Anotacions rizomàtiques

L'escriptura proteica front a la cultura quadrangular

5 de juliol de 2012
0 comentaris

EXCURSIÓ AL CAMP (Der Gang aufs Land), per Friedrich Hölderlin -1770-1843- (Altres Veus)

imatge: el riu Neckar a prop de Heidelberg


Vine, amic, ixquem a l’obert! És cert que la llum

és mesquina encara i que el cel ens oprimeix massa.

Les muntanyes i les capsades dels boscos no es mostren

encara i l’aire descansa, buit de cants.

El dia està ombrienc, carreteres i sendes dormen;

quasi es creuria que estem en l’edat de plom.

Tanmateix, haurà de complir-se el nostre anhel;

els veritables creients mai dubten per una mala hora,

i així aquest dia serà plaent. Grat és també

veure com el cel es nega i després ens ofereix els seus dons,

com es fa amb els xiquets, encara comptant

que l’èxit recompense les nostres paraules

i siga digne de les nostres marxes i afanys

i llavors assolim un plaer veritable.

Espere, doncs, que quan comence el que ens proposem

i les nostres llengües s’assolten, havent trobat

les paraules justes, i quan els nostres cors

exulten i dels nostres fronts embriagats

nasquen els més bells pensaments, aleshores

espere que el cel florirà amb les nostres ànimes

i que a les nostres mirades obertes s’òbriguen lluminosos.

 

Així el nostre designi res té de grandiós,

però pertany a la vida i sembla unir

el goig al decòrum. ¿No arriben algunes oronetes rares

amb les seues benediccions abans de l’estiu?

Venim a consagrar amb paraules plenes de sentit

aquest sòl elevat, on un taverner sagaç

construeix una casa per a que els seus hostes

puguen contemplar i assaborir, com al més bell

dels espectacles, el panorama d’aquesta rica comarca.

I allà, per a gaudi dels nostres cors,

aquest pavelló d’un gust lliure i espiritual,

coronarà els banquets, les danses, les cançons

i les recreacions d’Stuttgart. Per això,

avui escalem el tossal amb els nostres anhels.

¡Tandebò aquesta llum graciosa de maig puga,

millor que nosaltres, formular els nostres vots

que interpretaran convidats hàbils en imatges!

O si altres prefereixen, segons un antic costum

que sovint els déus aprovaren somrients,

que des de l’alt del sostre, com abans,

el fuster pronuncie la fòrmula ritual.

Pel que fa a nosaltres, passe el que passe,

ho hem fet tot el millor que podem.

 

Però és formós aquest lloc els dies de festa

quan la vall s’eixampla i al llarg del Neckar

verdegen els salzes, els boscos i en l’aire càlid

onegen els arbres blancs de flors, mentre

a la muntanya rogenca somia i creix la vinya,

coberta de núvols lleugers, entre bafarades càlides

banyades de sol…

traducció ràpida de jcob

[Hi ha més: clica avall…]

Johann Christian Friedrich Hölderlin
Born 20 March 1770
Lauffen am Neckar, Duchy of Württemberg 1
Died 7 June 1843 (aged 73)
Tübingen, Germany
Occupation Lyric poet
Literary movement Classicism, Romanticism

Johann Christian Friedrich Hölderlin (German pronunciation: [?jo?han ?k??sti.a?n ?f?i?d??ç ?hœld?li?n]; 20 March 1770 – 7 June 1843) was a major German lyric poet, commonly associated with the artistic movement known as Romanticism. Hölderlin was also an important thinker in the development of German Idealism, particularly his early association with and philosophical influence on his seminary roommates and fellow Swabians Georg Wilhelm Friedrich Hegel and Friedrich Wilhelm Joseph Schelling.[1][2][3]

Contents

Life

Hölderlin was born in Lauffen am Neckar in the Duchy of Württemberg. His father, the manager of a church estate, died when the boy was two years old. He was brought up by his mother, who in 1774 married the Mayor of Nürtingen and moved there. He had a full sister, born after their father’s death, and a half-brother. His stepfather died when he was nine. He went to school in Denkendorf and Maulbronn and then studied theology at the Tübinger Stift, where his fellow-students included Georg Wilhelm Friedrich Hegel, Friedrich Wilhelm Joseph Schelling (who had been a fellow-pupil at his first school) and Isaac von Sinclair.

It has been speculated that it was probably Hölderlin who brought to Hegel’s attention the ideas of Heraclitus about the union of opposites, which the philosopher would develop into his concept of dialectics. Finding he could not sustain a Christian faith, Hölderlin declined to become a minister of religion and worked instead as a private tutor. In 1793-94 he met Friedrich Schiller and Johann Wolfgang Goethe and began writing his epistolary novel Hyperion. During 1795 he enrolled for a while at the University of Jena where he attended Fichte‘s classes and met Novalis.

As a tutor in Frankfurt from 1796 to 1798 he fell in love with Susette Gontard, the wife of his employer, the banker Jakob Gontard. The feeling was mutual, and this relationship was the most important in Hölderlin’s life. Susette is addressed in his poetry under the name of ‘Diotima’. Their affair was discovered and Hölderlin was harshly dismissed. He lived in Homburg from 1798 to 1800, meeting Susette in secret once a month and attempting to establish himself as a poet, but was plagued by money worries, having to accept a small allowance from his mother. He worked on a tragedy in the Greek manner, Empedokles, producing three versions, all unfinished.

Already at this time he was diagnosed as suffering from a severe “hypochondria“, a condition that would worsen after his last meeting with Susette Gontard in 1800. After a sojourn in Stuttgart, probably working on his translations of Pindar, at the end of 1800 he found further employment as a tutor in Hauptwyl, Switzerland and then, in 1802, in Bordeaux, at the household of the Hamburg consul. His stay in that French city is celebrated in “Andenken” (“Remembrance”), one of his greatest poems. In a few months, however, he returned home on foot via Paris (where he saw Greek sculptures for the only time in his life). He arrived home in Nürtingen both physically and mentally exhausted. Susette died from influenza in Frankfurt about the same time.

After some time in Nürtingen he was taken to the court of Homburg by Sinclair, who found a sinecure for him as court librarian, but in 1805 Sinclair was denounced as a conspirator and tried for treason. Hölderlin was in danger of being tried too but was declared mentally unfit to stand trial. The state of Hesse-Homburg was dissolved the following year after the Battle of Jena. On 11 September Hölderlin was delivered into the clinic at Tübingen run by Dr Ferdinand Autenrieth, inventor of a mask for the prevention of screaming in the mentally ill.[4]

The clinic was attached to the University and the poet Kerner, then studying medicine, was assigned to look after Hölderlin for a while. The following year he was discharged as incurable and given three years to live, but was taken in by the carpenter Ernst Zimmer (a cultured man, who had read Hyperion) and given a room in his house in Tübingen, which had been a tower in the old city wall, with a view across the Neckar river and meadows. Zimmer and his family cared for Hölderlin until his death in 1843, 36 years later. Wilhelm Waiblinger, a young poet and admirer, left a poignant account of Hölderlin’s day-to-day life during these long, empty years. Hölderlin continued to write poetry of a simplicity and formality quite unlike what he had been writing up to 1805. As time went on he became a kind of minor tourist attraction and was visited by curious travelers and autograph-hunters. Often he would play the piano or spontaneously write short verses for such visitors, confining himself to conventional subjects such as Greece, the Seasons, or The Spirit of the Times, pure in versification but almost empty of affect, although a few of these (such as the famous ‘The Lines of Life’, Die Linien des Lebens, which he wrote out for his carer Zimmer on a piece of wood[5]) have a piercing beauty and have been set to music by many composers.

Hölderlin’s own family did nothing to support him but instead petitioned (successfully) for his upkeep to be paid by the state. His mother and sister never visited him, and his stepbrother only once. His mother died in 1828: his sister and stepbrother quarrelled over the inheritance, arguing that too large a share had been allotted to Hölderlin, and tried unsuccessfully to have the will overturned in court. Neither of them attended his funeral, nor had the (now famous) friends of his childhood, Hegel and Schelling, had anything to do with him for years; the Zimmer family were his only mourners. His inheritance, including the patrimony left him by his father when he was two, had been kept from him by his mother and was untouched and continually accruing interest. He died a rich man, and never knew it.[6]

Work

Hölderlin’s autograph of the first three stanzas of his ode “Ermunterung” (“Exhortation”)

The poetry of Hölderlin, widely recognized today as one of the highest points of German literature, was little known or understood during his lifetime, and slipped into obscurity shortly after his death; his illness and reclusion made him fade from his contemporaries’ consciousness – and, even though selections of his work were published by his friends during his lifetime, it was largely ignored for the rest of the 19th century.

Indeed, Hölderlin was a man of his time, an early supporter of the French Revolution – in his youth at the Seminary of Tübingen, he and some colleagues from a “republican club” planted a “Tree of Freedom” in the market square, prompting the Grand-Duke himself to admonish the students at the seminary. In his early years he was an enthusiastic supporter of Napoleon, whom he honors in one of his couplets.

Like Goethe and Schiller, his older contemporaries, Hölderlin was a fervent admirer of ancient Greek culture, but his understanding of it was very personal. Much later, Friedrich Nietzsche would recognize in him the poet who first acknowledged the Orphic and Dionysian Greece of the mysteries, which he would fuse with the Pietism of his native Swabia in a highly original religious experience. For Hölderlin, the Greek gods were not the plaster figures of conventional classicism, but living, actual presences, wonderfully life-giving though, at the same time, terrifying. He understood and sympathized with the Greek idea of the tragic fall, which he expressed movingly in the last stanza of his “Hyperions Schicksalslied” (“Hyperion’s Song of Destiny”).

In the great poems of his maturity, Hölderlin would generally adopt a large-scale, expansive and unrhymed style. Together with these long hymns, odes and elegies – which included “Der Archipelagus” (“The Archipelago”), “Brot und Wein” (“Bread and Wine”) and “Patmos” – he also cultivated a crisper, more concise manner in epigrams and couplets, and in short poems like the famous “Hälfte des Lebens” (“The Middle of Life”). In the years after his return from Bordeaux he completed some of his greatest poems but also, once they were finished, returned to them repeatedly, creating new and stranger versions sometimes in several layers on the same manuscript, which makes the editing of his works problematic. Some of these later versions (and some later poems) are fragmentary, but they have astonishing intensity. He seems sometimes also to have considered the fragments, even with gaps and unfinished lines and incomplete sentence-structure, to be poems in themselves. This obsessive revising and his stand-alone fragments were once considered evidence of his mental disorder, but they were to prove very influential on later poets such as Paul Celan. In his years of madness, Hölderlin would occasionally pen ingenuous rhymed quatrains, sometimes of a childlike beauty, which he would sign with fantastic names (most often “Scardanelli”) and give fictitious dates from the previous or future centuries.

Dissemination and influence

A pencil sketch of Hölderlin done the year before his death.

Hölderlin’s major publication in his lifetime was his novel Hyperion, which was issued in two parts (1797 and 1799). Various individual poems were published but attracted little attention and in 1799 he also attempted to produce a literary-philosophical periodical, Iduna. His translations of the dramas of Sophocles were published in 1804 but were generally met with derision over their apparent artificiality and difficulty caused by transposing Greek idioms into German. In the 20th century, theorists of translation such as Walter Benjamin have vindicated them, showing their importance as a new – and greatly influential – model of poetic translation. Der Rhein and Patmos, two of the longest and most densely charged of the hymns, appeared in a poetic calendar in 1808.

Wilhelm Waiblinger, who visited Hölderlin in his tower repeatedly in 1822-3 and depicted him in the protagonist of his novel Phaëthon, urged the necessity of issuing an edition of his poems and the first collection of his poetry was issued by Ludwig Uhland and C. T. Schwab in 1826. They omitted anything they suspected might be ‘touched by insanity’. A copy was given to Hölderlin, but some years later this was stolen by a souvenir-hunter.[6] A second, enlarged edition with a biographical essay appeared in 1842, the year before Hölderlin’s death.

Only in 1913 did Norbert von Hellingrath, a member of the circle around poet Stefan George, bring out the first two volumes of what eventually became a six-volume edition of Hölderlin’s poems, prose and letters (the ‘Berlin Edition’, Berliner Ausgabe). For the first time, Hölderlin’s hymnic drafts and fragments were published and it became possible to gain some overview of his work in the years between 1800 and 1807, which had been only sparsely covered in earlier editions. The Berlin edition and von Hellingrath’s impassioned advocacy of Hölderlin’s work shifted the emphasis of appraisal from his earlier elegies to the enigmatic and grandiose later hymns. At the same time, Hölderlin’s appeals to the Germans became all too easy to abuse among nationalists and finally among Nazi-inflected groups.

