GEORGES SIMENON: ENTRE EL PRIAPISME I LA LITERATURA POLICIAL (Els Rastres del Sentit)

        Feia pocs dies, al diari AVUI, la nostra Isabel Clara Simó
suggeria que la vida dels genis acostuma a ser prou impresentable des del punt
de vista de la sostenibilitat íntima i citava el cas d’Einstein: havia arribat
a simultanejar sis amants al mateix temps. Les marques sempre són superables.
Ara que els premis Octubre d’enguany s’han convertit en
"simenonians", per inspiració literària, podem comprovar al llegir la
biografia de l’autor belga una dada molt curiosa que ens el situa a la vora dels
vampirs sexuals més conspicus: Georges Simenon va declarar que havia fet l’amor
a 30.000 dones, de diverses latituds i condicions naturals. La xifra màgica i
extenuant equivaldria al nombre d’una bona tirada de novel·les. ¿Vos imagineu
un prosista d’èxit que arribara a gitar-se amb totes les seues lectores més
adelerades?. En termes comptables, Simenon va viure 86 anys: això ens
reportaria vora 348 dones diferents al llit per cada any de biografia copiosa,
és a dir, el bon home s’hauria estrenat amb una dona al dia. Ja ho deia el
brindis llibertari: "salut, anarquia i una tia cada dia".

    Encara no ens havíem recuperat de les declaracions de Ferran Torrent en aquest
diari electrònic (recordem el titular de l’entrevista amb el geni de Sedaví:
"Si no has matat a ningú, no m’interesses com a protagonista per a la meua
novel·la") que ara ens hauria de correspondre assistir admirats davant
Georges Simenon, de qui caldria suposar que hauria "matat" de plaer
(i en alguns casos de desesperació) a les seues 30.000 amants, ocasionals o de
temporada. Ells, els Ferrans Torrents i els Georges Simenons de totes les
èpoques de la bibliografia negra i, segons com, obscurantista, s’han proposat
triomfar convertint la criminologia en un entreteniment sorprenent. Són els
missatgers de la dialèctica entre ordre i desordre social que sempre acaba
saldant-se amb un èxit parcial o total per als comissaris que vetllen per la
nostra seguretat; ¿hem d’estar-los agraits per recordar-nos-ho amb tanta
insistència i sobredimensionament?; entre l’esborrany defectuós i la percepció
brillant, usen i abusen de les descàrregues emocionals brutes i esquemàtiques,
amenaçant-nos amb la fauna marginal i pistolera per a recordar-nos una volta
més que, sota l’aparença de tranquilitat civilitzada que gaudeix la majoria de
la gent, pot irrompre un assassí que ens faça necessitar a eixos cracks de la
investigació policial i humana que destaquen dins els cossos i forces de
seguretat. Ells, els missatgers de la situació extrema, s’esforcen en fer
omnipresent l’anomalia eventualment perillosa i alarmant. Hi ha un conte
magnífic de Franz Kafka, contingut dins els relats d’"Un metge
rural", on ens mostra una ciutat ocupada per les pròpies forces de
seguretat que no fan més que extorsionar als comerciants. També els novel·listes
de literatura policial extorsionen, a un nivell més immaterial, als afligits
lectors, obligant-los a situar-se en un dilema vell com el feudalisme arbritari
de l’Edat Mitjana: "o rets admiració envers els amos del monopoli de la
violència o correràs els riscos del caos enmig de roba-gallines carismàtics i
altres personatges d’instints baixos".

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *