EL VIATGE, de Charles Baudelaire, traduït per Jordi Llovet (Altres Veus)

 

Imatge: Illa Maurice, en l’Oceà Índic. Als vint anys, Charles Baudelaire fou “empaquetat” en un viatge impossible a Calcutta, per a que ”es reformara” de la vida bohèmia i aprenguera un “ofici pràctic” com a comerciant d’ultramar, enviat pel marit de sa mare, el general Aupick; almenys va arribar fins a l’Illa Maurice, que li va inspirar el seu famós sonet (“A una dama criolla”), tot exaltant la bellesa d’Emmeline de Carcenac, que el va acollir hospitalàriament en aquells paratges tan agrestes junt al seu marit. L’Illa Maurice en els nostres dies ha estat residència habitual del premi Nòbel Jean-Marie-Gustave Le Clézio, narrador “rizomàtic”, en tant que fou elogiat per Gilles Deleuze.

 

I

 

Per a un nen que li agraden els mapes i els gravats,

És l’univers tan ample com ho puga ser el seu desig.

Que és gran, el món, amb llum de llànties,

I que petit sembla en l’àmbit del record!

 

Marxem, un bon matí, amb el cervell en flames,

El cor ple de rancúnia i amb el desig amarg,

I anem acompanyats del ritme de l’onada,

Gronxant l’infinit nostre sobre el finit dels mars:

 

Els uns, molt venturosos, fugint de la pàtria infame,

D’altres, de repulsius bressols, i encara uns quants,

Astròlegs ofegats als ulls d’alguna dona,

De Circe, la tirànica, de perillós perfum.

[Hi ha més: clica avall…]

 

Per no ser transformats en bèsties, s’emborratxen

D’espai i claredat, d’altures incendiades;

El glaç que els esgarrapa, el sol que els embruneix,

Esborren dels seus cossos les marques de besades.

 

De bo de bo només són viatgers aquells que marxen

Per marxar; esperits lleugers, com aeròstats,

Mai no s’aparten gens de llur fatalitat,

I no saben per què, però diuen sempre: Anem!

 

Els qui tenen desigs amb la forma dels núvols,

I pensen, com recluta en els canons,

En goigs immensos, desconeguts, mutables,

Dels quals l’esperit humà mai n’ha sabut el nom!

 

II

 

Nosaltres imitem, horror!, la bola i la baldufa

En balls i saltirons; i fins i tot en somnis

La Curiositat ens burxa i ens turmenta,

Com un Àngel cruel que fuetegés els sols.

 

Fortuna singular en què la meta es muda

I, no trobant-se enlloc, es troba qui sap on!,

On l’Home, amb esperança que no es cansa,

Per arribar al repòs s’afanya com un boig!

 

L’Ànima és barca de tres pals buscant Icària,

Una veu crida i ressona sobre el pont: “Alerta!”,

I una altra, dalt la cofa, ardent i boja crida:

Amor, felicitat i glòria”. Diantre! És un escull!

 

Cada illa assenyalada enllà per un vigia

És com un Eldorado que ha promés el Destí;

I la Imaginació, enarborant l’orgia,

Només troba un escull en l’aire del matí.

 

Oh, pobre enamorat d’utòpic paradís!

¿Haurem d’encadenar-lo, l’haurem de tirar al mar,

El mariner borratxo que va inventant-se Amèriques,

Miratge que fa sempre més amargant l’abís?

 

Com un captaire, vell que trontolleja al fang

I, alçant el nas, pensa en brillant auguri,

Son ull hipnotitzat li va veure una Càpua

Allà on el seu fanal il·lumina un tuguri.

 

III

 

Curiosos viatgers! Quines sublims històries

Llegim als vostres ulls profunds com una mar!

Mostreu-nos els escrinys de les vostres memòries,

Les joies precioses, mig d’èter i mig d’astres!

 

Voldríem viatjar sense vapor ni vela!

Per escampar l’enuig de les presons,

Feu-nos passar per dins l’esperit, tibats com una tela,

Els records vostres emmarquen horitzons.

 

Digueu: ¿què és el que heu vist?

 

IV

 

Hem vist molts d’astres

I marees; hem vist sorrals, també; però, malgrat

Innumerables xocs i inesperats desastres,

Ens hem ensopit molt, igual que aquí.

 

La glòria del sol sobre un mar violeta,

La glòria de ciutats a l’hora del ponent,

Els cors ens abrivaven amb la pruïja inquieta

De ser enfonsats en cels de seductors reflexs.

 

Ni les ciutats més riques, ni els més grans paisatges,

No posseïen mai el misteriós encant

D’aquells que fa l’atzar amb tous de núvols.