Already in 1912, before the Berlin edition began to appear, Rainer Maria Rilke composed his first two Duino Elegies whose form and spirit draw strongly on the hymns and elegies of Hölderlin. Rilke had met von Hellingrath a few years earlier and had seen some of the hymn drafts, and the Duino Elegies heralded the beginning of a new appreciation of Hölderlin’s late work. Although his hymns can hardly be imitated, they have become a powerful influence on modern poetry in German and other languages, and are sometimes cited as the very crown of German lyric poetry.

The Berlin edition was to some extent superseded by the Stuttgart Edition (Grosse Stuttgarter Ausgabe) edited by Friedrich Beissner and Adolf Beck, which began publication in 1943 and eventually saw completion in 1986. This undertaking was much more rigorous in textual criticism than the Berlin edition and solved many issues of interpretation raised by Hölderlin’s unfinished and undated texts (sometimes several versions of the same poem with major differences). Meanwhile a third complete edition, the Frankfurt Critical Edition (Frankfurter Historisch-kritische Ausgabe), began publication in 1975 under the editorship of Dietrich Sattler; it is still in progress. There are other editions; it should be noted that no two of them show all the major poems in congruent textual status. Strophes and readings are sometimes arranged in different ways from one edition to the next.

Though Hölderlin’s hymnic style – dependent as it is on a genuine belief in the divinity – creates a deeply personal fusion of Greek mythic figures and romantic nature mysticism, which can appear both strange and enticing, his shorter and sometimes more fragmentary poems have exerted wide influence too on later German poets, from Georg Trakl onwards. He also had an influence on the poetry of Hermann Hesse and Paul Celan. (Celan wrote a poem about Hölderlin, called “Tübingen, January” which ends with the word Pallaksch – according to C. T. Schwab, Hölderlin’s favourite neologism “which sometimes meant Yes, sometimes No”).

Hölderlin was a poet-thinker who wrote, fragmentarily, on poetic theory and philosophical matters. His theoretical works, such as the essays “Das Werden im Vergehen” (“Becoming in Dissolution”) and “Urteil und Sein” (“Judgement and Being”) are insightful and important if somewhat tortuous and difficult to parse. They raise many of the key problems also addressed by his Tübingen roommates Hegel and Schelling. And, though his poetry was never “theory-driven”, the interpretation and exegesis of some of his more difficult poems has given rise to profound philosophical speculation by thinkers as divergent as Martin Heidegger, Jacques Derrida, Michel Foucault and Theodor Adorno.

Music

Hölderlin’s poetry has inspired many composers.

Vocal music

One of the earliest settings of Hölderlin’s poetry and perhaps the most famous is Schicksalslied by Brahms, based on Hyperions Schicksalslied. Other composers of Hölderlin settings include Peter Cornelius, Hans Pfitzner, Richard Strauss (Drei Hymnen), Max Reger (An die Hoffnung), Alphons Diepenbrock (Die Nacht), Richard Wetz (Hyperion), Josef Matthias Hauer, Stefan Wolpe, Paul Hindemith, Benjamin Britten, Hans Werner Henze, Bruno Maderna (Hyperion, Stele an Diotima), Heinz Holliger (the Scardanelli-Zyklus), Hans Zender (Hölderlin lesen I-IV), György Kurtág (who planned an opera on Hölderlin), György Ligeti (Hölderlin-Phantasien), Hanns Eisler (Hollywood Liederbuch), Viktor Ullmann (who wrote settings in Terezin concentration camp), Wolfgang von Schweinitz, Walter Zimmermann (Hyperion, an epistolary opera) and Wolfgang Rihm. Wilhelm Killmayer based in 1986 two song cycles Hölderlin-Lieder for tenor and orchestra on Hölderlin’s latest poems. Kaija Saariaho‘s Tag des Jahrs for mixed choir and electronics (2001) is based on four of these poems, Graham Waterhouse composed in 2003 Sechs späteste Lieder nach Hölderlin for (singing and speaking) voice and cello on six latest poems.

Many songs of Swedish alternative rock band ALPHA 60 also contain lyrical references to Hölderlin’s poetry. Finnish melodic death metal band Insomnium has transposed and used Hölderlin’s verses in several songs.

Instrumental music

Robert Schumann‘s late piano suite Gesänge der Frühe was inspired by Hölderlin, as was Luigi Nono‘s string quartet Fragmente-Stille, an Diotima and parts of his opera Prometeo. Josef Matthias Hauer wrote many piano pieces inspired by individual lines of the poems. Carl Orff used Hölderlin’s German translations of Sophocles in his operas Antigone and Oedipus der Tyrann. Paul Hindemith‘s First Piano Sonata is influenced by Hölderlin’s poem Der Main. Hans Werner Henze‘s Seventh Symphony is partly inspired by Hölderlin.

Cinema

  • The 1985 film Half of life is named after a poem of Hölderlin and deals with the secret relationship between Hölderlin and Susette Gontard. It stars German actors Ulrich Mühe and Jenny Gröllmann.
  • In 1986 and 1988 Danièle Huillet and Jean-Marie Straub shot two films “Der Tod Des Empedokles” and “Schwarze Sünde” in Sicily, which were both based on the drama Empedokles (respectively for the two films they used the first and third version of the text).
  • A 1981-82 television drama, “Untertänigst Scardanelli” (The Loyal Scardanelli), directed by Jonatan Briel in Berlin.

Works

  • Friedrich Hölderlins Sämtliche Werke. Ed. Gotthold Friedrich Stäudlin (Berlin: Cotta, 1846).
  • Sämtliche Werke. Ed. Norbert von Hellingrath, Ludwig von Pigenot and Friedrich Seebass. 6 vols. (Berlin: Propyläen, 1913–23 and 1943).
  • Sämtliche Werke. Große Stuttgarter Ausgabe. Ed. Friedrich Beißner (works) and Adolf Beck (letters and documents). 8 vols in 16 parts. (Stuttgart: Cotta, 1943–1985).
  • Sämtliche Werke. Known as the “Kleiner Stuttgarter Ausgabe”. Ed. Friedrich Beißner. 6 vols. (Stuttgart: Cotta, 1946–1962).
  • Sämtliche Werke. Frankfurter Ausgabe. Ed. D.E. Sattler. 20 vols. (Frankfurt am Main: Stroemfeld, 1975–2003).
  • Sämtliche Werke und Briefe in drei Bänden. Ed. Jochen Schmidt. 3 vols. (Frankfurt am Main: Deutscher Klassiker, 1992–94).
  • Sämtliche Werke und Briefe. Ed. Michael Knaupp. 3 vols. (München: Hanser, 1992–1993).
  • Gesammelte Werke von Friedrich Hölderlin, Hans-Jürgen Balmes ( herausgegeber ) Ed.Verlag: Fischer (Tb.), Frankfurt; (Broschiert ) Auflage: 1 (4. April 2008)

English translations

Bibliography

  • Internationale Hölderlin-Bibliographie (IHB). Hrsg. vom Hölderlin-Archiv der Württembergischen Landesbibliothek Stuttgart. 1804-1983. Bearb. Von Maria Kohler. Stuttgart 1985.
  • Internationale Hölderlin-Bibliographie (IHB). Hrsg. vom Hölderlin-Archiv der Württembergischen Landesbibliothek Stuttgart. Bearb. Von Werner Paul Sohnle und Marianne Schütz, online 1984 ff (depuis 1.1.2001: IHB online). Homepage vom Hölderlin-Archiv : http://www.wlb-stuttgart.de/archive/hoeld2.htm

Selected secondary literature

  • Martin Heidegger, Erläuterungen zu Hölderlins Dichtung. Frankfurt am Main: Klostermann, 1944; Elucidations of Hölderlin’s Poetry. Trans. Keith Hoeller. Amherst, NY: Humanity Books, 2000.
  • Jean Laplanche, Hölderlin et la question du père. Paris: PUF, 1961; Hölderlin and the Question of the Father. Trans. Luke Carson. Victoria, BC: ELS Editions, 2007. ISBN 978-1-55058-379-3
  • Berman, Antoine. L’épreuve de l’étranger. Culture et traduction dans l’Allemagne romantique: Herder, Goethe, Schlegel, Novalis, Humboldt, Schleiermacher, Hölderlin., Paris, Gallimard, Essais, 1984. ISBN 978-2-07-070076-9
  • Paul de Man, “Heidegger’s Exegeses of Hölderlin.” Blindness and Insight. 2nd Ed. Minneapolis: University of Minnesota, 1983, pp. 246–66.
  • Dieter Henrich, Der Gang des Andenkens: Beobachtungen und Gedanken zu Hölderlins Gedicht. Stuttgart: Cotta, 1986; The Course of Remembrance and Other Essays on Hölderlin. Ed. Eckart Förster. Stanford: Stanford University, 1997. ISBN 0-8047-2739-2
  • Andrzej Warminski, Readings in Interpretation: Hölderlin, Hegel, Heidegger. Minneapolis: University of Minnesota, 1987.
  • Martin Heidegger, Hölderlins Hymne >>Der Ister<<. Frankfurt am Main: Klostermann, 1984; Hölderlin’s Hymn “The Ister”. Trans. William McNeill and Julia Davis. Bloomington, IN: Indiana University, 1996.
  • David Constantine, Hölderlin. Oxford: Clarendon Press 1988, corrected 1990. ISBN 0-19-815169-1.
  • Annemarie Gethmann-Siefert, “Heidegger and Hölderlin: The Over-Usage of “Poets in an Impoverished Time””, Heidegger Studies (1990). pp.59-88.
  • Theodor W. Adorno, “Parataxis: On Hölderlin’s Late Poetry.” In Notes to Literature, Volume II. Ed. Rolf Tiedemann. Trans. Shierry Weber Nicholson. New York: Columbia University Press, 1992. pp. 109–49.
  • Gert Lernout, The poet as thinker: Hölderlin in France. Columbia USA : Camden House, 1994.
  • The Solid Letter: Readings of Friedrich Hölderlin. Ed. Aris Fioretos. Stanford: Stanford University, 1999. ISBN 0-8047-2942-5
  • Jennifer Anna Gosetti-Ferencei, Heidegger, Hölderlin, and the Subject of Poetic Language. New York: Fordham University, 2004. ISBN 0-8232-2360-4
  • David Michael Kleinberg-Levin, Gestures of Ethical Life: Reading Hölderlin’s Question of Measure After Heidegger. Stanford: Stanford University, 2005. ISBN 0-8047-5087-4
  • Roseline Bonnellier, Sous le soleil de Hölderlin: Oedipe en question – Au premier temps du complexe était la fille. Paris: L’Harmattan, Collection “Études psychanalytiques”, février 2010. ISBN 978-2-296-10411-2

Notes

  1. ^ “Because of his small philosophical output, it is important to indicate in what way Hölderlin’s ideas have influenced his contemporaries and later thinkers. It was Hölderlin whose ideas showed Hegel that he could not continue to work on the applications of philosophy to politics without first addressing certain theoretical issues. In 1801, this led Hegel to move to Jena where he was to write the Phenomenology of Spirit…. Schelling’s early work amounts to a development of Hölderlin’s concept of Being in terms of a notion of a prior identity of thought and object in his Philosophy of Identity.” Christian J. Onof, “Johann Christian Friedrich Hölderlin”, Internet Encyclopedia of Philosophy. Accessed 15 Jan 2011.
  2. ^ “Hegel is completely dependent on Hölderlin – on his early efforts to grasp speculatively the course of human life and the unity of its conflicts, on the vividness with which Hölderin’s friends made his insight fully convincing, and also certainly on the integrity with which Hölderlin sought to use that insight to preserve his own inwardly torn life.” Dieter Henrich, The Course of Remembrance and Other Essays on Hölderlin, Ed. Eckart Förster (Stanford: Stanford University, 1997) p. 139.
  3. ^ “Indeed, the Pietistic Horizon extended for generations up to and including the time when Hegel, together with his friends Hölderlin and Schelling, spent quiet hours strolling along the banks of the Neckar receiving the theological education they would eventually challenge and transform through the grand tradition now known as German Idealism.” Alan Olson, Hegel and the Spirit. (Cambridge: Cambridge University Press, 1992), p. 39.
  4. ^ Constantine (1990), p. 299.
  5. ^ Constantine (1990), p. 302.
  6. ^ a b Constantine (1990), p. 300.

