UN BON GRAPAT DE VERSOS RURALS DE FREDERIC MISTRAL (Poesia popular)

<<– Frederic Mistral (Malhana, Provença, 1830 — allí mateix, 1914), inventor del concepte de “Reialme del Sol” i Premi Nòbel de Literatura de l’any 1904; més info: http://ca.wikipedia.org/wiki/Frederic_Mistral

 

COSQUERELLES

I

Fill meu, a la jornada

Em sembla que vas tard,

I vers els esbarzers

Sempre estàs rodejant.

– Mare, quan gandulege,

Veig en els esbarzers

Ulls blavencs, quan jo passe,

Ulls que m’estan vegent.

– Badoc, son les pervenques,

Que ara florixen… Ves,

Pren la teua lligona

I vés al treball greu.

[Hi ha més: clica avall…]

 

 

 

II

  • Fill meu, enmig les hortes,

amb freqüència, em pareix

que badalles i escoltes

amb l’orella en el vent.

  • Mare, sobre les guixes,

quan raja el sol ardent,

oïxc una veu molt dolça

que en les entranyes senc.

  • Badoc, és l’aucellada

Que ara vol fer el niu…,

¡tu, planta, planta cols

Tan sols, pobre Donís!

III

  • Fill meu, la nit passada

Jo crec que no has dormit:

Sols pegaves patades

I sabies glopir.

  • Mare, mens m’adormia,

He vist tota la nit,

Passar una donzella,

¡Mare, els meus ulls l’han vist!

  • Badoc, són els fantasmes

Que el somni sol forjar:

¡Alça’t, que ja amaneix;

Vés a agarrar la falç!

IV

  • Fill meu, tu tens les galtes

Pàl·lides, estàs mal…

¿Vols un poquet de caldo?

Jo te’n donaré un plat.

  • ¡Mare, vullc a Toneta!

Feu ja amonestacions,

Llogueu la cornamusa…,

¡Si no, jo heu trenque tot!

  • ¡Badoc, vols ma ruïna

Per a comprar-te el llit!

És que avui la gent jove

Ha perdut els sentits.

V

  • ¡Salut, compare Toni!,

Venim a demanar

La xica en matrimoni

Que el xic es vol casar.

  • Per a vos és, comare,

Amb tot lo que té ja:

Ses calces foradades

I el tratge ramejat.

  • Toneta, amiga meua,

¡bé!, ¡puix mos casarem!…

  • ¿Me faràs cosquerelles,

Donís?… ¡Quant se riurem!…

1881

EL BLAT DE LLUNA
La lluna halada
Debana
La llana.
S’ou a lo lluny

L’aigua en remolí

Remoure el cadell

Darrere el molí.

La lluna halada

Debana

El lli.

El rieró xarraire

A la lluna veu

Que tira en l’ombra

Son blanc parpadeig.

La lluna halada

Debana

La llana.

En els terebintes

Van llebres corrent,

I baix els genebres

Xillen els aucells.

La lluna halada

Debana

El lli.

Dret en la pendent

De son negre cau

El mussol pensívol

Té els ulls de cristall.

La lluna halada

Debana

La llana.

Fent sos remolins

Van els rat-penats;

Vers l’encreuament

Van gossos lladrant.

La lluna halada

Debana

El lli.

Amb son tracaleig

El carreter va

Camí de la plaça

O del salobrar.

La lluna halada

Debana

La llana.

Les pobres velletes

I els vells arropits

Al foc de la llar

Se queden adormits

La lluna halada

Debana

El lli.

Són les nou, danc, danc,

El rellonge diu;

I amb son cant finet

Repliquen els grills.

La lluna halada

Debana

La llana.

Una mantellina

Del front s’ha esvarat;

Eguina el ventet

Igual que un cavall.

La lluna halada

Debana

El lli.

Un xic presumit

Que sap bé ballar,

Agarra una xica

Bella, pel braç.

La lluna halada

Debana

La llana.

I aquell presumit

Amb ella se’n va…

I a lo lluny se perden

Pel viarany.

La lluna halada

Debana

El lli.

I els dos jóvens folls

Se’n van enllaçats

A cercar lluernes

De resplandors clars.

La lluna halada

Debana

La llana.

I per la foscúria

Saben recullir

Flors, i blat de lluna

Seguen a desdir.

La lluna halada

Debana

El lli.

L’Amor, belitre,

Quan aplega el temps

De la lluna nova,

Sol fer de lo seu.

La lluna halada

Debana

La llana.

Mes el vi enciser

Que mos repartí

Quan la lluna gira,

Se fa xacolí.

La lluna halada

Debana

El lli.

El jove manyac,

En l’ombra se’n fuig;

I ella, pensativa,

Se’n torna de lluny.

La lluna halada

Debana

La llana.

I l’Esperit Mal,

Que vaga en la nit,

Al fons del viarany

Riu en un eguí.

La lluna halada

Debana

El lli.

20 de novembre, 1874

A NA MIOLAN-CARVALHO
Prou he sentit ja l’harmonia
De la calàndria en el sol ros,

I al rossinyol tan amorós

Que mos sap dir sa melengia.

Al ventijol que s’adormia,

I al vell pinar tan harmoniós;

I a tot arreu me senc ditxós

Seguint els cants de la masia.

Mes, oh Mireia de Gounod,

Quan per Vicent, ton bell-amor,

Ta veu perleja amb tal dolcesa,

Me fas plorar com a un infant

I recompenses tot l’encant
De ma entusiasta jovenesa.
París, 1864
A UN PROSCRIT D’ESPANYA
Si hagueres embarcat vers les illes Canàries,
Hagueres assolit el capell d’almirall;
Si fores tonsurat en algun seminari,

Tal volta avui tindries la mitra episcopal;

Si simple porcater, series millonari;

Si hagueres sentat plaça, series general;

I si fores tan sols un ciutadà ordinari,

La pau de Déu, segur, regnara en ton casal.

