més
sobre-actuat que un acudit de Xiquito de la Calzada i que feia aigües per tots els costats,
exactament igual com el Titànic unes hores després d?estavellar-se contra l?iceberg
de la realitat històrica. No obstant, als senyors regidors els esperaven grans
descobriments que renovarien la seua concepció sobre la natura humana i sobre
l?organització de l?Ajuntament.

 Segon capítol. Primera nit a
Ville-Nude.

                Va ser rebuda tota la comitiva
municipal del poble per una altra representació, més menuda, formada pels
primers ciutadans republicans de Ville-Nude, el municipi francés amb el qual
ens agermanariem. El primer encontre tenia més a veure amb l?antropologia de
les tribus primitives que amb la política institucional dels països avançats: a
totes dues bandes els pròcers somreien primer delicadament i després
exageradament (sense exceptuar els casos d?aquells regidors que esbossaven
somriures sardònics i desproporcionats). I, com que no s?entenien, van començar
els regals per a mostrar les bones intencions: els pobletans francesos van
donar mitja bola de formatge autòcton de 2 kilos de pes a cadascun dels
visitants (incloent a l?home que realitzava el video), mentre que el senyor
Alcalde del nostre poble, assistit pels dos funcionaris, anava fent un
lliurament magnànim als francesos d?un recipient de cristall farcit de bossetes
de plàstic plenes d?herbes aromàtiques de les serres del terme municipal. Cal
recordar que els francesos estaven més desorganitzats en aquesta cerimònia,
potser pel pes i abultament del seu regal, ja que qualsevol d?ells havia anat
donant formatges als visitants, sense respectar cap ordre ni jerarquia;
tanmateix, els nostres van ser més ordenats, ja que només era exclusivament la
persona de l?Il.lustre senyor Alcalde qui anava fent donació parsimoniosa de
les herbes recol.lectades mesos enrere. Els amfitrions miraven aquells
recipients amb aspecte interrogatiu, sobretot si tenim en compte que ells les herbes
les donaven a les vaques; tanmateix els símptomes de sorpresa no van arribar al
malestar perquè en els envasos transparents hi figurava imprés l?escut del
municipi amb el que s?agermanarien i això, vulgues o no, els omplia d?un cert
orgull internacionalista. Eixe fou el primer contacte entre totes dues tribus.
A rengló seguit havien de començar els discursos: l?alcalde del poblet francés
va parlar en el seu idioma natural dins una retafila de fonemes desconeguts per
la majoria absoluta dels regidors visitants, que com a molt hi van captar dues
voltes la paraula ?espagnol?. El funcionari de confiança no tenia temps de fer
la traducció directa i, per tant, va posar més imaginació que exactitud tot
diguent allò que s?esperava de l?ocasió: ?ens està diguent que estan molt
contents de que hagem vingut… aquesta és una fita històrica que reforçarà els
nostres llaços comunitaris… esperen que aquest encontre inicial siga el
principi d?unes llargues sessions de visites i treballs conjunts que
beneficiaran a les nostres poblacions respectives… afirma que els pròxims
dies podrem conéixer de primera mà tot un municipi francés que s?assembla molt
al nostre… ? El senyor alcalde del nostre poble ? i el seu primer tinent
d?alcalde?escoltaven amb gravetat al funcionari-traductor, tot mirant a
l?alcalde francés amb dignitat i fent lleugers moviments de cap que indicaven
que estaven diguent que sí a tot. Quan l?alcalde francés va aturar en sec el
seu discurs — que era gravat integrament per l?home del video– va expressar
un ?voilà, ¡nous anons a manger les deleuzes trais saborouses de Ville-Nude!?
que van entendre perfectament tots els presents, no perquè aquella primera
lliçó de traducció espontània els haguera obert l?enteniment, sinó perquè
l?alcalde francés va acompanyar les seues paraules gabatxes amb el gest manual
universal que indicava que anaven a empassar-se unes bones viandes.