extret de http://en.wikipedia.org/wiki/Friedrich_H%C3%B6lderlin

Més sobre Hölderlin en la nostra llengua:

 Johann Christian Friedrich Hölderlin
  
 


Johann Christian Friedrich Hölderlin
(Lauffen am Neckar, 20.3.1770 – Tübingen, 7.6.1843)

Algunes dades:
1789: Revolució francesa.
1790: Memòria de llicenciatura de Hölderlin: “Història de les belles arts entre els grecs”.
1794: Arriba a Jena (“Quan arriba a Jena, Hölderlin tindrà dues propostes elaborades a què enfrontar-se: per una banda, la de Fichte d’educació mitjançant la raó i mitjançant l’estat, amb una intensificació dels desequilibris provocada pel xoc amb l’existent i amb l’expectativa d’una futura emancipació de tots; d’altra banda, la de Schiller, d’educació mitjançant el sentiment i al marge de l’estat, per efecte de l’art, que tendeix cap a un equilibri de les facultats només a l’abast d’uns pocs.” Bodei, Remo. Hölderlin: la filosofía y lo trágico. (Madrid, Visor, 1990)
1795: Sobre la religió. (La religió per a ell és “la grata santificació de la totalitat que anima la pròpia i parcial esfera de vida, un procés “mític” de producció de tantes divinitats com esferes hi ha de vides separades” “Hölderlin sosté amb Lessing que és un “dels prejudicis de l’home considerar el pensament com la cosa primera i més noble”. El pensament i l’auconsciència humans sonstitueixen únicament una part de l’ésser, una potència, encara que una de les més elevades de la natrualesa. No es pot posar el pensament com a fonament de la naturalesa, no es pot posar la consciència com a fonament de l’ésser. Només la intuÏció intel.lectual, en l’àpex de les escissions, deixa transparèixer la unitat del jo amb la naturalesa infinita.” “La idea força que articula el seu pensament és la d’una naturalesa vivent i divina, en què la vida i la mort es generen una de l’altra incessantment, i en què els principis oposats, de formació i de destrucció, estan en perpètua lluita entre si.” Bodei, Remo. Hölderlin: la filosofía y lo trágico. (Madrid, Visor, 1990)
1797: Primer volum d'”Hiperión”.
1804: Apareixen les traduccions que ha fet de Sòfocles. (“Sòfocles representa en els seus personatges “l’intent de l’home vagant en mig de l’impensable”. I l’impensable, l’inefable són des de sempre les lleis de la naturalesa divina, no les de la cultura humana.” Un altre “element identificable en les Notes és la concepció del tràgic com a acoplament, unida a l’allunyament infinit, de déu-naturalesa i home”. Bodei, Remo. Hölderlin: la filosofía y lo trágico. (Madrid, Visor, 1990)
Cap a 1802, quan tenia 32 anys, es va enfonsar “en una aguda psicosi esquizofrènica”, segons la diagnosi mèdica, i es va instal.lar a Tübingen, a la casa del fuster Zimmer, sobre la riba del Neckar. Mor el 1843.

Són els filòsofs que prenen la poesia com a valuós paradigma de l’expressió i el pensament humans -des de Dilthey fins a Heidegger, que li donaran la glòria.
El to de la seva poesia és el pathos tràgic i entusiasta. Exaltació de la Grècia clàssica.
“Però el que dura, ho funden els poetes”. Darrer vers de Andenken (Record).
Traduí Sòfocles i Píndar.
“Cap altre poeta no anuncià com ell que el fi de la vida era d’aconseguir la revelació del sublim i que el sacrifici era el llenguatge del cor de l’home. Bé que admirà la resplendor de la divinitat en la natura i en les coses, la seva poesia, estranya a qualsevol misticisme i moral, posseí la força exaltadora del seu entusiasme còsmic i dionisíac que, en alguns moments, comunica un estat d’il.luminació i d’alta puresa. Ha influït la literatura catalana moderna (Vinyoli) i Riba assajà la traducció d’alguns dels seus poemes en una edició publicada el 1943”  (GEC)

Diu Blai  Bonet: “El Dr. Sagués […] em va ensenyar a llegir Hölderlin. El primer vers de Hölderlin me’l va llegir ell, però en consultar-li el que havia de fer en el Montseny i el que no, em va dir: “No et donaré cap lliçó, ni una, només un vers d’en Hölderlin que diu: Qui té la tirada de cap al sublim es decanta sempre de cap al vital. Ja ho vaig tenir entès. Al sublim, ja hi tenia la tirada.” (Biel Mesquida. “Blai Bonet: un modern escriptor mallorquí a Barcelona”, dins Escriptors a Barcelona,  Ajuntament de Barcelona, 1980)

Poemes
Versions de Carles Riba

PERDÓ

Sagrada criatura! Jo he torbat sovint
L’auri repòs dels déus en tu, i dels secrets
   Profunds dolors de la vida
      Molta cosa has après de mi.

Oblida-ho i perdona! Com el núvol allà
Davant la lluna en pau, jo me’n vaig, i tu
   Reposes i brilles en ta
      Beutat de nou, oh dolça llum!

[“El poema diu adéu a Susette Gontard, l’amant de Hölderlin” G.F.]

SÒFOCLES

Molts han provat en va de dir el més joiós en la joia;
   Ara a l’últim aquí se’m manifesta en el dol.

EL POETA IRAT

No temeu el poeta si noble s’aïra: sa lletra
   Mata, però l’esperit els esperits fa vivents.

QUAN JO ERA UN NOI…

Quan jo era un noi
Un déu em salvà sovint
De la fressa i la vara dels homes.
Llavors jo jugava
Confiat i bo
Amb les flors del boscatge
I els oratjols del cel
Jugaven amb mi.

I tal com tu el cor
De les plantes alegres,
Quan elles cap a tu
Els dolços braços estenen,
Tu has alegrat el meu cor.
Pare Sol!, i com Endimió
Jo era el teu predilecte,
Càndida Lluna!
Oh tots vosaltres, déus
Fidels i amorosos!
Si sabéssiu
Com us ha estimat la meva ànima!

Poc llavors us cridava
Jo encara pel nom, tampoc
Vosaltres m’anomenàveu
Mai, com els altres homes entre ells s’anomenen,
Com si es coneguessin.

Però us coneixia
Millor que no pas els homes
Jo hagi mai conegut!
Jo entenia el silenci de l’èter,
El mot de l’home no l’he entès mai.

M’ha criat l’harmonia
Del murmuriós boscatge,
I he après d’estimar
Entre les flors.
En braços dels déus m’he fet gran.

MADURS SÓN, EN FOC SUBMERGITS…

Madurs són, en foc submergits, bullits
Els fruits i sobre la terra provats, i és una llei
Que tot entri, a tall de serpent,
Profèticament, somniant, cap a
Les cimes del cel. I molta
Cosa, com damunt les espatlles
Un feix de llenya, cal
Guardar. Però dolents
Són els camins. De tort,
Com cavalls, van els presoners
Elements i antigues
Lleis de la terra. I sempre
Va cap al deslligat una enyorança. Molta
Cosa però cal guardar. I necessària
És la fidelitat.
Però endavant i endarrera
No mirem. Deixar-nos gronxar, com sobre
Una incerta barca del mar.

[“Aquest fragment és només la primera estrofa de la tercera versió de l’himne Mnemosyne.” G.F.]

GRÈCIA

Tant com ho són els homes la vida és fastuosa,
Els homes són sovint senyors de la natura,
La fastuosa terra als homes no és oculta,
Amb encís apareix l’hora foscant i l’alba.

Els camps oberts són com en dia de la sega,
Amb esperit s’estén entorn la vella Faula,
I de la humanitat surt sempre vida nova;
Així s’inclina l’any encara amb un silenci.

Gabriel Ferrater, “Prefaci” a Carles Riba Versions de Hölderlin, B., Ed. 62, 1971
Riba, “escrivint les Elegies de Bierville, on sense equívocs deixa que passi per ell una energia heretada de Hölderlin, i orientada a la construcció, i la fusió en una imatge única, de tres complexos mítics, molt més impressionants que qualsevol veritat superficial: el seu personal, el del seu poble, i el d’una Grècia que (ara sí que podem usar el mot) corrobora els altres dos i n’és corroborada.”
“El fet és que a Riba el conjunt de la literatura catalana, l’antiga i la moderna, no li agradava, no l’enriquia ni el sostenia.”
Riba “Ho havia resolt gràcies a la “puresa”, a una prodigiosa capacitat de posar una fe innocent en les coses properes i menudes, i una altra fe igualment innocent en les seves enormes mitomàquies, i de combinar aquestes dues fes mitjançant una no gens innocent intensificació de la textura (la “tècnica poètica”), que li permetia de suprimir els enllaços discursius i de presentar l’abstracció i la concreció com l’anvers i el revers d’un mateix objecte simbòlic -simbòlic per això mateix, i simbòlic només d’ell mateix.”
“un dia es va produir la confluència, en forma de les Elegies de Bierville: el senyal més fort, i ja indeleble, de la petja de Hölderlin damunt de la poesia catalana.”
“Hölderlin és un dels poetes d’experiència més enèrgica i alhora més precisament modulada per una textura formal excepcionalment densa.”

Un poema traduït per Feliu Formosa:

APLAUDIMENT DELS HOMES

¿No és sagrat el meu cor, ple de vida més bella,
d’ençà que estimo? Per què de mi fèieu més cas
quan era més altiu i més ferotge,
més ric de mots i més buit?

Ah! Plau a la multitud allò que és útil al mercat,
i el serf dedica honors tan sols al violent;
creuen en el diví
únicament els qui ho són ells mateixos.

L’arxipèlag
Traducció i presentació de Jordi Llovet [Fragment]

[…]

Però dalt hi ha la llum, que s’adreça tothora als humans
     amb paraules
tot plenes de significança. I brama la veu del que trona:
¿que m’heu oblidat?; les ones del déu de la mar, amb tristesa,
com eco ressonen: ¿ja no us recordeu mai de mi, com solíeu?
Descansen feliços, al cor dels sensibles, els éssers celestes,
i ara, com sempre, les forces que ens donen fervor, de bon grat
acompanyen aquell que s’esforça; per sobre dels cims de la pàtria,
l’èter descansa, domina i es troba present en tot lloc
per tal com un poble amorós, aglevat entre els braços del Pare
s’alegri i els homes gaudeixin d’un sol esperit en comú.
Però, ai!, el nostre llinatge fa via en la nit, com a l’Orc,
estrany a les formes divines. Procura tothom pel que és seu,
sens cura dels altres, i enmig del renou i el brogit, ningú,
a l’obrador, no s’escolta ningú; és cert que treballen, els bàrbars
aquests, amb braç poderós i sens treva; no dóna cap fruit, emperò,
com l’afany de les Fúries, l’esforç i el neguit de la colla mesquina.
Un dia vindrà que s’aixequin els homes, després de molts somnis
terribles, amb l’ànim alegre i tot jove, com era costum
en els fills fastuosos de Grècia: aleshores l’airet benfactor
de l’amor bufarà en un temps nou, i l’esperit de la bella natura,
arribant-nos de lluny, com un déu que apareix entre núvols de plata,
haurà els nostres fronts, ja més lliures, i airós restarà entre nosaltres.
¿Què fas, que no véns? Oh, llum!, també aquells que van néixer divins
romanen encara amagats, com al fons de la terra, tots sols,
mentre apunta en el món el bon temps sobre el cap pesarós
     dels que dormen:
no hi paren esment, primavera eternal, ni cap home no et canta.
No pas per molt temps! Que ja sento de lluny el renou de la festa,
el càntic, damunt del tossal que verdeja, i un eco al bosquet,
allà on els minyons s’entusiasmen i el geni del poble es confon
tot feliç, en un cant fastuós expandit per a honra d’un déu
que viu en l’altura però esguarda com cosa sagrada les valls.
Car allà on corre el riu tot joiós, amb escreix de la seva jovença,
entre flors i la ufana dels camps, i on maduren el blat generós
i la fruita, en les planes solanes, allà s’engalanen amb flors
els devots, per la festa; i fulgura damunt del turó, a la ciutat,
igual que a les cases dels homes, l’estatge celeste del goig.

