Anotacions rizomàtiques

?Més enllà de la
paròdia es troba el deliri de la pròpia veu?

L?aeroport de

l?Altet és un no-lloc, fred i multi-escènic, camí de Ca n?Esguard, l?Ítaca dels
plenilunis i de l?aiguardent, la
Balàdria de les trobades i dels pentagrames.

El Sud, meravellosament maligne com una insinuació caòtica de Dionís el
Seljúcida, dissimula els seus paranys amb jardins d?infinites palmeres
esveltes, xàrcies de silencis consentidors i tonellades de ciment sinuós que allotgen
a estrangers analfabets (per a què vols ser alemany si no distingeixes la
música de Berg i la de Schönberg? per a què vols ser anglés si confondries la
pintura de Turner i de Blake?)

Dins la meua
maleta porte, a més de la roba habitual
i els dispositius electrònics: un flasconet d?oli essencial de tarongina (per a
les friccions amatòries), una estoreta de calor elèctrica (per al descans del
treballador infatigable que sóc), una ampolla d?oli d?arbequina amb denominació
d?origen (per a complement de les exquisideses gastronòmiques), un tros de sabó
de Montpeller (agafat a l?hotel Príncep d?Aquitània, l?utilitze per netejar la
memòria del cos) i l?obra completa de Maria-Mercé Marcial (tres emes seguides
fan pensar en un enigma mistèric, mutilat i mític! ?Mmm!? és el meu mantra
preferit! ).

Per l?autopista
A-7 m?adone que al BMW capte diverses velocitats: la velocitat intrínseca del
seu motor (és una dromologia inspirada abstractament pels enginyers alemanys i
exposada àgilment als anuncis publicitaris), la velocitat relativa respecte als
tossals d?esparterars (immutables i perennes com un sil·logisme de quietud que
anuncia la desertització), la velocitat històrica dels constructors que no
perden patada i inunden de ciment els més insospitats paratges (el Moloch de la
destrucció del capital natural! Quines re-Khalificacions més impetuoses que fan
els de sempre sense saber un borrall de sànscrit!), la velocitat kairòtica d?un
temps periodístic que cap metereòleg despistat pot redimir (?Atureu les guerres
indecents o me?n vaig a Tòkio!?)? El BMW ha resistit els seus dies de descans a
l?aparcament de l?aeroport i ara embesteix la carretera amb ganes! Tinc
conduïguera: em conduisc damunt!

Vinc de Lyon, a
través de Madrid (¿què et pensaves?): Araila m?ha dit que em meresc el seu cos,
però que no hi ha química entre nosaltres. Jo li he respost que nosaltres tenim
metafísica, que és més sublim, etèria i tempestuosa que la química, pobra
disciplina científica superficial d?ençà que Heisenberg la feu bullir amb
dubtes existencials. Araila bé val un ?abandonament? tal com suggeria el Mestre
Eckhard, teòleg de capçalera dels queferosos com Erich Fromm.

Araila és
l?exacta alchimia inversa de la meua natura reptadora.

Araila és la
inversió sentimental d?un invertit incontrovertible.

Araila és la
quintaessència de la mareperla i del vellut.

Araila és una
odalisca esbravada dins la cambra orgiàstica de Sardanàpal.

Araila és un
àngel que propala Claus de Fa de música esfèrica i jo sóc el seu somrient i
vigorós Pere Abelard (abans de ser castrat, per suposat, ja m?enteneu)

Araila es fa la
consentidora quan, arribat al jardí de camamirles salvatges de Ca n?Esguard,
m?agafa el telèfon i em diu en to displicent que les dues caixes de condons que
hem gastat — ben amortitzades i desmoridores– en diversos escenaris (a la riba del Ròdan, en el magatzem d?ovelles
del seu oncle Gaston, en la suite presidencial de l?hotel Francesc I, en el
peugeot de Charles, etcètera) només són ?una busca de pols dins l?infinit del
meu cor orgànic, farcit de plecs intrincats com una ceba?.

Hahahahahahhahahahahahahaha
Quina bestioleta més lletraferidora! Hahahahahahahahihihihahahahuhuhu! Ai, ai,
hehehe snif snif?

Li done de
menjar al meu lleial gos ?Delacroix? (?rien ne va plus! » : ha estat quatre
dies a base de pinso minso!) i me’n vaig com un llamp a escabussar-me al Toll
de les Carabasses, tot estrenant uns xicotets Klein adquirits en Galeries
Lafayette.

Els Nenúfars del
Desig són bellugadissos i inestables com una riuada de memòries en format
d?excitació aleatòria!

Signat: Gabo
Mesquina, l?escriptor més generós d?aquesta part de la mediterrània.

(publicat a un bloc de www.mesvingaweb.bd, el portal de referència en
llengua catalana de la
República dels Baladres)

——— Imatge: Les odalisques de Sardanàpal — l’últim rei dels Assiris, el sàtrapa cràpula de l’Antigüetat– són sacrificades per l’orgull de la decència: hi ha festivals de cuixa i poma que s’acaben molt malament, la Fortuna es capgira sobtadament sense avisar i l’orgia perpètua es torna un cruelissim Rosari de l’aurora. Observeu el rostre impassible de Sardanàpal, abans de prendre el verí executor, enmig el desori de les nueses turgents de les cortesanes que es resisteixen a la seua mala fi. Quadre pintat per Eugene Delacroix i exposat al Louvre. ¿Veritat que això d’ambientar escenes de sexe i violència és més vell que el pixar?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!