                 Alguns regidors visitants van
formar unes converses apart mentre eren conduits per aquells carrers de cases
rurals franceses fins al menjador de l?escola pública (ja que no hi havia cap
restaurant possible en aquell poblatxo que es puguera fer càrrec de l?enorme
caterva de visitants i acompanyants). En concret, els regidors de diversos
partits i credos deien així: ?Només hem arribat ja ens l?han pegada: no s?han
esperat a que parlara el nostre alcalde… Cal estar al tanto perquè aquesta
gent ha arribat a dominar el món sencer quan manava Napoleó… Sí, clar, fins i
tot van invadir Espanya i Rússia… El tema de Rússia va durar fins a l?hivern:
els francesos són fredolics i comodons… No vos despisteu: ens han ofés
tractant-nos com a un poble sense dret a paraula… I ara al nostre alcalde
l?han deixat de volta i mitja: o som tots iguals o ja cal que ens tornem per on
hem vingut… Açò no es pot aguantar: si eixe és el tracte que van a donar-nos
mentre estiguem ací, ja podem enfilar cap a l?aeroport… A xavo la benvinguda
que ens han donat: regalant-nos formatges com si forem morts de fam i
deixant-nos sense paraula… Açò està anant-se?n de mare: o els marquem el
terreno o ja cal que ens oblidem d?agermanar-nos en peu d?igualtat… Només
serem els germans menuts i ells els germans majors… ?. Els regidors més
abrandats anaven acalorant-se mentre caminaven, i cap d?ells volia quedar-se
enrere a l?hora de denunciar la injustícia, per la qual cosa la conversa anava
pujant de to perillosament. Però tot va quedar en aigua de borralls, perquè
quan van entrar al menjador de l?escola pública, justament abans de seure?s en
les cadires infantils davant una taules baixetes, el senyor Alcalde del nostre
poble va desfer el greuge i va pronunciar un discurs el doble de llarg que el
seu homòleg francés: evidentment, només va ser entés per la pròpia comitiva que
l?havia acompanyat des del País Valencià i fou aplaudit fortament ? amb algun
que altre esbravat ?visca!?– per aquells regidors que abans s?estaven
recremant precipitadament.

                 Així van prosseguir,
distensionats pel discurs del propi alcalde i reconfortats pel menjar de
qualitat que els oferien els francesos (era sobretot cuina de bons productes:
entrecots sangüinolents, poc fets, de quatre centimetres de grossor, safates
dels més imprevistos i suculents formatges, verdures amanides de maneres mai
vistes, etcètera). Fins i tot es van animar novament: gràcies a un vi de
Borgonya dut expressament per a l?ocasió, els primers ciutadans de la població
van tornar a l?alegria interrompuda i no cessaven de gastar-se bromes. Per
exemple, el tinent d?alcalde li deia al cap de l?oposició, ?¿Veus com nosaltres
també sabem dur-vos a llocs bons??. I el cap de l?oposició, per tal
d?autoafirmar-se i que no li esmenaren la plana, contestava: ?¡No calia anar
tan lluny per menjar tan bé! Si no foreu tan puritans, aquestes coses les
disfrutarieu al nostre propi país?. I tots reien novament a mandíbula batent,
amb molta cura que no els caigueren els trossos de carn que masticaven
ostentòriament. Com que estaven sopant uns plats tan exquisits amb tanta
bonhomia i companyerisme, al regidor de cementeris, se li va ocórrer
comparar-se amb els senadors i li va dir al funcionari-traductor en el seu
castellà trabucat: ?¡dis-li a l?alcalde frantxute eixe que estamos senando
mekor que los senadores!?. I com que ses il.lustres senyories havien arribat al
punt d?eufòria en què ja qualsevol paraula dispara el bon humor, van tornar a
riure?s novament aquesta volta amb una intensitat que els feia goig als
regidors francesos: palpaven en l?ambient de disbauxa alimentícia que estaven
triomfant com a amfitrions.