Que tot el que és viu s’ha emplenat del sentit de les coses divines
i tornes a fer-te visible als teus fills, com antany, oh, natura!,
i així com s’escolen les fonts cims avall, un diví benefici,
grandiós, es vessa pertot sobre el cor en brostada del poble.
Llavors, oh, vosaltres, delícies d’Atenes!, proeses d’Esparta!,
feliç primavera a les terres de Grècia!, quan sigui tardor
per nosaltres, esperits del passat!, vosaltres haureu madurat
i vindreu altre cop a trobar-nos per fer-nos perfecta l’anyada.
També per vosaltres, llavors, sigui festa, oh, dies pretèrits!;
adrecin els homes l’esguard cap a Grècia, i, amb plor i gratitud,
que l’urc de la rica victòria es temperi pensant en vosaltres.

[…]

“Presentació” de Jordi Llovet a Friedrich Hölderlin, L’arxipèlag. Elegies, Barcelona, Quaderns Crema, 1999
L’arxipèlag és tot en versos hexamètrics, i les Elegies en estrofes de set o nou dístics cada una. Són escrits entre 1800 i 1801. ‘estructura bàsica de l’hexàmetre és de cinc dàctils i un troqueu tancant el vers: _ U U / _ U U / _ U U / _ U U / _ U U / _ U (els quatre primers dàctils poden ser substituïts per espondeus ( _ _ ), com també el troqueu). Així, l’hexàmetre clàssic té una “llargada sil.làbica” que oscil.la entre les tretze i les disset síl.labes. L’hexàmetre comença sempre amb síl.laba llarga (tònica). Presenta dos hemistiquis, amb cesura -, generalment al mig del metre tercer i mai al davant de tònica.
Començar tots els versos en tònica , en català ofereix un aspecte “ortopèdic”, per això s’admet l’anacrusi, és a dir començar el vers amb una o més síl.labes àtones fora de mesura o de compàs, o bé amb ús d’accent secundari a la primera síl.laba “Récordánt-se’n, digué // als etérns aquéstes paráules” versió de Riba de l’Odissea.
“Pel que fa a les Elegies succeeix una cosa semblant […] Hölderlin conserva gairebé sempre, en el primer vers del dístic, l’accentuació a la primera síl.laba, sis accents, predomini del dàctil, cesura audible, però variable, i respecte escrupolós de la clàusula heroica, és a dir, final femení, o amb síl.laba àtona. Per exemple, els dos primers versos d’El caminant presenten aquest esquema:
_ U / _ U U / _ // U U / _ U  / _ U U / _ U
_ U U / _ U U / _ // _ U U / _ U U / _
“He considerat que la traducció d’un hexàmetre al català no està obligada a ser gaire cosa més que un vers de sis accents amb predomini de seqüències de dues síl.labes àtones alternades amb una de tònica […] i he considerat que el segon vers del dístic elegíac ha de ser, en català, un vers anàleg al pentamètric, és a dir, de cinc accents amb la mateixa llei d’alternança rítmica que he assenyalat a l’hexàmetre.

Elegies
Traducció i presentació de Jordi Llovet

“Nosaltres somrèiem feliços, sentíem un déu cadascú”
     (Planys de Menó per Diotima)

EL CAMINANT [fragments]

[…]
i el verd, testimoni sagrat de la sempre feliç i profunda
     vida en el món, m’anima i em fa com un noi.
[…]
El pare i la mare i, si encara són vius, els amics ja s’hauran
     avesat a altra cosa; car meus, ja no ho són per a res.
[…]
Així quedo, sol. Però tu, tanmateix, per sobre dels núvols,
     pare del nostre país, oh, èter potent!,
i la terra i la llum!, tres i un de sol que regneu i estimeu,
     eternals!: el nus amb vosaltres, no el trencaré mai.
Eixit de vosaltres he viatjat igualment amb vosaltres,
     i sou vosaltres, feliços, que envio, serè.
Porta’m ara, per tant, a dalt les muntanyes calentes
     del Rin, acosta’m la copa ben plena de vi!
[…]

RETORN A CASA

1

Dintre dels Alps és encara nit clara i els núvols, joiosos
   i espessos, amaguen la vall espaiosa, pel fons.
L’aire dels cims, juganer, s’abat a pertot i rondina;
   entre avets cau a pic un llamp que il.lumina i es fon.
Corre el caos, tot lent i en batalla, amb frisança de joia;
   jove de forma, però fort, celebra el combat amorós
enmig del rocam; convuls, vacil.lant entre eternes barreres,
   i encara més bàquic hi apunta el matí dalt enllà.
Més infinita és encara l’estesa de l’any; i les hores
   sagrades, els dies, s’hi fonen en ordre gosat.
L’ocell de tempesta és indici del temps, voltat de muntanyes,
   dalt de les altrues roman i anuncia el matí.
Al fons es desperta el poblet, que ja aixeca l’esguard,
   sense por, refiat de l’altura, muntanyes enllà.
Vessen a raig les fonts més antigues, i tot pressentint
   la crescuda, la terra fumeja per sota l’aiguat.
El tro ressona pertot, l’obrador immensurable treballa
   de dia i de nit bo i atorgant els seus dons.

2

Quiets, els cims argentats mentrestant allà dalt resplendeixen,
   plena de roses lluu, dalt de tot, l’esplèndida neu.
Encara més alt, habita damunt de la llum el més pur,
   el déu benaurat, feliç de l’esplai dels llampecs.
Viu en silenci, tot sol, lúcid fulgura el seu rostre,
   i l’ésser eteri s’inclina a dar vida pertot
i bastir l’alegria amb nosaltres: així, sabedor de mesures,
   expert en nosaltres, amb dubtes, magnànim el déu
envia a les cases i als pobles un goig consistent, i pluja
   suau, que bada la terra, núvols congriats,
i, a vosaltres, les brises amables, temps de primavera;
   i amb mà reposada torna la joia als sofrents
quan el tot creador els temps renovella, i els cors en silenci
   d’aquells que es fan vells, els tempera i manté,
i actua també en el profund, que l’obre i hi fa clara fulgència,
   talment com estima, i comença una vida de nou,
la gràcia floreix com antany i un esperit més present ens arriba
   i un àlgid coratge infla les ales per fi.

3

Moltes paraules li he dit, que allò que els poetes mediten
   o canten, val quasi sempre pels àngels o déu;
per amor a la pàtria he elevat fins a ell un munt de pregàries,
   que no ens agafés d’improvís, tot de sobte, l’esperit;
moltes també per aquells que passen angúnia a la pàtria;
   per la gràcia divina, alegre us retorna l’esquiu,
gent del país!; per vosaltres, llavors que la barca em gronxava
   i seia, tranquil, el barquer tot lloant el camí.
Lluny dominava l’estesa del llac un oneig gaudiós
   enmig de les veles, i allà, quan apunta el matí,
brilla i floreix la ciutat i dels Alps carregats de penombra
   el vaixell ben guiat arriba i reposa en el port.
Càlides són les riberes, amigues les valls espaioses:
   belles de lúcids camins verdegen per a mi.
Fan companyia els camins i ja esclata la rica brotada,
   i el cant dels ocells, amatent, convida el passant.
Hi ha confiança pertot, fins i tot el salut de passada
   apar amistós, tots els posats són amics.

4

Cert: aquesta és la terra nadiua i el sòl de la pàtria;
   allò que buscaves, ja ho tens, que et surt a trobar.
No debades es planta talment com un fill, al llindar que murmura
   i oneja, i mira i et busca paraula amatent,
amb càntics, el bon vianant que passeja, magnífica Lindau!
   Un dels portals acollents del país és aquest,
que et convida a fer cap a contrades llunyanes amb tot de promeses,
   al lloc on tot és meravella, on la fera divina
davalla a les planes, i el Rin, obrint-se un camí temerari,
   de roques enfora dibuixa amb letícia la vall,
lluny enllà, per l’estesa muntanya, en la via de Como,
   o avall, en la línia del dia, al llac espaiós.
Però encara amb més força em convides, porta sagrada!,
   a tornar a les senderes amigues tot plenes de fruits,
a fer cap de bell nou a la pàtria i les ribes vermelles del Neckar,
   i als boscos, al verd dee l’arbreda tothora amb airet,
on clapes d’avets el faig punxegut i el bedoll acompanyen;
   i arreu hi ha poblets escampats que em capturen, amics.

5

Allà és on m’acullen. Oh, veu de ciutat, oh, veu de la mare!,
   que em toques i animes coses apreses fa temps.
Car tot hi és present. Hi floreixen el sol i la llum de la festa,
   els meus estimats!, més lúcids que mai a l’esguard.
Sí! L’antic és present!, el que resta. Hi ha molt; i cap cosa
   estimada o sabuda no oblida la gran lleialtat.
Exsangüe. El tresor, tanmateix, que roman sota l’arc d’una pau
   consagrada, estalvi roman per a joves i grans.
Parlo amb desfici. És el goig. Però demà i en els dies futurs
   quan plegats sortirem a mirar-nos la casa i els camps,
sota els arbres florits, al bon temps, en jornades alegres de festa,
   molt en diré i faré espera amb vosaltres, amats!
Força he sentit a parlar del Pare, el més gran, i massa
   he callat tot allò que sabia d’aquell que en un temps
variable, allà dalt, de sobte es revifa, governa muntanyes
   i no triga gens a atorgar-nos presents celestials
i a un càntic més clar ens arrossega i envia esperits bondadosos.
   Veniu, no trigueu, els modestos i els àngels del temps!,

6

àngels dels joves, veniu! Que en totes les cambres amb vida
   que els àngels emparen, hi va la mesura del llast.
Res, exultants!, de tot el que és bo per als homes, cap hora
   no corri mancada d’ajuda d’aquests guardians;
que aquella alegria que tenen -vegeu-la- els amants que es retroben,
   i escau que així sia, quedi santificada com cal.
¿Qui hauré d’invocar en beneir el menjar nostre?; en la folga,
   després de la feina del dia, ¿a qui regraciar?
¿Diré el nom més pur? Cosa no escau que no sigui de prínceps
   a un déu; que ens cal, per haver-lo, més força que el goig.
Però n’hi ha, de troballes, com guarda secrets, quan s’enruna, la casa.
   És pobre l’esperit alemany. Com íntim sentit,
tanmateix, atorga la lira a cada hora la seva tonada
   i alegra potser els celestials, que s’acosten ençà.
Trempeu l’instrument, afineu-lo, que així gairebé ablaniríem
   l’ànsia passada, oculta al darrere del goig.
Penes així, de grat o per força, en l’ànima porta
   el que canta, sovint; de les altres no en porta, però.

Heidegger, Martin. “Retorno a la patria / a los parientes”, dins Interpretaciones sobre la poesía de Hölderlin. (Barcelona, Ariel, 1983):

“El retorn a la pàtria és el retorn al proper a l’origen.     Només pot tornar qui abans, com a cominant, tal volta durant molt de temps, ha partit cap a l’origen, per percebre-hi el que s’ha de cercar, per tornar llavors més expert, com el que cerca.     allò que buscaves, ja ho tens, que et surt a trobar.” “El poeta arriba a casa quan arriba al proper a l’origen. Arriba a la proximitat quan diu el secret de la proximitat al proper. El diu en tant que poetitza el més joiós. El poetitzar no és el que dóna al poeta un goig, sinó que el poetitzar és el goig, la claredat, perquè en el poetitzar consisteix el primer arribar a casa. L’elegia Retorn a casa no és una poesia sobre el retorn a casa, sinó que l’elegia és el retorn mateix a casa, en tant aqueixa poetització que és; un retorn que continua tenint lloc mentre les seves paraules ressonin com la campana en la llengua dels alemanys. Poetitzar significa estar en el goig que resguarda en la paraula el secret de la proximitat al més joiós.”
“Hölderlin, en torn a l’època de l’elegia Retorn a casa, escriu en un “Epigrama” com s’ha de cantar el càntic del més joiós, és a dir, del reservat, i com també s’ha de cantar el Càntic de l’alemany. L’epigrama es titula Sòfocles i diu:     Molts han provat en va de dir el més joiós en la joia; / Ara a l’últim aquí se’m manifesta en el dol.       Ara sabem per què el poeta en l’època en què va arribar a la pàtria com al lloc de la proximitat reservadora a l’origen, va haver de traduir “les tragèdies de Sòfocles”. La tristesa, separada per un abisme de la simple agitació, és el goig que s’alegra per al més joiós en tant que encara es reserva i vacil.la. ¿D’on, si no, vindria la llum interior del goig, tan sustentadora, si no fos en el seu fonament amagat el goig per al més joiós?      Només el diàleg de Hölderlin amb Sòfocles, poetitzador en “traduir” i en “observacions”, forma part certament del retorn poetitzant a casa, però no l’exhaureix. Per això la dedicatòria que va posar Hölderlin a la seva traducció de les Tragèdies de Sòfocles, es tanca amb la confessió:      D’altra bana vull, quan hi hagi temps, cantar als avantpassats dels nostres prínceps i les seves seus i els àngels de la sagrada pàtria.”