Com eres patriota i poeta honorable

I ta veu ha tronat en totes les disputes,

Que has volgut salvar l’home i netejar l’estable,
El món, dur sempre a oir els eternals consells
I vegent que tens ales lo mateix que els aucells,
T’ha caçat, pobre, a colp de fusil, com culpable.

AL MATEIX (Victor Balaguer)
Vares partir, la testa alçada
I el jove cor ple de valors;
Mes eixa llum fon apagada,
I ton ull negre amaga plors.
Creus retrobar la ben-aimada
Al teu camí, sobre les flors;

I la madastra hi has trobada

Portant el got dels set dolors.

¡Així, a la llarga, nostra vista

Contra una tomba dura i trista

Fem que se trenque, amics! He dit.

I resta sols en el martiri

Aquell conhort de poder dir-hi:
  • Ja he fet mon obra i he cumplit.
Setembre, 1867

EL BEURATGE

Aquell truà Menja-quan-pot

Que té tan sols anca i calçons,

Que en l’estiu beu en les aséquies

I en l’hivern se calfa al sol,

Tot llas, i veent-se solitari,

Amb Colombina s’ha casat,

La que amb un card sap pentinar-se

I ha fet del riu el seu mirall.

Però u d’aquells avariciosos

Que tan sols volen fer dinés

I tenen por de tindre fills

Per no gastar massa el sucrer,
A nostres nuvis amb risetes,
Els diu: – No hi ha per a menjar
Els dos asoles, ¿i es caseu?
¿Com, puix, als fills podreu criar?
  • Senyor – digué Menja-quan-pot-,

Jo i ella, els dos, aigua bevem;

I quan el pa és massa salat,

Amb verdolaga ens contentem.

  • I vostres fills, oh galopins,

¿què menjaran?, ¿sols de mirar?

  • Senyor, quan Déu dóna un conill,
També el beuratge sol donar.

1860

A LUDOVI LEGRÉ

De l’acadèmia de Marsella

Veniu a vore-mos, i anem,

Anem felibres, bons amics,

Veniu i ací tots brindarem.

L. LEGRÉ

Si de Maillane ta Marsella,

Mon bon amic, no estara lluny,

Mon cor cumplira son desig

De vore’t este mes de juny.

Mes este mes ardix l’aire

I el sol a plom cau sobre el pla

Que a mi me dóna una peresa

Que envejaria el gran Sultà.

Mentres vosatros, gent de vila,

Aneu corrent fent formiguers,

Jo estic a la tranquila ombra

Que fan els nostres llidoners.

I la raó diogenesca:

“¡rei, no te cal privar-me el sol!”

De ma saviesa maianesca

És guia i llum eixe sol mot sol.

Sóc d’una raça de cigales:

Dormir l’hivern, cantar l’estiu,

I alguna volta regalar-se

Amb la frescor del bosc ombriu.

Tu, doncs, amic, jove heraldiste

Davant de qui es pot humillar

D’Hozier, el gran netejador

Que els vells blasons va restaurar,
Tu que a les merles en l’aire
En els escuts els fas presó,

Del teu saber i fantasia

Quan vullgues traure mon blasó

Sense por a que m’ofenga

Demostres que mon cant s’adorm,

Dintre l’atzur de la Provença

Poses una cigala d’or.

12 de juny, 1860

L’ABRAÇADA

Alcem les nostres copes per l’augusta memòria
Dels Berenguers, i del rei Pere quina glòria
Ompli la nostra història,
¡Català, Llemosí, Provençal i Gascó!

¡A la memòria del rei En Jaume

I del realme
D’Aragó!

Provença i Catalunya, amics, van en companya;

Com germanes bessones són que la Llum creà;
Un dia, els aimadors entraren en campanya…
¡Adéu!, l’una donà sa mà al rei d’Espanya,
I amb el rei dels francesos l’altra se casà.
És igual. ¡Valga’m Déu!, la raça noble i forta
Jamai l’abatiran dolors ni desenganys.

Podran dir-mos: “¡Calleu, ja vostra glòria és morta!”

Nosaltres, que sabem lo que la història porta,
Tots junts alcem les copes després de cinc-cents anys.

Oh germans, ¿què mos fa la frontera enemiga,

Nostres noms diferents: francesos o espanyols?
Malgrat i més que tot, nostra amistat mos lliga:
Si és immensa la mar i és vasta la garriga,
També la passarem, car tots som rossinyols.

Conservem el passat, que és qui mos fonamenta:

L’arbre de fonda arrel és el que es fa més alt;
Mes tingam l’ull obert i la memòria atenta
Vers el desvenidor, la claretat que augmenta,
Caminem confiats, sens por ni sobresalt.
I entretant, si és que algú retrobara enotjosa
Nostra Causa, ¡oh jovent, corre al davant! És bell
Fer com Mallorca en flor, en lluita coratjosa

Contra el batre furient de la mar envejosa

Sense comportar mai l’uniforme nivell.

Alcem les nostres copes per l’augusta memòria

Dels Berenguers, i del rei Pere quina glòria

Ompli la nostra història,

Català, Llemosí, Provençal i Gascó!

¡A la memòria del rei En Jaume

I del realme
D’Aragó!
Maig, 1868

Extret de…

Mistral, Frédéric, Les illes d’or ; Nerta,  traducció de Lluís Guarner (per a la primera obra), traducció de Jacint Verdaguer (per a la segona obra) ; edició i estudis de Joan Antoni Millón i Emili Casanova Editorial: Paiporta (Valencia): Denes,  2005; 306 pàgines.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *