Anotacions rizomàtiques
L'escriptura proteica front a la cultura quadrangular
LA MIRADA DELS NOSTRES MAJORS (Els Rastres del Sentit)
narracions, Bernardo Atxaga ens conta com una colla reduïda de gent gran es
troba tots els dies en el mirador situat en la part alta d’un poble: des d’allí
observen els camps que els més joves llauren, l’anar i tornar de tractors, els
moviments que marquen el ritme de la vida comunitària. Els nostres vells, en
estat favorable, fan això: inspeccionen i comproven que l’ordre social es
reprodueix. Al meu poble per exemple crida l’atenció que a la plaça principal,
la gent gran es situa mirant cap a la carretera, per veure qui hi passa i qui
hi torna, en comptes de perdre el temps guaitant cap a l’interior de la plaça,
on res significatiu ocorre. Feu la prova: seguiu un ancià dinàmic pel vostre
poble o barri, i vos en dureu la impressió que s’hi fixa molt més que vosaltres
en l’estat de la carretera, en l’avanç de les obres, en els automòbils mal
aparcats, en les persones conegudes o desconegudes que hi transiten: la gent gran
està molt pendent de l’entorn immediat. Ho està en virtud d’una obligació moral
no explícita i que roman latent en l’estructura profunda de llur consciència:
cal que tot funcione amb ordre, dins els límits d’allò que és esperable per a
que la societat no s’esfondre. Però els nostres vells, per regla general, no
miren amb un zel censor, tot i que comenten entre ells les decepcions que
s’enduen al contrastar l’ideal al que aspiren amb el real que observen: la seua
mirada és una mirada antiga que relliga allò novedós amb allò tradicional. No
és una mirada de control absolut, tal com caldria assignar al panòptic
multiescènic, vigilant i castigador que es revitalitza tecnològicament en la
postmodernitat: els vells miren amb molta empatia, una actitud de solidaritat
propiciada per les seues hormones benignes; per això, la mirada d’un vell que es
fixa amb altruisme ens indueix a la confiança. [Hi ha més…]
La mirada antiga dels nostres
majors té altres qualitats estètiques, morals i perceptives, tal com ja va fer
patent Walter Benjamin als seus assajos i tal com podem comprovar pel nostre
compte en qualsevol mostra de fotografia dels temps passats i recents, d’eixes
que tant s’estilen en els nostres pobles i que tant serveixen per a enfortir
els lligams socials: la mirada antiga és una mirada pausada, tranquila, serena.
És una mirada que no està afectada per les urgències ni per la propensió a les
celeritats que l’influx de la vida urbana imposa en tots els racons del
territori. Ni la simultaneïtat de les activitats paral.leles ni l’angoixa per estar
perdent el temps influeixen significativament en les retines sobiranes d’una
mirada antiga: els nostres vells això ho conserven amb elegància i acostumen a
mirar amb dedicació, lliurant-se a l’observació parsimoniosa – un tipus òptim
d’observació que extrau tot el suc semiòtic del panorama visual escollit–.
Quan fem el balanç dels patrimonis antropològics que van desapareixent per
efecte d’una vida instal.lada en els afanys precipitats i en la veleïtat
neurotitzant de fer moltes coses al mateix temps, per no perdre patada en la
carrera competitiva del capitalisme deshumanitzador, aleshores hem de situar la
mirada antiga com un dels actius més preuats del nostre bagatge col.lectiu en
vies d’extinció. Si en el futur, ens quedarem sense eixa forma de mirar,
estariem perdent un estil pacífic de romandre oberts a l’evolució del nostre
voltant.
(article editat en tres mitjans de premsa comarcals)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!