Extret del llibre
d’Adolf Salvà i Ballester, "De la marina i muntanya (folklore)",
edició a cura de Rafael Alemany; Ajuntament de Callosa d’en Sarrià: 1988; transcrit ací per JCOB:
El dia que em vaig casar
no tenia pa ni vi:
una barcella de dacsa
que la vaig dur del molí.
El dimoni són els sastres:
¡quina li han fet a Sant Pere!:
li han cosit uns pantalons
amb la bragueta darrere.
El dimontre són les puces,
un animal tan menut:
van a gitar-se amb les xiques;
jo, tan gran, encà no puc.
El festejar amagat
és un viure molt en pena;
és com la brasa de foc,
que davall la cendra crema.
El francés és un gravato
que a l’aigua li diu deló,
a la dona li diu la fam
i al gavinet, cutó.
El meu Xavier se’n va a escola,
sa mare li va davant
i li diu al senyor mestre
que li guarde el diamant.
El meu Xavier se’n va a escola
i sa mare va darrere
i li diu al senyor mestre
que li’l guarde i no li pegue.
El pastor, a les ovelles;
el llaurador, a llaurar;
el sagristà, a les campanes,
i el rector, a predicar.
El pensament va que vola,
de nit i sense parar,
a mi ningú m’aconsola:
bé et podria perdonar
si em tornes la camisola.
Si em tornes la camisola
i el fil que t’has emportat,
disminuirem el deute
i et perdonaré el pecat.
El Pouador de Callosa
és un lloc molt concurrit;
quan van per aigua les xiques
sempre està ple de fadrins.
El qui en fa cas d’este món
és més tonto que una col:
menjar bé i no fer faena
i fer-li foc al perol.
El qui festeja no dorm,
el qui vetla no matina,
el qui mulla no trau tros
i qui pren fiat no tria.
El qui festeja una lletja
primer que la mire bé;
despuis que no tinga enveja
al que bonica la té.
El qui té la panxa bona
mai pregunta quant són les onze;
allí on fica el peu retrona
perquè està fort com el bronze.
El qui té un bancal de cebes
i té malalta la dona,
li arrea un par de cebes
i enseguida es posa bona.
El qui té pansa té dansa,
i xiques per a casar,
i migranya mesclà amb deutes:
¡No li falta que rascar!
El rei està per fer riure,
el govern per a robar,
els escrivans per escriure,
el pobre per treballar:
¡I en este món no es pot viure!
El sabater de Callosa,
tres dies que no ha almorzat,
esperant la botifarra
d’En Batiste Calafat.
El sastre busca l’agulla,
que el seu ofici és cosir;
això no ho prengau per bulla,
ni tingau que contradir;
que qui té cuc pela fulla.
Els blavets de la Marina
quan van a segar arròs,
només mengen que tonyina,
pa, tomaques i alficòs.
Els caçadors de Callosa,
quan s’enjunten per caçar
porten furons i senderes
i de gossos un ramat.
El sereno ha mort un gos
i l’han dut a l’hospital;
les xiquetes de costura
se l’han fet amb oli i sal.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!