                Aquell primer sopar anava tocant
a la seua fi, alguns fornits regidors fumaven puros havans asseguts damunt les
cadiretes infantils que començaven a grinyolar i en un tres i no res van
apareixer en ple menjador tota una colla de xiquets que dansaven harmoniosament
al ritme d?unes cançonetes populars franceses que cantaven quatre camperols
entrats en edat amb la música de fons d?una petita orquestra. Allò va animar el
cor alegre i distret dels representants de la nostra població, ja que primer
anaven aplaudint per tal de donar ànims als xiquets que ballaven en honor seu
i, després, quan l?actuació va finalitzar es van veure amb l?obligació moral de
mostrar als francesos els balls típics de la nostra terreta. Així que sense
quasi parlar-ho, en escassos segons, allà estaven els homes arrenglerats amb
les dones ballant els passos senzills d?unes ?jotes del carrer?, mentre els
fumadors de cigars colpejaven fortament les taules amb les palmes de les
mans  i cantaven les estrofetes adients:
era tant el desordre i l?animositat que el senyor Alcalde ballava amb la dona
del cap de l?oposició, el cap de l?oposició ballava amb la regidora de sanitat,
el primer tinent d?alcalde ballava amb el regidor de cementeris, i així
successivament es va formar la colla de balladors d?una manera que seria difícil
d?evocar fins i tot si tinguerem oportunitat de visionar el video-cassette que
se?n va gravar. Com que els músics de l?orquestra eren uns grans professionals
(de fet, feien concertets de jazz en un bar concorregut de Carcasona), a la
segona tanda de passes i voltejos, ja sabien interpretar perfectament les
melòdies originals valencianes a partir dels taral.lejos dels visitants: això
va engrescar encara més als participants; el regidor d?obres es va arrimar als
amfitrions francesos per alçar-los de les cadires amb l?objectiu de posar-los
drets i d?arrenglerar-los a continuació dels nostres balladors i així
ensenyar-los les danses típiques. Com que els balls eren uns passos senzills,
una majoria suficient va formar un rotgle immens, van apartar les taules i van
deixar arraconats a quatre regidors que persistien en els havans amb el va
pretext de tancar uns negocis i concessions administratives. Ja sabem tots que
el capitalisme no descansa mai i, tal com va deixar escrit Marx,
l?administració pública és el cap ben amoblat de la serp del capitalisme; per
això, uns pocs homenots nugaven i desnugaven assumptes que no podien esperar
mentre gairebé tothom s?abandonava al folklore festiu.

                 La festa va despertar instints
que no s?havien adormit gens en el transcurs de la sopada, sinó que per efecte
de l?assaciament de l?apetit i per l?influx del vi saborós, es van estimular
progressivament de manera creixent. Ja va deixar escrit un exigu poeta de la
població que ?la dansa és la metàfora de l?enamorament? (un indolent i
malfaener, com tots els poetes de pro, que cada 2 anys escrivia una frase
memorable) i potser per la comunicació física agitada i acompassada d?aquelles
danses on cadascú ballava amb la parella del veí, va anar pujant més de to la
temperatura ambiental dels cossos que desitjaven, ara ja, amb una procacitat
plenament desfermada i desinhibida. Per això, quan els músics es van cansar
d?unflar-se els morros amb els instruments, van desaparèixer ràpidament totes
les dues comitives municipals, els francesos a descansar perquè a l?endemà era
dia laboral i els valencians a estrenar els llençols dels llits amb les seues
respectives parelles, legals o de fet. Hauriem de ser cauts en aquest extrem,
ja que els reportatges, per molt anti-periodístics que siguen, no acostumen a
transformar-se en pel.lícules pornogràfiques, però sí que podem dir dues coses,
amb la finalitat de ser el màxim d?objectius i fidels amb la realitat del que
va ocórrer la primera nit d?estança a Ville-Nude: 1) primera: l?home del video,
?el tècnic d?audiovisuals? (tal com constava a l?acta del plenari) es va
extralimitar en les seues funcions, potser emportat per un excés de zel
professional o artístic, però més segurament per un morbo de borratxo
entremaliat, perquè va estar-se mitja hora, pel passadís, arrimant la
video-gravadora a les portes de les habitacions dobles i enregistrant els més
insospitats sons, refregaments i coitolàlies dels il.lustres senyors regidors;
2) segona: quan feia dues hores i mitja del sarau a les habitacions, el senyor
regidor de cementeris va eixir al passadís, vestint uns calçotets i camisola
blanca de l?any de la picor, amb les llàgrimes als ulls i una cara beatífica
d?agraïment, tot expressant en un crit alt: ?!!!!Viva Frància!!!, ¡¡¡¡ja no
necessite Viagra!!!!?. En eixos instants, afortunadament l?home del video
s?havia fet fonedís, però el senyor Alcalde, que estava dins la suite
presidencial al final del passadís, ho va escoltar perfectament i va anotar
mentalment un altre favor personal, de notable interés humà, que havia
esdevingut gràcies als seus encerts com a polític europeista.

