Anotacions rizomàtiques
L'escriptura proteica front a la cultura quadrangular
DUES FEINES CONTRADICTÒRIES SOBRE TERRA MÍTICA (Els Rastres del Sentit)
Quan
es va posar de moda que tothom parlara bé de Terra Mítica — en aquells mesos
en que s’informava públicament del projecte pràcticament tots els dies– amb
elogis incondicionals i desmesurats, hi havia unes quantes persones que no
estàvem satisfets amb les expectatives econòmiques irreals ni amb les
condicions injustes de l’operació: tan gran era l’efecte de convenciment dels
mitjans de comunicació que fins i tot em vaig trobar gent d’esquerres i
alternativa, de llarga trajectòria de lluita col.lectiva, que s’exaltaven
insolidàriament si algú formulava la més mínima crítica. Terra Mítica seria
intrínsecament bona per augmentar el benestar de capes àmplies de la societat:
d’açò en podriem dir un "crim perfecte", a l’estil metafòric de Baudrillard, precisament
perquè els que anaven a embutxacar-se en benefici propi l’immens
capital d’il.lusions col.lectives havien convençut que un interés profundament
egoista (el seu particular, opac i virulent) era tot un interés social benèvol
i magnànim que podia fer progressar no sols a una comarca infausta (la Marina Baixa) sinó a
quasi tota una nació decadent (el País Valencià).
[Hi ha més…]
elaborats per universitats públiques, de les repercussions econòmiques de Terra Mítica a
favor del rellançament del País Valencià. En un context així, ens vam reunir
uns quants dissentidors a Benidorm per escoltar als ecologistes del Grup
Xoriguer sobre les seues iniciatives en contra de l’impacte negatiu de Terra
Mítica en el medi ambient: una colla petita, heterogènia, però informada de les
jugades. Vaig aprofitar aquella ocasió per a gravar unes entrevistes als
ecologistes i convertir-ho tot en notícia: després de negociar amb el director
del setmanari El Punt del País Valencià, hi vam traure una notícia, amb
portada, les dues primeres planes, fotografies i un petit article d’opinió
sobre la figura d’Eduardo Zaplana. Vaig cobrar –per l"’exclusiva"– un preu raonable de mercat; fou una d’aquelles xicotetes feines que vaig
fer amb el convenciment i la fermesa de saber que l’esforç intel.lectual
s’acoblava perfectament amb el meu ideari axiològic.
Van passar uns mesos, vaig
continuar fent diverses tasques laborals i quan va arribar el cru hivern, quan
ja s’havien esgotat les meues possibilitats de seguir fent el mateix, em vaig
tornar a situar en una posició desesperada en la que qualsevol feina seria
necessària. Un amic i jo vam recórrer la comarca, visitant empreses mitjanes i
grans, llocs on pensàvem que podriem trobar feina: ens vam presentar fins i tot al Tanatori Comarcal, "per si feia
falta anar cremant depresseta" (en les paraules ja descregudes del meu amic);
no hi havia cap vacant en cap lloc, excepte al parc temàtic de Terra Mítica.
Així que vam entrar allí a treballar fins la mateixa inauguració, dins una
empresa que es dedicava a la "tematització" i formada bàsicament per artistes
esculptors que motlejaven el ciment per donar-li aparença de murs de pedres
ciclòpies, imatges palpables d’una arqueologia ressucitada. Fou una llarga
temporada en la que vaig perdre el meu vertigen indomable: en cosa de setmanes
ja passejava pels andamis de 6 pissos d’altura, formats per planxes de ferro de
dos pams d’ample, sense arnés de seguretat, armat amb una pistola Hilti que
disparava els milers de claus que sostenen les malles metàl·liques que aguanten
el ciment decorat de l’obra civil. Vaig fer coneixences interessants: artistes
que tenen inquietuds estètiques realment colpidores. Un dia, mentre
descarregàvem sacs de ciment d’un camió, un d’aquells artistes i jo anàvem
conversant animosament sobre les condicions d’explotació del proletariat:
"només tenim de descans les hores exactes per reposar la nostra força de
treball: ens hem convertit en eines prescindibles al servei del capital".
Rèiem
molt d’adonar-nos que podiem tindre una conversa luxosament marxista en un lloc
on els gens arriscats capataços no hagueren dubtat gens de posar-hi a l’entrada
el cartell "el treball us farà lliures", en cas de què n’hagueren tingut la
suficient imaginació històrica. La nostra colla d’artistes i peons d’obra va
ser condecorada amb un premi a la productivitat: ningú va heretar cap
participació ni acció, a pesar de què, per l’imperatiu ineludible de què
Zaplana havia d’inaugurar el parc temàtic a principis de l’estiu, fins i tot
vam estar treballant amb trams de 21
dies seguits, sense lliurar cap dia: alguns fumaven marihuana per
aguantar els dolors del ritme tan dur durant mesos i mesos, altres pensàvem que
se’ns estava posant un tipet força atlètic.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!