PA I VI

1

Reposa pertot la ciutat; el fúlgid carrer s’asserena;
     guarnits amb brandons sonen els cotxes enllà.
Cansats de les joies del dia ja tornen els homes a casa
     i els guanys i el perdut, a casa mesura, feliç,
la testa assenyada; la plaça és deserta de flors i raïms
     i del braç esforçat; ja es fon el renou del mercat.
Però lluny, al jardí, se sent com ressonen les cordes d’una arpa;
     potser és un amant que les toca, o un home tot sol
que pensa en amics que són lluny, que pensa en anys joves;
     murmuren les fonts, sonores i fresques, a prop dels planters.
Dolços ressonen els tocs de campana en l’aire del vespre
     i el guàrdia les compta i les diu, amatent, als passants.
Bufa un airet i en els prats sacseja la copa dels arbres,
     ¿ho veus?; el mirall de la terra, la lluna, allà dalt,
arriba secreta també; la nit somiadora ja arriba
     sense ànsia per a cap de nosaltres, ben plena d’estels;
la lluna ja brilla, la sempre admirable, l’estranya entre els homes,
     trista, del tot fastuosa per sobre dels cims.

2

Superba és la gràcia de l’astre sublim, ningú no imagina
     d’on ve ni en què consisteix el favor atorgat.
Per bé que sacseja la terra i desperta esperances als homes,
     cap savi no sap què prepara en secret, perquè així
l’altíssim ho vol, el déu que t’estima, i és prou per això
     que més que la nit t’estimes el dia tot clar.
A dies, però, desitja les ombres la clara mirada
     i busca de gust, abans que li calgui, la son;
i l’home de seny, fins i tot, adreça a la nit la mirada,
     molt li abelleix d’oferir-li corones i cants:
car és consagrada, la nit, als morts i als dements, però ella
     resta tothora eternal, amb l’esperit més despert.
A fi que tinguem un puntal entremig de la fosca i de l’hora
     indecisa, cal, però, que ens atorgui també,
a tots nosaltres, l’oblit i també la sagrada ravata,
     i la parla que corre, que mai no té son, com aquells
que s’estimen, i el got a vessar i una vida molt més coratjosa,
     sagrada memòria que en la nit ens permet de vetllar.

3

En va volem amagar-nos el cor dins el pit, debades
     frenem el nostre coratge els mestres i els nois:
¿qui ens en podria privar?, ¿qui ens en prohibiria la joia?
     Canten senyals fastuosos, de dia i de nit,
les rauxes del temps. Acosta’t! Mirem en l’espai tot obert,
     cerquem el que és viu, encara que sigui molt lluny.
Ferma resta tan sols una cosa; ja sigui al migdia
     o entrada la nit, una mesura comuna
val per tothom, si bé cadascú té la seva, triada
     i per ella s’afanya, i arriba allà on pot cadascú.
I que una follia joiosa pugui burlar-se del riure
Correm fins a l’istme! La mar desfermada, als peus del Parnàs
     hi murmura, la neu fa brillar les penyes de Delfos;
vine al país de l’Olimp i pugem les altures serenes
     del mont Citeró, sota els pins, entre vinyes, i a baix
veurem Tebes; beurem com murmura l’Ismenos en terra de Cadmos:
     d’allà va venir-nos el déu, que ens somriu, trasplantat.

4

Grècia, feliç! Estatge comú de tots els celestes,
     ¿és cert allò que van dir-nos quan érem infants?
Sala festiva, amb el mar com a sòl i els cimals com a taules,
     bastida en l’origen del temps només per a aquest ús!
¿On són els teus trons? ¿On són les lleis de la terra i les passes
     dels déus, i el càntic, amb nèctar regat, que hi corria?
¿On parlen encara els refranys bonhomiosos i plens de senderi?
     Insípida és Delfos, que ho sent, més encara, que ho viu
per mor de veritat; ¿on saltaria altrament a la vista
     la joia tothora present del vent que retruny?
L’èter s’afanya i encalça la terra talment com les flames
     i el déu ens arriba amb escreix. Com rosa d’un dia,
el terra reposa, negat per les coses divines; però l’èter
     actua de dalt, i tot consumint-nos, ens prova.
Les flames, però, fan tria i senyalen els caps, que s’aixequen,
     i els homes plegats es parteixen el bé fastuós.
Foc que devores! Així ens arriba el celeste a nosaltres,
     convuls, entre l’ombra, i arriba el seu dia als mortals.

5

Arriba el celest i ningú se n’adona, a l’encontre li surten
     els nens. Als homes els troba d’esquena, aquest goig,
i els omple de por. Per això un semidéu, fins i tot, de reüll
     el contempla; que ve tot voltat de flames i son.
Però és gran el coratge que dóna i el cor dels humans se n’emplena;
     en l’ardor, tanmateix, a penes el senten, el bé.
Crea, s’escampa, i no triga a topar amb els confins de la terra;
     no para, fins que la nit l’arreplega, el destí.
Així consoliden el fat els celestes allà on cap molèstia
     esgarria; amb temps, els homes s’avesen al goig
i a la llum i a mirar els iniciats a la cara, el rostre dels homes
    que a l’U i també al Tot, ja fa temps, van donar-los un nom,
aquells que els pits reservats van omplir-se amb esplet del tot lliure,
     primers, només ells, amb tots els desigs sadollats.
Llarg i feixuc és el mot que anuncia aquesta arribada,
     però és fúlgida l’hora que porten aquells, els servents
dels celestes, experts en la terra; és jove i efímer, davant de l’abisme,
     el seu pas; per contra, mirant la fondària, és etern.

6

Ara preserven uns quants els déus benaurats i els esperits;
     tot, en veritat, expressa les seves llaors.
Res a la terra la llum no ha de veure que als déus no complagui,
     cap descurança dels homes a l’èter no val.
Per això en aquest temps, els pobles, plantats una estona en l’espera,
     es drecen els uns sobres els altres en ordes sonors;
basteixen, plegats, les belles ciutats, els temples magnífics,
     a terres llunyanes s’afanyen, ribes enllà.
¿On rauen? ¿On són les insignes contrades, les flors de la festa?
     Atenes i Tebes decauen; el so de les armes a Olímpia
no es sent, ni sonen els carros daurats que hi lluitaven;
     no porten garlandes, ¿mai més?, els vaixells de Corint.
¿Per què aquest silenci als sagrats espectacles d’antany?
     ¿Per què ja no riu la dansa sagrada i antiga?
¿Per què no senyala cap déu, com solia, la testa dels homes?
     ¿Per què no segella, com era costum, els triats? Baixava
ell mateix, de vegades, prenia la forma d’un home;
     el temple i la imatge són ara tot plenes d’enuig,

7

i Efes també està colpida. Viu el sagrat en sofrença,
     s’encén la presència celeste, al final, com el foc.
Follia és això, i ben estranya; pensa en la tomba l’esperit
     assenyat, quan hi ha els celestials, al costat dels subtils.
També a aquests subtils que pateixen, la terra sovint angunieja,
     car triguen els déus, tot sovint, a rebre el seu prec.
Ja res no verdeja per a ells ni es reglen les dolces senderes
     de casa; ni el bosc ni la brolla s’aixequen com temples,
ni els fruits són daurats ni l’arbreda apareix ordenada a la vista;
     només de vegades acullen els homes l’ombrada que fa.
Hi ha cors en puixança, però, com flor en un aterra deserta
     en temps de sequera; l’herba, a la selva nodreix
el llop i el cavall; en la mort tanmateix, no s’hi pensa,
     o a penes; no passa el profeta per veure el jovent.
Roman una cosa, però, tota sola. La norma, la terra.
     I una puresa: la nit. I la calma, que això prou ho sap,
altiu i soberg, l’assenyat, que us ensenya el diví
     encara que sigui molt lluny, com el cel, i amagat.

8

Així, ja fa molt de temps -que sembla llunyà- que pujaren
     aquells que la vida feia feliços, amunt,
llavors que el Pare ja havia apartat la mirada dels homes
     i el dol, com calia, va córrer per sobre aquest món
i va fer-se present a la fi un esperit tot serè, com un bàlsam
    diví, pregonant el final de la vida, i va fondre’s,
deixant com senyal de la seva presència i avís d’un possible
     retorn, herald dels ésser celestes, uns dons
capaços de fer-nos fruit, a nosaltres, humans, com solíem.
     Com una balança que es trenca, però, el destí
es desajunta abans d’arribar-nos: així la raó també es plega
     davant del judici; però viu i triomfa la gràcia.
El pa és un profit de la terra i, amb tot, la llum el consagra;
     del déu en tronada ve l’alegria del vi.
Per això guardem el record dels éssers celestes, que antany
     van ésser aquí i tornaran, en moment oportú;
per això canten amb seny els poetes l’esperit de tardor,
     no en va, ni fingida, és la seva lloança del déu.

9

I diu veritat, car ell el dia i la nit agermana,
     guia la volta estelada cap baix i cap dalt,
feliç, com la copa estimada i airosa dels pins, que tothora
     verdeja, i el llaç que amb fullatge de l’heura ha triat.
Roman, ell. I està satisfet fins i tot de la terra gastada.
     Romanen la bella dormida, l’eixam i el banquet.
Allò que els càntics antics dels fills dels divins predigueren,
     això som nosaltres; fruit de l’Hespèria és això!
Prodigi! Amb molt de rigor s’ha acomplert el predit en els homes;
     que cregui qui ho hagi tastat! No apunta l’esperit
al mig de la casa ni neix a la font: la pàtria el sustenta.
     Li agraden les colles, al déu, la gosada obligança.
Les flors de la terra, les ombres dels boscos alegren el cor
     dels qui han perdut l’esma; s’hi cremen els més inspirats.
Els savis feliços ho veuen; brilla un somriure als seus cors
     captivats; la llum revifa altre cop els seus ulls.
Perdura aquest fet. Però els ulls de la terra descansen,
     els omniscients, i dormen els gossos de nit.

STTUTGART [fragment]

6

àngels de la pàtria!, davant de la vostra presència fins l’home
     més fort doblega el genoll i acala l’esguard,
al punt que li cal repenjar-se en amics que s’estima, i pregar-los
     ajuda, que portin amb ell aquest llast fastuós;
us dono les gràcies, benignes, per ell, per tots aquells altres
     que em donen la vida i el bé, a mi, entre els mortals.
Arriba la nit! Correm festegem avui encara el plaer
     de tardor! Car plens són els cors, però és curta la vida,
i allò, amic Schmidt, que ens obliga a evocar el dia celeste,
     no serem prou capaços de dir-ho amb paraules tu i jo.
Vinguin amb mi els escollits, esclati el foc de la joia,
     amunt, i el mot atrevit s’expressi, sagrat.
Mira! Puresa pertot! Els dons amistosos del déu
     que tu i jo compartim, ho són solament pels qui estimen.
Res més… Veniu! Que sigui veritat! Jo sóc solitari,
     ningú no és capaç de llevar-me aquest somni del cap.
Veniu, estimats, saludem-nos! Que sigui bastant l’encaixada;
     guardem-la, la joia més grossa, pels néts que vindran.

Himnes
(Traducció Manuel CArbonell)

COM UN PAGÈS QUE AL MATÍ D’UN JORN DE FESTA…

Com un pagès que al matí d’un jorn de festa
va a veure el camp, quan han caigut
llamps refrescants tota la nit ardent
i lluny encara el tro ressona, el riu
torna de nou al seu llit, la terra
reverdeix amb més ufana,
el cep regala d’aigua joiosa
del cel i al sol calmós,
lluents, es drecen els arbres del bosc:

així us esteu sota temps favorables,
vosaltres, que no pas un mestre, ans la meravellosa,
l’omnipresent educa en tendra abraçada,
la puixant, la divina, la bella Natura.
Per això, quan sembla que dorm certs temps de l’any
al cel o sota les plantes o els pobles, s’endola
també la cara dels poetes, sembla
que estiguin sols, però pressenten sempre.
I és que pressentint Ella també reposa.