 Tercer capítol. De l?avorriment
rural a la sorpresa natural.

                Per la costum ancestral i
arreladíssima de l?art competitiu de matinar ? i fer-ho veure–, tota la
comitiva del nostre poble va oblidar que estava de viatge i, per tal de què cap
veí o contrincant polític puguera esgrimir el mèrit d?haver estat el primer en
baixar a desdejunar abans que els altres, quan portaven escasses hores de somni
just i necessari, els regidors i les regidores, els seus respectius i els
treballadors municipals, es van posar dempeus, més drets que uns fusos, es van
dutxar breument i es van abillar convenientment per a un nou matí d?activitats
institucionals des del cor geogràfic més ancià de França. El desdejuni, també
al menjador escolar, va transcórrer amb molta tranquilitat i relaxament, encara
que, si som escrupolosos amb la veritat, a les minúscules converses d?intendència
d?aquella hora tan intempestuosa s?hi reflectia un cert patetisme i cansanci,
dissimulats per l?avantatge de l?status de tan sòlids càrrecs; alguns i algunes
compareixien amb ulleres de sol, altres amb signes de ressaca, altres amb
símptomes d?haver gojat molt la nit anterior. En concret, el regidor de
cementeris i el cap de l?oposició portaven la veu cantant: el primer amb
manifestacions pelegrines d?assumptes prescindibles que encara fatigaven més a
tothom, el segon amb bromes, jocs i anècdotes vivaces que van animar una mica
l?ensopiment col·lectiu. Faltaven deu minuts per a les set, començava a
despuntar el sol i tothom s?entretenia en escoltar les deambulacions verbals
del regidor de cementeris i les acrobàcies divertides del cap de l?oposició.

                Més tard, van arribar
davant de llur presència dos desconeguts de mitjana edat, panxuts, amb cara de
babaus i més blancs que un glop de llet, que, després de les traduccions amb
els tècnics del nostre municipi, es va aclarir que eren el xòfer del nou
autobús que els era assignat i el guia turístic que els explicaria les
meravelles dels voltants de Ville-Nude. A partir d?ací el viatge d?agermanament
va entrar en una caiguda emotiva de la dinàmica grupal: es van passar tres dies
de paratge en paratge, per una contornada muntanyenca on no s?hi visitava cap
indret habitable, tot escoltant les explicacions pesadíssimes i pretencioses del
guia turístic que eren traduïdes amb una desgana ?sostenible però creixent? del
tècnic municipal més empàtic. L?autobús passava per pistes forestals, camí de
les magnífiques coves prehistòriques d?origen volcànic, on al final, comptat i
debatut, s?hi guaitaven unes taques minúscules de coloraines que exarcebaven
els ànims del guia turístic però que a tothom li proporcionaven el desinterés
més franc. Cada volta més tartufià i més unflat, aquell cicerone per a incauts
insistia vehementment en que anaren a fer una ullada a tal vall perduda o a tal
cim de menor entitat, per on s?accedia a través de camins tortuosos i costeres
d?alt risc, en les que l?autobús derrapava i rugia com un animal malalt mentre
tothom cedia al programa inesperat d?eixos itineraris estrabul·lats. Tots els
matins s?emportaven el menjar preparat en bosses de pic-nic, de tal manera que
feien els àpats improvisats en miradors, prop de fonts i d?altres llocs
igualment aïllats i silenciosos, circundats per l?espessor de boscos i la
claretat dels prats. Els únics éssers vius que van poder observar durant el seu
periple de caiguda dins aquell paradís de natura avorrida i sense alicients van
ser vaques i bous de diversos tamanys i amb les pells tacades de diverses
formes i colors? el guia turístic insistia en una raça autòctona de bovins, tot
fent grans exclamacions–, ocells migratoris que estaven de pas i esquirols
gairebé tan fugissers com ells. Com que arribaven sempre a l?hotelet ben
entrada la nit i dormien poc pel combat matiner de veure qui guanyava els
altres en estar primer al desdejuni, com que manifestaven un tribalisme tan
compacte per anar tots juntets seguint el refrany valencià ?on va la corda, va
el poal? i a ningú se li va passar pel cap tirar-se enrere i apartar-se
d?aquella ?unitat de destí en l?avorriment? — plenament comandada pel senyor
Alcalde, que no tenia res millor que proposar–, per tot això cada dia s?afegien
noves fatigues que sumaven sofriments en la moral de les primeres dignitats de
la nostra població.

