EL CORB
d’Edgar Allan Poe (versió catalana de Xavier Benguerel)
Temps ha, en
una nit d?oratge, mentre exhaust, sense coratge,
meditava el text insòlit d?uns
savis i arcaics papers,
vaig
abaltir-me i, somorta, l?armella del picaporta
colpí
d?improvís la porta del meu isolat recés.
?oeSerà algú ?
vaig dir?que truca al portal del meu recés,
tan sols això i no res més?
Ah, tot en
mi prou remembra que va ser pel fred desembre,
cada flam el
tènue espectre semblava al sòl perfés.
Trigava a
venir l?aurora; treva pel mal que em devora
d?ençà que
ha mort Leonora: era en va que l?implorés,
la resplendent que anomenen pel
nom dels àngels només,
i aquí baix, de nom, mai més.
[Hi ha més…]
I el trist
cruixir de la fina seda de cada cortina
m?estremia i
jo sentia terrors no soferts adés;
mes vaig
calmar-me tot d?una repetint: ?oePotser és alguna
visita poc
oportuna que vol entrar al meu recés,
algú que
suplica entrada al portal del meu recés;
això deu ser i no res més?
Quiti de
dubtes i d?alarma, llavors el cor se?m desarma.
?oeDama o
senyor ? vaig dir–, imploro el vostre perdó, però és
que,
abaltit, no distingia si algú suaument colpia,
tan feble
era el truc que oïa, al portal del meu recés.?
Això dit, obro la porta de bat a
bat perquè entrés;
tan sols tenebres, res més.
Escrutant
l?ombra a distància, sumit en pors i ignorància,
tramava somnis
que l?home no crec que mai somiés;
tot era
repòs, nit pura, intacta la calma obscura,
i el sol mot
que algú murmura, jo el murmuro, i és, només,
el dolç nom
de Leonora que em torna l?eco només.
Simplement això i res més.
De nou vaig
tancar-me a casa, el cor convertit en brasa,
i, al cap de
poc, algú truca, més fort, com si fa es frisés.
?oeDeu ser ?
em deia?alguna cosa colpint ma finestra closa;
caldrà
esbrinar què es proposa, saber aquest misteri què és,
que el cor
se?m calmi i que em deixi saber aquest misteri què és;
era el vent i no res més!?
Obro de sobte, i avança,
gronxant-se i esbategant-se,
un Corb superb dels sants dies
d?antany. Com si no em veiés,
no féu cap
lleu reverència, ni el detura ma presència,
s?encimbellà
amb displicència al portal del meu recés,
s?encimbellà
al bust de Pal.las del portal del meu recés;
va asseure-s?hi, no res més.
L?au negra arrencà un somriure del
meu trist estil de viure
en veure?l apossentar-se amb aires
tan greus i austers:
?oeNo per xoll
i cara aspriva, ets Corb d?anar a la deriva
per la
plutònica riba, vell, espectral. ¿I quin és
–vaig dir-li–, en les platges
fosques, el teu noble nom, quin és??
Va respondre el Corb: ?oeMai més.?
M?admirà en extrem la feta que
aquella au tan estrafeta,
si bé amb poc sentit parlava,
repetís mots tan planers;
no sé de
persona nada que hagi estat mai honorada
d?un ocell
que prengui estada al portal del seu recés,
bèstia o
ocell, a un bust que es trobi al portal del seu recés,
amb un nom tal com ?oeMai més.?
Però sens
mudar de jeia, dalt del plàcid bust, no deia
el Corb cap
altra paraula, com si en ella es corvessés.
No res més,
ni un gest de vida, fins que jo amb veu defallida
vaig dir:
?oeEmprendrà la partida com d?altres amics adés;
el demà
emprendrà la volada com els meus somnis adés.?
Llavors va dir el Corb: ?oeMai més.?
Corprès per
una resposta proferida tan a posta,
vaig dir:
?oeEl que expressa deu ésser sols arreplec i excés
pres d?un
amo a qui el Desastre no va perdre mai el rastre
fins que, enfonsat pel malastre,
els seus cants fossin, només,
cants de
llòbrega esperança, el greu recoble només
de ?oeMai més, mai més, mai més?.
Del meu trist estil de viure
encara arrancà un somriure
l?au de banús; vaig asseure?m
davant seu mentre a recés
d?apelfats coixins jo ordia
fantasia amb fantasia,
pensant quin sentit tindria el que
el vell Corb expressés,
desairós i abominable, què fóra
allò que expressés,
amb tant de grallar: ?oeMai
més?
Seia, mirava, pensava, mes ni un
sol mot no adreçava
a l?ocell d?ulls que cremaven al
fons del meu pit: molt més
vaig
afigurar-me encara decantant a pler la cara
damunt el
coixí que amara el llum i el seu àvid bes,
i que Ella ?
coixí blau-grana que el llum consum bes a bes?
no podrà estrènyer mai més!
Crec que va espessir-se l?aire,
que uns àngels volant al caire
de l?encatifat brandaven
invisibles encensers.
?oeMíser ?
crido–, Déu t?envia, valent-se d?àngels, metgia
per la teva melangia ? consol i
aquest nepentés
per oblidar
Leonora–; beu, oh beu el nepentés!?
Va respondre el Corb: ?oeMai més.?
?oeProfeta,
cosa execrable!, profeta, ocell o diable!,
sigui el
Temptador o bé sigui la tempesta qui et llancés
en aquesta
erma contrada, terra deserta, encantada,
llar que
l?Horror té assetjada, t?ho imploro, és cert, digues, ho és:
a Judea es
troba el bàlsam? T?ho imploro, és cert, digues, ho és??
Va respondre el Corb: ?oeMai més.?
?oeProfeta, cosa execrable!, tant si
ets ocell com diable!,
digues, pels Cels que ens
cobreixen, pel nostre Déu, si, després,
aquesta ànima
afligida abraçarà en l?altra vida
l?estimada
beneïda que entre els àngels viu només,
la radiant
Leonora que entre els àngels viu només!?
Va respondre el Corb: ?oeMai més.?
?oeOcell o
diable, sigui aquest el mot que ens deslligui!?,
vaig
vociferar: ?oeL?oratge espera el teu fosc regrés!
No deixis
cap ploma en gatge del teu enganyós llenguatge,
deixa?m sol
a l?estatge!, deixa el bust del meu recés!
El cor del
teu bec deslliura?m!, deixa el bust del meu recés!?
Va respondre el Corb: ?oeMai
més.?
I el Corb de
mi no es separa, seu encara, seu encara,
sobre el
pàl.lid bust de Pal.las del portal del meu recés;
veig als seus ulls la parença d?un
diable en somnolença,
el llum la seva ombra llença sobre el sòl ara i adés
i de l?ombra
de la meva ànima, que hi tremola ara i adés,
no es podrà aixecar ? mai més!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!