Però ja llostreja! Jo ho esperava i ho veia venir
i allò que veia venir, Sagrat!, que em sigui paraula;
i és que Ella, més antiga que el Temps
i per damunt dels déus del llevant i del ponent,
la Natura ja s’ha despertat amb fressa d’armes,
i, segons una llei inflexible, de les altures
de l’Èter fins les pregoneses de l’abisme, com antany, floreix de nou,
filla del Caos sagrat, aquella
que tot ho crea, la inspiració.

I com un foc brilla als ulls d’un home,
quan esbossa projectes sublims,
així, de nou, amb els signes, els fets del món,
ara s’ha encès un foc a l’ànima dels poetes.
I allò que abans passà, bé que sentit a penes
només ara es pot veure,
i aquelles que menaven, somrients, els nostres camps,
talment esclaves, les reconeixem,
les que ho vivifiquen tot, les forces dels déus.

¿No saps qui són? Llur esperit alena a l’himne,
quan borrona del sol del dia i de la terra tèbia,
i, enlaire, les tempestes, i d’altres més forjades
a les profunditats del Temps,
més plenes de sentit i més perceptibles,
vagaregen entre Cel i Terra i entre els pobles.
Són els pensaments de l’esperit comú
que atenyen en silencia a l’ánima del poeta,

que bruscament colpida, temps ha
avesada a l’infinit, tremola del record,
i, pel llamp sagrat encesa, neix
el seu fruit, fill de l’amor, obra dels homes i els déus, el cant,
per donar-ne testimoniatge.
Així, com diuen els poetes, quan ella, de cara,
volia veure el déu, el seu llamp caigué sobre la llar de Semelè
i l’escomesa divina engendrà
el fruit de la tempesta, el sagrat Bacus.

I per això beuen ara sense risc
els fills de la Terra, el foc del Cel.
Tanmateix, ens cal, sota les tempestes del déu,
romandre, oh poetes, amb el cap descobert,
aferrar amb les nostres mans el llamp del Pare,
i atansar al poble el present
celestial embolcallat sota el vel del cant.
Perquè només si som purs de cor,
com els nens, i innocents les nostres mans,

el llamp de Pare, el pur, no crema,
i profundament commòs, compartint les penes del més fort,
en les tempestats del déu que es precipiten de les altures
quan s’apropa, el cor, però, resta ferm.
Però, ai de mi! quan del

Ai de mi!

I si dic,

estic a punt de contemplar els Celestials
ells mateixos m’enfonsen sota els vivents, a mi,
fals sacerdot, a la fosca, perquè jo
canti el cant d’avís a qui el pugui copsar.
Allà

Heidegger, Martin.- ” Como cuando en dia de fiesta…”, dins: Interpretacions sobre la poesía de Hölderlin. Barcelona, Ariel, 1983.
“Com un pagès en la seva marxa, alegre per la presercació del seu món, demorat al marge del camp, “així es troben sota un temps propici”… els poetes.”
“La Naturalesa consisteix en obra humana i destí de pobles, en les constel.lacions i els déus, però també en les pedres, plantes i animals, però també en els rius i en els niguls i tempestes.”
“La Naturalesa, poderosa per divinament hermosa, per meravellosament omnipresent, circumda els poetes. Es troben inserts en aquest abraç. Aqueixa inserció situa els poetes en el tret bàsic de la seva essència.”
“Només en tant que hi ha qui pressnet, hi també qui pertany i correspon a la Naturalesa. Els que corresponen  al meravellosament omnipresent, al poderós, al divinament garrit, són “els poetes”.
Naturales, en la seva paraula grega “fisis”, “significa brostar en l’obert, encendre aqueixa il.luminació dins de la qual és com quelcom pot ocórrer en absolut, situar-se en el seu perfil, mostrar.se en el seu aspecte (“idea”) per tant estar present en això o en allò.” “Hölderlin anomena per això a “la Naturalesa” en el seu poema també l'”omnicreadora” i l'”omnivitalitzadora”.” “El fer-se de dia és l’arribada de la Naturalesa que abans descansava pressentint.”  “Ella, “la poderosa”, és capaç de quelcom diferent que els déus: en ella, com la il.luminació, és on tot pot començar a estar present.” “Així, la “sacralitat” no és en absolut la propietat presa en préstec d’un déu ja establert en ferm. El sagrat no és sagrat per diví, sinó que el diví és diví perquè a la seva manera és “sagrat”; ja que “sagrat” anomena HÓlderlin també en aquixa estrofa el “Caos”. El sagrat és l’essència de la Naturalesa. Aqueixa, en tant el que clareja, desvetlla la seva essència en el despertar”.
“Tot el que apareix està traspassat de la irradiació de l’esperit: espiritualitzat. La Naturalesa espiritualitza tot com l’omnipresent i la creadora de tot. Ella mateixa és l'”animació”. Pot animar només perquè és “ànim”, “esperit”. “L’esperit és la unitat unificadora. Fa aparèixer la unió de tot el real en la seva conjunció. L’esperit, per això, és essencialment en els seus “pensaments”, l'”esperit comú”. És l’esperit en la manera de l’animació que incorpora tot el que es manifesta en la unitat de l’omnipresent.”
“Hölderlin anomena “sagrat” el “Caos” i la “confusió”. El Caos és el sagrat mateix. Res real va per davant d’aixa obertura, sinó que sempre entra dins ella. Tot el que apareix ja es troba en cada ocasió deixat enrera per ella. La Naturalesa va per davant i per damunt de tot.” “[els poetes] saben el Sagrat en tant que incorporats a ell. El seu saber és el presentir. El presentir val per al que ve i sorgeix, això és, per al clarejar.” 2
“L'”omnipresent” i l'”omnicreadora” ara s’anomena la Naturalesa “vivificadora de tot”.” “Els déus no són en virtud d’aqueixes forces, les quals “vivificant-ho” tot, ho mantenen tot en “vida”, fins i tot els déus.” “A partir del “càntic” i només en ell s’acomoda l'”esperit” a l’ordenació memorable del Sagrat”. Però no qualsevol càntic ni qualsevol poeta. “Perquè el Sagrat es troba allotjat en calma en l’ànima del poeta, aquest té la sort que li surti bé el càntic, això és, ara, la parula que només ha de dir el Sagrat. ” “L’ardor del lluminós, abrigat en calma en l’ànima del poeta, requereix ésser encès. Només té força per fer-ho un raig de llum, que és enviat pel Sagrat mateix. Per això hi ha d’haver qualcú més alt, que es trobi més prop del Sagrat i en certa manera encara sempre sota ell, un déu, per llançar el raig de l’enteniment en l’ànima del poeta. Així el déu pren sobre si allò que es troba “per damunt” d’ell, el Sagrat, i ho du […] a l’home per obsequair-lo. Com que ni els homes ni els déus poden assolir la relació directa amb el Sagrat, els homes necessiten els déus i els celests necessiten els mortals.”
“El Sagrat és en el seu origen la “ferma llei”, aqueixa “estricta medició” en què són mesurades totes les referències de tot el real.” “El Sagrat “més antic que els temps” i “per damunt dels déus” funda en la seva vinguda un altre començament d’una altra història.” “La paraula d’aquest càntic no és ja un himne “a” quelcom, ni “himne als poetes”, ni tampoc, no obstant, himne “a” la Naturalesa, sinó l’himne “de”l Sagrat. El Sagrat atorga la paruala i ve ell mateix en aquesta paraula. La paraula és l’esdevenir del Sagrat. La poesia de Hölderlin és ara crida inicial.”

EN BLAU ADORABLE FLOREIX…

En blau adorable floreix
amb el teulat de metall el campanar.
Al voltant hi planen xiscles d’orenetes,
l’abraça el blau més impressionant.
El sol s’enfila enlaire
i arroenta les planxes de bronze,
però, dalt de tot, al vent,
en silenci canta el penell.
I quan algú baixa els graons sota el batall,
la vida és dolça, perquè
si la figura s’ha separat tant, llavors
es mostra la concreció de l’home.
Les finestres, d’on dringuen les campanes,
són com portes a la bellesa. I és cert que,
puix que les portes són encara segons la natura,
tenen l’aspecte dels arbres del bosc. La puresa,
però, també és bellesa.

A dins, neix del divers
un esperit sever. Tan simples,
però, tan sagrades
són les imatges, que sovint,
en veritat, descriure-les ens fa por. Els Celestes,
però, que sempre són plens de bondat, ho tenen tot,
semblant als rics, virtut i goig.
En això l’home els pot imitar.
¿Pot, un home, quan la vida és un feix de fatics,
mirar enlaire i dir: també
jo voldria ser així? Sí.
Mentre l’amistat, la pura,
roman al cor,
no dissortadament
es mesura l’home amb la divinitat.

¿És desconegut
Déu? ¿És visible
com el Cel? Això és el que crec.
Aquesta és la mesura de l’home.
Ben mereixedor, però poèticament habita
l’home en aquesta terra. I no més pura
és l’ombra de la nit amb les estrelles,
si ho podia dir així,
que l’home, que és com dir una imatge de la divinitat.

¿Hi ha en la Terra una mesura? No n’hi ha
cap. I és que no frenen el camí del Tro
els mons del Creador. També
una flor és bella,
perquè floreix sota el sol. Sovint
en la vida l’ull troba éssers, que fóra
més bell anomenar-los que les flors i tot.
Oh!, prou que ho sé! Perquè
sagnar de cos i cor i ja no ser sencer,
¿plau al Déu? Però
l’ànima, i ho crec, cal que romangui
pura, si no, volant
l’àguila s’atansa al Poderós amb cants
de lloança i la veu de tants d’ocells.
Això és l’essència, és la forma.

Tu, bell torrent, em commous
mentre t’esbalces tan clar,
com l’ull de la Divinitat per la galàxia.
Prou que et conec; però les llàgrimes
neguen l’ull. Una vida joiosa
entorn meu veig florir en les formes de la Creació,
perquè no a tort ho comparo als coloms
solitaris entre les tombes. Diríeu, però,
que m’acora el riure dels homes;
i és que tinc cor.

¿Podria ser un estel jo? Crec que sí. Perquè
tenen la rapidesa dels ocells; floreixen
amb foc i són purs com els infants. Desitjar
un bé més gran és desmesurat per a la natura humana. El goig
de la virtut, també mereix que el lloï
l’esperit sever, que alena
entre les tres columnes del jardí. Una noia
bonica s’ha de coronar el cap
amb flors de murtra, perquè és senzilla
d’ésser i de sentiments.
Però les murtres són a Grècia.

Si algú, un home, mira al mirall,
hi veu la seva imatge, com dibuixada,
i s’assembla a aquest home. Ulls té la imatge de l’home, llum,
en canvi, la lluna. El rei Èdip
potser té un ull de massa. Els sofriments
d’aquest home semblen indescriptibles,
inexpressables, indefinibles. Quan el drama
el representa, llavors això s’esdevé.

Però ¿què n’és, de mi, que ara penso en tu?
Com els rius, se m’enduu, cap allà, la fi d’alguna cosa,
que s’escampa com Àsia. És clar,
aquest sofriment, el coneix Èdip. És clar que és per això.
¿Hèrcules també el sofrí?
I tant. ¿Els Dioscurs també, en llur amistat,
no suportaren sofriments? I és que lluitar
com Hèrcules, amb Déu, això és sofrir.
I compartir la immortalitat, enveja
d’aquesta vida, és també un sofriment.

Però també és un sofriment,
quan un home, cobert de cremades pel sol,
tot ell és una nafra! Vet aquí
el que fa el bell sol:  ho fa esclatar
tot. Els joves mena pel camí
amb l’encís dels seus raigs, com amb roses.
Els sofriments, que Èdip suportà, s’assemblen
als d’un home pobre quan es plany, perquè li manca alguna cosa.
Fill de Laios, pobre estranger a Grècia!
La vida és mort, i la mort és també una vida.