                Només un fet va introduir una
mica d?alegria i de joia avalatadora en les ànimes calmes i cada volta més
silencioses de la nostra Corporació Municipal: al tercer dia, just abans de
partir, mentre pujaven per una costera, després de deixar enrere un rierol que
feia llàstima, el cap de l?oposició, que anava en els seients de la primera
fila, va veure una urbanització a l?altra banda del bosc, relativament amagada.
Això el va animar tant que va agafar el micròfon de l?autobús i va increpar a
tothom per a que anaren a visitar aquell rastre de civilització: s?hi
presentarien i tractarien de fer amistat amb aquella gent del districte on hi
havia un poble amb el que estaven agermanats. La urbanització va resultar ser
un complex turístic per a nudistes, naturistes de bon passar, gent que
intercanviava parelles i, en definitiva, personal de Lyon, Tolosa i París que
recercava la discreció per a mostrar-se en societat tal com van vindre al món.
La primera reacció, després d?aparcar l?autobús i entrar dins les
instal·lacions, fou de sorpresa majúscula: mai la nostra vila havia tingut uns
pròcers amb la boca tan oberta. De seguida, van accedir a la piscina i la
terrassa-solàrium, on hi havia matrimonis prenent el sol en pilota picada, xiques
jóvens, gent madura i fins i tot alguna dona entrada en edat. Com que feia
tanta calor i no s?havien emportat banyadors, els més audaços dels nostres es
van despullar completament i es van tirar a la piscina sense pensar-s?ho; els
altres van ser comminats pel personal de la urbanització a que es llevaren la
roba, si hi volien permanéixer; a tot va ajudar que el Senyor Alcalde, guia i
màxima autoritat, decidira quedar-se nuet: cap regidor ni regidora, ni les
seues respectives parelles legals o de fet, van tindre el més mínim pudor de
despullar-se per la via ràpida. El cap de l?oposició i els del seu grup
municipal també van donar suport a eixa decisió que  es va materialitzar amb agilitat i diligència,
per a no quedar-se enrere i ser tant o més desinhibits que la competència; cal
advertir que l?oposició va tindre més reflexos; a tot degué ajudar que el
portaveu de l?oposició als plenaris diguera allí mateix, qui sap si per trencar
l?enfit dels recents dies de tedi: ?A l?aigua, patos!?. Podem certificar que
aquell dia, durant mig matí i mitja vesprada, hi va haver més consens i més
unanimitat que mai.

 Quart capítol. Després del retorn
al poble, res serà igual que abans!

                Aquella festa, fora del programa,
va excitar la imaginació política dels regidors i regidores.

 Es van acomiadar dels seus homòlegs francesos, sense cap incident
major, dins un altre breu acte institucional gravat oportunament per l?home del
video. Van tornar a ocupar mig passatge d?un avió, en aquest cas de la
companyia Ibèria ,i, mentre volaven
per damunt dels Pirineus i de Catalunya, el desofegament carnal del darrer dia
d?estança a la comarca de Ville-Nude els va fer estar-se interpretant cançons
de pasqua amb gran plaer, en alguns instants amb un to de veu tan potent que
les assafates els van demanar, entre somriures, que cantaren més baixet.