I tot era un anhel que ens feia neguitosos.

El goig dóna al desig un contingent de força.

Desig, arbre molt vell i que el plaer assaona,

Mentre et fa gran i t’enforteix l’escorça,

Volen les teues branques fitar de prop el cel!

 

¿Creixeràs sempre, gran arbre amb més ufana

Que el xiprer?- Que amb tot, amb molta cura,

Hem recollit esbossos pel vostre album voraç,

Germans que trobeu bell tot el que ve de lluny!

 

Hem saludat els ídols que tenen una trompa,

Trons constel·lats amb joies lluminoses;

Palaus molt treballats, amb fantasiosa pompa

Que fóra, pels banquers, un somni ruïnós;

 

Vestits que, a la mirada, són una embriaguesa;

Dones amb dents i amb ungles repintades

I experts encantadors que l’escurçó amanyaguen”.

 

V

 

I doncs, ¿què més encara?

 

VI

 

                                                “Cervells tan infantils!

Per tal de fer memòria d’allò més important,

Hem vist per tot arreu, sense buscar-ho,

De dalt de tot a baix de la fatal escala,

El quadre amoïnós de l’immortal pecat:

 

La dona, esclava vil, estúpida, orgullosa,

Que amb gravetat s’adora i estima sense enuig;

L’home, tirà golafre, libidinós i cràpula,

Esclau de la dona esclava, com riu a l’embornal;

 

Botxí que s’adelita, un màrtir que sanglota;

La festa que assaona i dóna olor a la sang;

Metzina del poder que dóna nervi al dèspota,

I el poble amant del fuet embrutidor;

 

Diverses religions que, igual com ho és la nostra,

S’enfilen cap al cel; també la Santedat,

Que, com en un llit de plomes es bolca un delicat,

Busca la voluptat en claus i crina;

 

La Humanitat xerraire, borratxa del seu geni,

I boja, igual avui que en altres temps,

Cridant a Déu, en agonia molt furiosa:

Jo et maleeixo, Senyor que te m’assembles!”.

 

Els menys estults, amants gosats de la Demència,

Fugint del gran ramat que apleta el gran Destí,

Buscant segur refugi en l’opi immens!

Aquest és el relat complet del món que ens volta”.

 

VII

 

Saber amargós el que ens procura un viatge!

El món, monòton, minso, avui igual com ahir,

Demà, i per sempre, ens brinda nostra imatge:

Oasi de l’horror en un desert d’enuig!

 

¿Caldrà marxar? ¿Romandre? Si pots quedar-te, queda’t;

Marxa, si cal. S’apressa l’un, l’altre s’amaga

Per fer-se escàpol d’un amic funest i vigilant:

El Temps! I n’hi ha, dissort!, que corren nit i dia,

 

Com el Jueu errant i com aquells apòstols

Que tot els sembla poc, la barca o el vagó,

Per defugir el reciari infame; i encara n’hi ha

Que el maten sense arribar a deixar el bressol.

 

Quan posi el peu, per fi, sobre l’espatlla nostra,

Ja podrem esperar i cridar: Endavant!

Igual com en altres temps marxàvem a la Xina

Amb la mirada lluny i amb els cabells al vent,

 

Embarcarem damunt el mar de les Tenebres

Amb l’exaltada sang del jove passatger.

¿Sentiu aquestes veus, encantadores, fúnebres,

Que canten: “Per aquí! Aquells que desitgeu menjar

 

El Lotus perfumat! Aquí es fa la collita

Dels fruits meravellosos que el vostre cor demana:

Veniu a embriagar-vos de la dolcesa estranya

D’aquesta tarda que mai no tindrà fi”?

 

Endevinem l’espectre per l’aire familiar;

Els Pílades, enllà, estiren els braços vers nosaltres.

Per refrescar-te el cor, neda cap a la teva Electra!”,

Diu una a qui besàvem els genolls en altre temps.

 

VIII

 

Oh Mort, vell capità, ja ha arribat l’hora! Llevem l’àncora!

Aquesta pàtria ens avorreix, oh Mort! Salpem!

Si el cel i el mar són negres com la tinta,

Ja saps que els nostres cors són plens de lluïssor!

 

Aboca’ns el verí per tal que ens reconforti!,

Perquè, de tant que el foc ens crema en el cervell, volem

Sumir-nos al fons del precipici, Infern o Cel, ¿què importa?,

Al fons de l’Insabut, per a trobar-hi alguna novetat.

 

A MAXIME DU CHAMP

 

Extret de Charles Baudelaire, Les flors del mal, Edició bilingüe i completa a cura de Jordi Llovet, Barcelona: Edicions 62, 2010; 646 pàgines.
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *