Anotacions rizomàtiques
L'escriptura proteica front a la cultura quadrangular
LA DIMISSIÓ I EL DESMARCAMENT (Els Rastres del Sentit)
temps que dic que un bon polític ha de tenir un llarg currículum de dimissions,
una relació de càrrecs que ha abandonat airadament perquè no li deixaven
desenvolupar el seu ideari i pràctiques polítiques; recordem que l’acció
escènica és contingent i ambivalent, mentre el submón narcissista de les idees
i les actituds és redó i perfecte: més aviat o més tard, hi ha alguna fricció
entre tots dos ordres; així doncs, hi ha polítics que aguanten, destacant els
beneficis per damunt de les pèrdues, mentre que hi ha polítics que no traguen
i, aleshores, se’n fugen del càrrec per al que els havien triat.
Hi
ha dos modes d’abandonament polític, que responen a dos graus quantitatius: la
dimissió i el desmarcament. La dimissió
és un cas extrem i no gaire típic: per això s’esgrimeix com un esdeveniment
singular que aporta una certa aura de dignitat; el desmarcament ocorre
quotidianament: als partits polítics tots
es desmarquen de tots, per a significar trets característics propis, virtuds
úniques, projectes irrepetibles, etcètera; el desmarcament és la base de
l’individualisme en la lluita interna pel poder: qui millor sap desmarcar-se
dels altres — amb més gràcia i amb més força, amb més elegància i amb més vigor– acumula
un nombre elevat de probabilitats per a esdevenir el líder carismàtic de torn.
la conseqüència que, tal com afirma el poeta Octavio Paz, "el poder disgrega":
sí, el poder disgrega i malbarata les il.lusions comunes, mentre qui detenta eixe poder puga mantenir unit al grup
o col.lectiu sobre el qual exerceix les seues decisions a través d’altres estímuls
informatius i emotius com, per exemple, els breus discursets esperançats, les
afirmacions calculadament ambigues o la xerrameca entàlpica i inconcreta. Per a
generar consens i adhesions per part d’una societat fragmentada en
particularismes a voltes gairebé irreconciliables, els polítics restauren
precàriament la idea de totalitat comportant-se verbalment com a poetes
novençans. Uns poetes novençans que es desmarquen contundentment dels seus
iguals (en especial d’aquells que conreen els valors essencials de la veu de les
consciències), al temps que tracten de connectar instintivament amb el denominador comú
-rebaixat i aigualit–de les multituds.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!