RECORD

Bufa el nord-est,
el vent que estimo més,
perquè esperit ardent
promet i bon viatge als mariners.
Ara vés-te’n, però, i saluda
la bella Garona
i els jardins de Bordeus,
allà, on el camí voreja
l’escarpada riba i el torrent
s’enfonsa al riu, però al damunt,
noblement aparellats,
contemplen roure i àlber;

sovint encara hi penso i com
els frondosos cimals de l’omeda
sobre el molí s’inclinen,
però a la cleda creix una figuera.
Els dies de festa
les dones brunes s’hi passegen,
per una terra de seda,
al mes de març,
quan nit i dia són iguals,
i per camins calmosos,
gràvids de somnis daurats,
arrosseguen aires que bressolen.

Atenseu-me, però
curull d’obaga llum,
el got fragant, perquè
pugui reposar; que el son
a l’ombra fóra dolç.
No és bo
romandre buida l’ànima
de pensaments mortals. En canvi és bo
conversar i que hom digui
el parer del cor, sentir parlar
molt dels dies de l’amor,
dels fets que succeïren.

¿On són, però, els amics? ¿Bellarmin
i els seus companys? Molts homes
tenen por d’anar a la font; perquè
la riquesa comença
al mar. Ells, com
pintors recullen la bellesa
del món i no desdenyen
la guerra alada, ni
viure sols, anys i anys, sota el pal
despullat on les festes de la vila
i els cants i els balls
populars no il.luminen la nit.

Ara, però, se n’ha anat
els homes a les Índies,
d’allà, del cap ventós
entre els turons coberts de vinya
d’on baixa la Dordonya i junt
amb l’esplèndida Garona,
ampla com el mar,
el corrent s’escola. El mar, però,
dóna i pren la memòria,
i amb zel també l’amor ens fita els ulls,
però el que dura, ho funden els poetes.

Heidegger, Martin. “Recuerdo”, dins Interpretaciones sobre la poesía de Hölderlin. Barcelona, Ariel, 1983.

“Però el que dura, ho funden els poetes”.
El vent del Nord-est promet als navegants esperit de foc, diu; els navegants són els poetes, que diuen el Sagrat; els poetes alemanys que han de trobar el destí del poble, ja que “la falta de destí és la feblesa”.  “La pàtria és l’origen de l’esperit i el fonament de l’origen.” La historicitat de la història té la seva essència en el retorn al propi, i aquest retorn només pot arribar a ésser com a viatge d’anada cap a l’estrany. Per això els poetes han de començar per ésser navegants, el viatge dels quals, a favor del Nord-est,  manté la direcció apropiada cap a la terra del foc celest.”
“Si la Festa [com a trobada d’homes i déus] és l’origen essencial de la història d’una humanitat, i si el poeta sorgeix de la Festa, aleshores el poeta es converteix en fundador de la història d’una humanitat. Preapara el poètic, sobre el qual habita, com a fonament seu, la humanitat històrica.”
“Gràvids de somnis daurats”. Els poetes van carregats de somnis d’or, que mesuren la “realitat” des de fora. “Aquest somni insigne fa al possible ésser més i fa que sigui menys existent el que fins aleshores es tenia per existent i real. Aquest somni es mostra al poeta, perquè el somni, com aqueixa terrible irrealitat divina, és el poema no concretable per avançat del Sagrat. Aqueix poema l’han de dir els poetes. Sentitn aqueix poema, somnien el somni. Només quan somnien són els fuits madurats de la Festa.”. “Tot el que ha d’esser cuit ha d’entrar en el foc. Aqueixa és la llei del viatge emprès cap a l’estany per fer l’experiència del foc celestial. Res propi de la terra pàtria pot prosperar sense ésser cuit en l’estrany, on quasi es podria cremar.”
” curull d’obaga llum /el got fragant”.  “La llum fosca del vi no lleva la consciència, sinó que deixa que la consciència, per sobre d’aqueixa simple aparença de claredat que també té tot l’assolible i restringit, pugui pujar més, a l’altura i prop del Suprem.” “L’embriaguesa eleva així a la claredat lluminosa on s’obre la profunditat de l’amagat i la fosca apareix com a germana de la claredat.” “Aquesta marxa de retorn és el romandre en el patri. El retorn és ple de l’únic desig d’edificar la casa en el lloc de resiència de l’home, per als celestials que hi seran hospedats.” “Però per això tot, la terra pàtria i l’aire, el cor dels mortals i els celestials ha d’estar obert, això és , a la mesura de l’esperit.” “La crida del poeta, demanant la copa aromada, sol.licita romandre en la llei essencial de la seva condició poètica, poder romandre en pensar fidelment el que ha estat i el que ve, en lloc de dormir el temps que ara és.”
“Els amants pensen per avançat en l’ésser de l’estimat i no obstant l’han de seguir amb el pensament, per mantenir-se ells mateixos en l’ésser que se’ls ha atribuït. En el record dels navegants i en el record dels amants arriba ara a encendre’s l’ésser original del record. El record [pensar en] és subjectar i detenir pensant quelcom ferm, en queè es detenen tots els que pensen, per poder assentar-se en el seu propi ésser. El record [pensar en] consolida els que pensen en el seu fonament essencial. Però el pensar del navegants i el pensar dels amants no són encara el pensament original.” El pensament dels amants “roman en l’òrbita d’aquests i pensa en la seva copertinença”, i el pensament dels navegants no va a la font. “El que mira l’amor en la seva mirada essencial, és quelcom que roman. Però el mirar amorós no és una fundació. La manera com els navegants profunditzen en l’U, és un fundar. Però no funden el que roman. Per això no funden originalment. Per això no són encara els poetes de la condició poètica que ha de venir. Però ¿què és el que roman? ¿En què consisteix el fundar original? L’un no es pot pensar sense l’altre. Ja que en la seva relació tenen el seu ésser els poetes.” “Prop de l’origen habita el poeta, el mostrar el llunyà que s’apropa en la vinguda del Sagrat.” “L’habitar fundant prop de l’origen és l’habitar original en què comença a ésser fundat el poètic en el fonament del qual després han d’habitar els fills de la terra, si és que habiten poèticament en aquesta terra. El poetitzar dels poetes és ara la fundació del romandre.” “Poetitzar és recordar [pensar en]. Recordar és fundació. L’habitar fundant del poeta assenyala el fonament i consagra l’habitar poètic dels fills de la terra. Quelcom permanet arriba a romandre. Hi ha record. Bufa el Nord.est.”

“Introducció” de Manuel Carbonell a Friedrich Hölderlin. Himnes. Barcelona, Quaderns Crema, 1981.

“El poeta és el conservador d’aquell àmbit on es desplega tota presència.”
“Originàriament l’esfera dels homes es delimitava respecte a l’esfera de la divinitat. Recíprocament, l’una era garantia de l’altra. Però això era possible perquè entre ambdues hi havia l’esfera dels semidéus que les mantenia en contacte. La grandesa i la dignitat d’aquests éssers escollits residia en el fet de ser els signes directors de l’obrar dels homes, eren els qui els donaven la mesura de l’existència. Amb ells es desplegava la possibilitat d’una experiència fonamental per a la vida: l’experiència religiosa en el seu sentit més pur i concret. “
“no vol pas dir que en cap moment insinuï [Holdërlin] que l’objectiu primordial de la seva tasca com a poeta sigui tornar al món hel.lènic […] Més aviat el seu propòsit és ajudar a l’adveniment de la nova esfera que circumscrigui al seu àmbit propi, com per als grecs l’esfera divina, l’esfera de l’home modern. Massa directament això és el que es proposaren els primers himnes amb el mot Natura. El poeta es concep com el substitut, ara, dels semidéus. Però aquesta immediatesa de contacte amb l’esfera superior no pot ser sinó destructora. Per això a partir de l’himne al Rin la meditació prendrà necessàriament la forma d’una ascensió al cim més alt, més llunya i lluminós des del fons més obscur per, d’allà dalt estant, abastar plenament la vall de la modernitat i habitar-hi.             I, malgrat tot, mai, mai no deixarà de comprendre la funció del poeta com el mediador que cal als nous temps. Així el poema és el lloc on es pot capgirar categòricament la tendència innata de l’occidental cap al regne de l’oblit, el regne dels morts.”

La mort d’Empèdocles
Barcelona, Quaderns Crema, 1993. (Trad. en vers de Jordi Llovet)
És una obra inacabada “amb la intenció de plantejar-hi tòpics alhora tan pròpiament romàntics com la distància que hi ha entre el poeta, com a ésser singular, i la col.lectivitat o el poble; l’abisme que separa els déus i els homes; o el retorn al si de la natura com a reconciliació definitiva entre l’home i els déus.”
Hölderlin parla ja de la mort llegendària d’Empèdocles al segon volum de la novel.la Hiperió: “Ahir vaig pujar a l’Etna. Allà vaig recordar-me del sicilià superb [Empèdocles] que una vegada, cansat de tant comptar les hores, confident de l’ànima del món, malgrat el desig agosarat de viure va llançar-se a les flames magnífiques”.
“l’experiència central del protagonista de les tres versions de La mort d’Empèdocles resideix en la unió amb Déu o amb els déus, mitjançant una mort lliurement assumida, entesa com a redempció o, si més no, com a acte de resolució dels conflictes entre Empèdocles i els seus compatriotes. En aquest sentit, doncs, podem pensar en diverses motivacions per al suïcidi d’Empèdocles […] el sentiment, també desenvolupat a Hiperió, que l’ésser “singular” -el poeta, el geni, l’ungit, el predilecte, el solitari, Hölderlin mateix- no aconseguirà la plena reconciliació amb els seus contemporanis si no fa ofrena de la pròpia vida: lliurar-la al si de la “natura sagrada”, al llit de l’Etna, i , per això, lliurar-la plenament al que és diví.”

“Empèdocles decideix donar-se la mort, que reuneix els elements en lluita “millor que en vida”. Se sacrifica amb la finalitat que els homes no cerquin el diví en la identificació amb una persona en parñticular, amb una persona real, en la “condició de positiva” d’una institució, sinó perquè els cerqui cada un dins de si.” Per regenerar la pàtria. “Hölderlin distingeix dues formes de dissolució: la dissolució real, disgregació d’un món que existeix, en què se sent el “primer dolor en brut de la dissolució, encara massa desconegut en la seva profunditat per qui sofreix i contempla” i que és “més objecte de temor” , i la dissolució ideal, elboració artística i conceptural de la disgregació real, que es troba exempta de temor. Només de la dissolució ideal, “explicació i unificació de la llacuna que hi entre el nou i l’acabat”, record-interiorització, Erinnerung, de la dissolució real, “prové un sentiment total de la vida.” Bodei, Remo. Hölderlin: la filosofía y lo trágico. (Madrid, Visor, 1990)

“Poemes de l’entenebriment”
Barcelona, Quaderns Crema, 1996. (Traducció i presentació de Manuel Carbonell. Amb un estudi de Roman Jakobson)

LA GLÒRIA

A déu es lliga l’eufonia, que acomboia,
Una molt famosa oïda, car admirable
És una benfamada vida, gran i clara,
I tant se val que l’home sigui ric o pobre.

La joia, l’amistat i els bén d’aquesta terra,
El jardí, amb l’arbre, la vinya i el seu guarda,
Com un reflex del cel se m’apareixen,
Lliurat per l’esperit als fills de l’estelada.

Si doll de béns a un hom li espleta la fortuna,
Si fruites li engalanen el jardí, i l’or
Estada i llar, ¿què més podria coldre encara
En aquest món per delectar-hi el cor?

LA PRIMAVERA

Quin goig que fa de veure clarejar les hores,
Quan l’home contemplant els camps s’esplaia,
Quan sobre el que s’escau els homes s’interroguen,
Quan de la dolça vida els homes tenen cura.

Igual que el cel es corba i espandeix son àmbit,
Així és la joia a l’aire lliure de les planes,
Quan es deleix el cor per una nova vida,
I canten els ocells i per cantar garrulen.

És l’home que el seu fons més íntim interroga
Qui parla de la vida, d’on els mots provenen,
Si la tristesa una ànima no corca,
I un hom s’alegra del que té i ho vetlla.

Quan una llar llueix, als quatre vents bastida,
Més espaiós el camp és per a l’home
I lluny, camins enllà, l’esguard pot perdre’s,
I ponts bastits ben sòlids un torrent travessen.

