Un poema “hadenista” de Mireia Companys (Altres Veus)

Imatge: Giuseppe Frascheri, “Dante e Virgilio incontrano Paolo e Francesca” (1846). Més info: http://es.wikipedia.org/wiki/Infierno:_Canto_Quinto 

PAOLO I FRANCESCA

I

Altres veus recomencen la lectura

que vau abandonar una nit serena,

sense dubtes. A cada nova albada,

altres amants us revifen els cossos

i els sentits, i els plaers i els càstigs.

Els rostres que mai se separaran

flamegen dins un foc evanescent,

peregrins d’una galeria de miralls

que vampiritza la vostra memòria.

Altres veus us creen i us recreen.

Ebris d’amor i foc, els vostres cossos

es dissolen per esculpir-ne d’altres.

II

Et cerco dins els marges dels records

que mai hem arribat a compartir,

dins els oasis de pronoms plurals

que ens han nodrit amb pàgines alienes.

Altres cors ens reviuen i ens obliden

per viure’s i oblidar-se en un nou dia.

Cremem eterns, i tan efímers

com cada mot que ens torna a fer renéixer.

En silenci, senyors i esclaus

d’aquest mosaic immens de noves vides,

escoltem fins a sadollar-nos

el dolç ressò de les paraules que ens cedeixen,

i condemnats, folls d’amor i de foc,

tastem el cel amb tots aquells que ens alliberen.

Extret del poemari  Perfils de la inconsistència, de Mireia Companys, Premi Octavio Paz de Poesia 2002 (jurat format per Pere Gimferrer, Josep Palau i Fabre, Marta Pessarrodona, Àlex Susanna i Ramon Xirau), amb pròleg de Marta Pessarrodona sota el títol “Unes engrunes de complicitat o la poesia de Mireia Companys”, publicat per Viena Edicions, amb la col·laboració del Departament d’Ensenyament CEIP Octavio Paz de la Generalitat de Catalunya: Barcelona, 2003, número 56 de la seua col·lecció de poesia, 57 pàgines; llibre adquirit per intercanvi bibliogràfic amb la pròpia autora.

  

 Tema musical: cançoneta judeo-mediterrània “A la una yo nací” en l’esplèndida versió de Jordi Savall.

[Hi ha més: clica avall…]

 

I de regal, transcripció de l’episodi sobre Paolo i Francesca, tal com consta a la Commedia de Dant Alighieri, traducció ràpida al valencià de jcob a partir de la versió castellana d’Ángel Crespo, publicada en tres volums per editorial Planeta, col·lecció Aula-Biblioteca del Estudiante, impresos per Cayfosa: Santa Perpètua de la Moguda (Barcelona), 1983; adquirits a baix cost i com a nous en la Fira del Llibre de Benidorm de fa uns anys. Per suposat, vaig llegir — en tres dies intensos– la meravellosa versió valenciana que va realitzar Joan Francesc Mira amb tant d’encert plausible, gràcies a un senzill prèstec corrent a la Biblioteca Pública de Callosa d’en Sarrià, perquè lamentablement les obres magnes en la nostra llengua poden resultar caríssimes per a certes butxaques modestes.

Vaig començar: “Poeta, amb sinzers

desitjos a eixos dos parlar volguera

que semblen al vent tan lleugers”.

I ell: “A que estiguen més pròxims espera

i, en nom de l’amor que així els guia,

crida’ls, que vindran a la nostra vora”.

Quan el vent ja a prop els portava,

vaig moure la veu: “Oh, ànimes afanyades,

veniu a parlar-nos, si un altre no vos desvia!”

Com colomes del desig cridades

que, alta l’ala i aturada, al dolç niu

es deixen caure per amor portades,

així isqueren del tropell de Dide

i al nostre costat anaren descendint;

tan fort havia estat el crit amable.

Oh, animal que benèvol estàs sent

a l’apropar-te per l’aire advers

als qui al món en sang anaven tenyint,

si fóra amic el rei de l’univers,

per la teua pau li podríem pregar,

ja que t’apiada el nostre mal pervers!

Tot quant volguereu escoltar o parlar

per nosaltres serà parlat i escoltat

mentre el vent encara vulga callar.

Té seient la terra en què he nascut

sobre la costa a la que el Po descén

a cercar pau allà amb el seu partit.

Amor, que en cors nobles pren,

a aquest va obligar que estimara la persona

que vaig perdre de manera que encara m’ofén,

Amor, que a cap estimat estimar perdona,

per ell va infondre en mi plaer tan fort

que, com veus, ja mai m’abandona.

Amor ens va procurar la mateixa mort:

Caïn al matador està esperant”.

Tot dos em respongueren d’eixa sort.

A l’escoltar els seus greuges, vaig anar inclinant

el rostre; i el poeta, al veure’m així,

per fi em va preguntar: “¿Què estàs pensant?”