              Estaven tan pagats de si
mateixos que la primera sessió plenària que van realitzar, amb un únic punt de l?ordre
del dia, fou declarar, sense fissures, que el nostre poble es convertira en ?el
primer municipi lliure de la comunitat autònoma per a l?exercici del nudisme
voluntari en tota la seua àrea urbana i terme territorial?. I, com que les
autoritats volien fonamentar bé la decisió de tan innovadora iniciativa, van
encarregar un informe al tècnic de desenvolupament, que va escriure el següent,
entre altres coses: ??el nudisme voluntari constituirà un alicient més per a
que els turistes hi vinguen a disfrutar de les nostres singularitats, de manera
que estarem oferint un punt d?atracció que complementarà el desgastat turisme
de sol i platja que necessita trobar nous incentius de diversió i d?inversió
(sic)??. El dia que es va cel·lebrar eixe plenari, per tal de donar exemple,
tots els regidors i el públic lleial de cada partit polític, van acudir al Saló
principal de l?Ajuntament completament nuets, tal com els havien parit. Es
tractava d?un acte de promoció sense precedents i, per tant, es va convocar a
tots els mitjans de premsa locals, comarcals i autonòmics.

                Posteriorment a la sessió
plenària, que va durar uns escassos minuts, es va realitzar una roda de premsa.
Els periodistes i les redactores, per tal de no ser insolidaris i mostrar moderadament
la seua sintonia amb les autoritats, es van presentar en banyadors i bikinis.
Transcrivim a continuació una mostra dels seus preguntats i de les respostes
que van donar el Senyor Alcalde, el primer Tinent d?Alcalde i el Cap de
l?Oposició ? tots tres novençans en matèria de nudisme i, consegüentment, sense
depilar i exhibint uns pits i uns muscles farcits de pèls negres:

RÀDIO
STAR: ¿Cómo se les ha ocurrido hacer que
su pueblo sea nudista?

SR.
ALCALDE: Hem vist que a França el nudisme és una gran alternativa per al
progrés. Nosaltres som els primers en oferir aquesta opció en el nostre país,
i, per tant, esperem tindre la sort dels principiants.

PERIÓDIC
CONFATTI: ¿Qué se proponen con este
cambio?

SR.
ALCALDE: Ha estat una decisió estratègica per a competir en el món cada volta
més especialitzat del turisme.
Els nous reptes i les noves tendències
ens exigeixen als municipis que estiguem al dia.
Per tant, el nudisme és la nostra
aposta per incrementar el número de visitants. A més, ara ens coneixerem tots
millor, perquè no tindrem res que amagar.

RÀDIO POPE: ¿Se dan cuenta que así están tomando una
deriva radical?

SR. CAP DE
L?OPOSICIÓ: Entre els tres partits que avui lluitem pel nudisme integral i
voluntari representem al 96% de l?electorat. Estic segur que els votants dels
tres partits faran un esforç, secundaran el que hem decidit avui i s?adaptaran
fàcilment al nou ambient, més fresquet! Tot siga per portar beneficis i
col·locar el nostre poble on es mereix!

TELEVISIÓ CANAL
69: Hoy ustedes son los primeros, ¿creen
que el nudismo municipal es exportable a otros municipios turísticos?

SR. TINENT
D?ALCALDE: Nosaltres tendim la mà a d?altres ajuntaments per a que seguesquen
la via del nudisme. Estem dispostos a col·laborar en assessorar-los per a que
ho facen de la millor manera, servint-se de la nostra experiència pilot.

NOTÍCIES MALIBÚ: Vaya, no esconden nada: Ahora que están todos ustedes en pelotas, se
les va a ver mejor, eh!

 SR. ALCALDE: No ho dubte gens, el nudisme té
alguns efectes polítics beneficiosos: pense que a partir d?ara hi haurà més
transparència, sobretot transparència corporal!

                I així va ser com
el viatge d?agermanament amb el poblatxo francés de Ville-Nude va provocar una
millora profitosa en la qualitat democràtica, en les relacions interpersonals i
en el nivell de benestar de la nostra entranyable població.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!