VIDA SUPERIOR

Escull la seva vida l’home, el seu concloure-la,
Lliure ell d’error coneix la saviesa,
Pensament i records, que al món s’enfonsen,
I res que dins seu valgui mai no pot vexar-lo.

Li muda els dies la natura fastuosa,
L’esperit que habita en ell nous anhels li atorga
Sovint al cor, i això, la veritat atendre,
I un seny més alt, i mant estrany enigma.

Així el sentit de viure pot conèixer l’home,
Proposar-se el més alt, l’altíssim, com a fita,
Veure el món del vivent a la mesura humana,
I atendre l’alt sentit com la més alta vida.

                                             Scardanelli

HUMANITAT MÉS ALTA

El seny ha estat donat al cor dels homes,
Perquè al millor, reconeguts, s’inclinin,
Que valgui com a fita n’és la vera vida,
Davant seu anys de vida en esperit s’acreixen.

                                           Scardanelli

GRÈCIA

Com homes hi ha, així és esplèndida la vida.
Els homes són sovint senyors de la natura,
Esplèndida la terra no s’amaga als homes,
És amb encís que el vespre i el matí apareixen.
Els camps esbadellats són com en temps de sega,
Amb l’esperit entorn s’hi estén, antic, el mite,
I a la humanitat advé de nou vida nova,
Així declina l’any amb tan quieta calma.

                                    Amb submissió
                                        Scardanelli
                                        24 de maig de 1748

LA PRIMAVERA

Quan des del fons de tot la primavera ve a la vida,
Se’n meravella l’home, i nous vocables cor enfora
S’acuiten, de nou torna l’alegria
I danses i cançons es fan de festa.

És de l’acord del temps que en neix la vida,
Que sempre el seny natura i esperit escorten,
I en l’esperit perfecció és Una,
Així neix molt, i quasi tot, de la natura.

                                    Amb submissió
                                        Scardanelli
                                        24 de maig de 1748

L’ESPERIT DEL TEMPS

Llançats estan en aquest món els homes a la vida,
Com són els anys, com més amunt els temps aspiren,
I com el canvi, molt de ver és perdurable,
Que al llarg dels anys allò que dura arriba a ésser;
Perfecció s’espleta així en aquesta vida,
I s’hi junyeix el més noble aspirar els homes.

                                    Amb submissió
                                        Scardanelli
                                        24 de maig de 1748

CONVICCIÓ

Tal com el dia els homes amb claror il.lumina,
I, amb la llum que a les altures brolla,
Les visions crepusculars espleta,
Així és el saber, que al fons del cor arriba.

Presentació
En l’obra de Hölderlin “tot allò que podria remetre a la persona singular de l’autor és bandejat en tant que “accidental” a favor d’allò que és “necessari”, en la mesura que això és a la base de l’experiència habitual de tots i cadascun dels homes. […] el poeta ha realitzat una selecció prèvia d’entre la diversitat de dades que li ha aportat la seva pròpia experiència. Ell mateix n’ha conservat només aquells elements que es troben en la comuna experiència, això, és, aquelles percepcions que tota persona, pel sol fet de viure, és capaç de captar, és a dir, de veure. Així són “imatges” amb les quals s’obre a la visió de cadascú el mer fet de viure, a la mesura humana, però. Són les imatges que fan visible l’essència del mode humà de viure: l’existència.”
A la major part d’aquests poemes (posteriors a 1802) “les referències personals, siguin a si mateix o a algú altre, desapareixen i són substituïdes per “l’home”, “els homes” o “la humanitat”. Ara bé, a aquest home genèric, el conjunt del real se li desemboira, li apareix de tal manera que se li mostra en la seva magnífica, esplèndida variabilitat sempre actual. Per això el temps present s’erigeix en “monarca absolut” de la realitat poetitzada en aquests poemes; però, això, perquè el que es constata sempre i arreu és la immutabilitat de la mudança de els estacions de l’any.”
“perquè la natura arribi a ser d’una manera plena, l’existir, que ha crescut d’ella, s’ha de manifestar en la seva forma més alta, a saber: com a pensament, com a seny director.           Quan l’existència es troba integrada així en la rotunditat cíclica de la natura, la seva visió, la visió d’aquest tot integrat, s’ofereix des de l’altura serena de l’essencialitat. És així que el regne humà de l’esperit, la intel.ligència, es desamaga com la culminació de l’esdevenir de la natura cap a ella mateixa, o, […] s’assoleix […] l’apropiació íntima del món. Ara, aquesta apropiació íntima del món, que s’esdevé en tant que regne humà de l’esperit, es consolida esdevenint memòria servada en les paraules. D’aquesta manera és l’esdevenir de l’esperit, el bé, allò que als homes es fa avinent en la paraula. Per això l’art de la paraula, la poesia, acompleix un dels projectes més nobles per a l’home: la revelació de l'”ànima” del món.          La poesia, si és essencial, es limita a donar testimoni de la perfecció que domina cada vegada el tot de tot allò que és d’alguna manera. En aquest sentit està pel damunt, supera, absorbint-los, planys i queixes, dubtes i vacil.lacions; en suma, allò que la dialèctica hegeliana anomena “negativitat”. La darrera poesia hölderliniana és la certes positiva, és la convicció que en el mirall més íntim de la natura, en les seves imatges, l’home hi pot trobar la resposta última a les qüestions enigmàtiques que li deixondeixen l’esperit, que li obren la vista a l’horitzó del propi existir. Però en aquesta vigorosa i lúcida seguretat, hi parla l’esperit inicial del món europeu, tal com el coneguí i se n’apropià Hölderlin: Sòfocles i Píndar.         Com en aquests, la paraula poètica de Hölderlin ateny la sòbria consistència marmòria de la veritat que il.lumina el viure digne dels homes. Això és el que en fa una poesia “moral” en el sentit més alt. Ensenya els senyals que fan signe cap al centre de l’esfera on transcorre cada vida. I, així, fa girar l’atenció cap al fons de l’ésser, talment que a les engires d’aquest fons esdevé “saber”.        I, tanmateix, per arribar en aquesta serena potència mostrativa, Hölderlin s’ha de sotmetre a un procés d’autodespullament no exempt de dolor. En efecte, com Èdip, el preu d’assolir un esguard tan penetrant és l’autosacrifici, l’escissió de la seva persona entre el seu esperit lligat al seu món i el seu esperit lliurat a la realitat total. […] resol l’íntima divisió fixant una distància infinita entre el Hölderlin reclòs a la torre de ca l’ebenista Zimmer, tancat al més mínim diàleg, i l’Scardanelli lliure, obert al logos més vast.  […] Hölderlin, per dir allò que li és i que ens és més a prop, ha de posar la màxima cura a allunyar-se de res que tingui la marca de cap peripècia personal. Ara bé, aquest allunyament és alhora la condició de possibilitat del manteniment, en la més inviolable proximitat, de les visions que configuren el fons de tota experiència. “

“Nota del traductor”
“Ens hem permès d’aplegar-los sota el títol de POEMES DE L’ENTENEBRIMENT, perquè creiem que s’ajusta més a la manera com se sol caracteritzar la “segona meitat de la vida” de Hölderlin. En efecte, el terme que se li sol aplicar és umnachteten. Aquest designa habitualment “l’alienat mental”, “el foll”. En el “cas” hölderlinià, però, Riba el tradueix pel més literal de “entenebrit” […] això és, algú que ha buscat envoltar-se (um-) de les tenebres de la nit (Nacht) com a recurs per a salvar tant la seva existència de la presència abrusadora del sagrat com la seva intimitat de la glaçadora impertinència del mundà.”

Heidegger, Martin. “Hölderlin y la esencia de la poesía”, dins Interpretaciones sobre la poesía de Hölderlin. (Barcelona, Ariel, 1983):

ELS CINC LEMES
1. Poetitzar: aquesta ocupació, la més innocent de totes. (Carta a sa mare, de gener de 1799)
2. Per això li ha estat donat a l’home el més perillós dels béns, el llenguatge, perque testifiqui el que és… (Esborrany de 1800)
3. Molt ha experimentat l’home, / a molts dels celests ha anomenat, / des que som una conversació / i podem sentir uns dels altres.
4. Però el que roman, ho funden els poetes.
5. Ple de mèrit, però poèticament habita l’home aquesta terra.

1 i 2. “El llenguatge, el camp de “la més innocent de totes les ocupacions”, és “el més perillós dels béns”. ¿Com es compaginen les dues coses?”
“El llenguatge és el que crea el lloc obert de l’amenaça a l’ésser i l’extraviament i, per tant, la possibilitat de pèrdua de l’ésser; és a dir, el perill.”
“El llenguatge no és una eina de què es pugui disposar, sinó el fenomen que disposa de la més altra possibilitat de l’ésser home. Aqueixa essència del llenguatge és el que hem d’haver començat per assegurar-nos per comprendre vertaderament l’àmbit d’operació de la poesia i la poesia mateixa. ¿Com té lloc el llenguatge? Per trobar la resposta a aqueixa pregunta, considerem la tercera frase de Hölderlin.”

3. “Des que el llenguatge té lloc pròpiament com a conversa, els déus arriben a ésser paraula i té lloc un món. Però, al mateix temps, és important veure que la presència dels déus i l’aparició del món no comencen per ser una conseqüència de l’esdevenir del llenguatge, sinó que hi són simultanis. I això fins al punt que en l’anomenar els déus i en el fer-se paraula el món consisteix precisament l’autèntica conversa que som nosaltres mateixos.”

4. “Precisament això que roman és el transitori. “Així és ràpidament / transitori tot el celest, però no debades”. Però el que això romangui, és “confiat al servei dels que poetitzen”. El poeta anomena els désu i anomena totes les coses en el que són. Aquest anomenar no consisteix que quelcom ja conegut abans sigui provist només d’un nom, sinó que en dir el poeta la paraula essencial, mitjançant aquesta demonimació, el que és resulta anomenat com el que és. Aisí és conegut com a ent. Poesia és autèntica fundació de l’ésser. […] Ja que l’ésser i l’essència de les coses mai no es pot assolir i derivar a partir de l’existent, han d’ésser creats, establerts i atorgats lliurement. Tal lliure donació és fundació.”

5. “La poesia l’entenm ara com l’anomenar fundador dels déus i de l’essència de les coses. “Habitar poèticament” significa: estar en la presència dels déus i ésser tocat per la proximitat essencial de les coses.” “La poesia no és només un ornament que acompanyi les coses, no és només una excitació transitòria, ni encara un encalentiment ni un entreteniment. La poesia és el fonament sustentador de la història i per tant tampoc no és només un fenomen de cultura, ni en absolut la simple “expressió” d’una “ànima cultural”.”
“La poesia és l’anomenar fundacional de l’ésser i de l’essència de totes els coses – no un dir arbitrari, sinó aquell pel qual surt a l’obert per primera vegada tot allò que després esmentam i tractam en el llenguatge quotidià. Per això la poesia no pren mai el llenguatge com una matèria prima preexistent, sinó que la poesia mateixa és el que possibilita el llenguatge. La poesia és el llenguatge pristi d’un poble històric. Per tant, recíprocament, l’essència del llenguatge s’ha d’entendre a partir de l’essència de la poesia. […] El llenguatge pristi és la poesia com a fundació de l’ésser.”

Bibliografia

Bodei, Remo. Hölderlin: la filosofía y lo trágico. Madrid, Visor, 1990
Heidegger, Martin. Interpretaciones sobre la poesía de Hölderlin. Barcelona, Ariel, 1983
Hölderlin, Friedrich. L’arxipèlag. Elegies, Barcelona, Quaderns Crema, 1999. (Trad. de Jordi Llovet)
Hölderlin, Friedrich. Himnes. Barcelona, Quaderns Crema, 1981. (Trad. de Manuel Carbonell)
Hölderlin, Friedrich. La mort d’empèdocles. Barcelona, Quaderns Crema, 1993. (Trad. en vers de Jordi Llovet)
Hölderlin, Friedrich. “Poemes de l’entenebriment”. Barcelona, Quaderns Crema, 1996. (Traducció i presentació de Manuel Carbonell. Amb un estudi de Roman Jakobson)
Poesia alemanya. Barcelona, Ed. 62 i la caixa 1984. (A cura de Feliu Formosa)
Riba, Carles.  Versions de Hölderlin, B., Ed. 62, 1971

 

extret de la web Magisteri-Mag Teatre: http://www.mallorcaweb.com/magpoesia/poesiaalemanya/holderlin.html  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!