Al respondre-li, vaig començar: “¡Ai de mi,

quant de desig i dolç pensament

a aquestes ànimes dolents les va portar ací!”

A elles després vaig adreçar el meu accent

i vaig començar: “Francesca, les teues tortures

em fan plorar amb trist sentiment.

Mes digues: en el temps aquell de les aventures

¿com i per què et va concedir l’amor

conéixer les passions encara obscures?”.

I ella em va dir: “No hi ha dolor major

que recordar el temps del goig

en desgràcia; i ho sap el teu doctor.

Però si d’aquest amor i aquest desplaer

vols conéixer l’arrel primera,

amb paraules i plany serà goig.

Com l’amor a Lanzarot ferira,

per delectar-nos, llegíem un dia:

la nostra era solitud sense sospites.

Empal·lidírem, i ens suspenia

la nostra lectura, a voltes, la mirada;

i un passatge, per fi, ens venceria.

Al llegir que la rialla desitjada

besada fou per l’amant fogós,

aquest, de qui mai més seré apartada,

la boca em va besar tot anhelant.

Galiot fou el llibre i qui el fes:

no vam llegir mai més des d’eixe instant”.

Mentre una ànima parlava, l’altra era

presa del plany, llavors apietat,

el mateix vaig sentir com si morira

i vaig caure com cos inanimat.

fins ací, l’episodi de Paolo i Francesca, Cant V, Infern, Commedia de Dant Alighieri

Tema musical: “L’Orfeo” de Monteverdi, en la versió de la Capella de Ministrers.

Poeta”, li vaig dir, “m’agradaria”

parlar amb aquells dos que vénen junts

i que pareixen tan lleugers al vent.”

I ell a mi: “Ja els veuràs quan seran

més prop d’ací; llavors els ho demanes

per l’amor que els fa córrer, i ells vindran.

Tan prompte com el vent els acostà,

els vaig cridar: “Ànimes turmentades,

veniu, parleu-nos, si ho teniu permès!”

Com els coloms que, enduts pel seu desig,

vénen per l’aire al dolç niu, amb les ales

quietes i alçades, per l’impuls que els guia,

ells van eixir de l’estol on és Dido

i, per l’aire maligne, s’acostaren:

tan fort i ple d’afecte era el meu crit.

Criatura benèvola i amable

que, per l’aire fosc, véns a visitar

els qui tenyiren la terra de sang,

si el rei de l’univers fóra amic nostre

li pregaríem per la teua pau,

ja que et fa pena el nostre horrible mal.

Del que vulgueu escoltar i parlar,

nosaltres parlarem i escoltarem

mentre el vent calle, tal com ha fet ara.

La terra on jo vaig nàixer és a prop

d’aquella costa cap on baixa el Po

per fer la pau amb els seus afluents.

L’amor, que en cor gentil pren aviat,

es va encendre en aquest, per la bellesa

del meu cos; i és com una ofensa encara.

L’amor, que obliga a més amor l’amat,

m’atragué cap a ell amb tanta força

que encara no m’ha abandonat, com veus.

L’amor ens va dur a una sola mort,

i a qui ens matà, l’espera la Caïna.”

Això són les paraules que digueren.

Sentint aquelles ànimes ferides

vaig abaixar els ulls, mirant a terra,

fins que el poeta preguntà: “Què penses?”

Quan per fi vaig respondre, vaig dir: “Ai,

quants pensaments dolços, i quants desigs,

els van dur a un final tan dolorós!”

Després, parlant ja amb ells, vaig afegir

uns mots per dir: “Francesca, el teu turment

em fa plorar de tristesa i pietat.

Però en el temps d’aquells dolços sospirs,

amb quins senyals, i com, va fer l’amor

que coneguéreu els incerts desigs?”

I ella a mi: “No hi ha dolor més gran

que recordar un altre temps feliç

en la misèria, i el teu mestre ho sap.

Però si tens tant afany de saber

l’origen i l’arrel del nostre amor,

t’ho diré com qui alhora parla i plora.

Un dia estàvem, per plaer, llegint

com s’encengué l’amor en Lancelot;

estàvem sols, sense recel de res.

Moltes voltes, la història que llegíem

ens feia alçar els ulls i empal·lidir;

i arribàrem al punt que ens va fer caure:

quan vam llegir que els llavis desitjats

eren besats per un amant tan alt,

aquest, que no s’allunye mai de mi!,

em va besar la boca, tremolant.

Galeot fou el llibre i qui el va escriure.

I aquell dia, no vam llegir ja més.”

Mentre parlava així un dels esperits,

l’altre plorava, i del dolor tan fort

jo em desmaiava i em sentia morir.

I vaig caure com pot caure un cos mort.

fins ací la versió valenciana de Joan Francesc Mira, fragment sobre el “pecat” de Paolo i Francesca, Divina Comèdia, de Dante Alighieri, Proa Edicions: Barcelona, 2004; 1276 pàgines

 

 

  

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *