Anotacions rizomàtiques

    La mar és un paisatge viu i immens que ens transmet la idea de la seua
vastitud, una vastitud temporal i geogràfica a partir de la qual entenem amb
claretat aristotèl·lica que ens precedeix i ens descendirà: per això la mar pot
convertir-se en un punt de referència sòlid i ferm que supera qualsevol
contingència humana, qualsevol eventualitat provisional dels afers personals.

    Per al poeta francés Paul Valéry, la mar sempre recomença, i ací podem
certificar el seu recomençament perpetu a partir de les onades que llepen ribes
de platges i penyasegats: la mar té un ritme constant que és com una palpitació
cordial i constant. El poeta neo-grec Giorgios Seferis es pregunta qui podrà exhaurir la
mar, una pregunta retòrica al cap i a la fi, perquè cap déu olímpic ha
desposseit a Posidó, amo i senyor dels oceans, del seu element líquid. Per a
Ausiàs March – el poeta universal de Gandia–, els camins de la mar són
dubtosos, i probablement són més dubtosos que els camins terrestres, però la
mar també és navegadissa i múltiple, com bé sabem des d’Homer: si a Ulisses li
costa refer el camí de tornada a la pàtria petita d’Ítaca, no és menys cert que
durant el periple es torna ric en experiències, com molt bé va cantar el
lacònic Konstandinos Phileotas Kavafis. [Hi ha més…]

    La mar és un paisatge viu i immens que ens transmet la idea de la seua
vastitud, una vastitud temporal i geogràfica a partir de la qual entenem amb
claretat aristotèl·lica que ens precedeix i ens descendirà: per això la mar pot
convertir-se en un punt de referència sòlid i ferm que supera qualsevol
contingència humana, qualsevol eventualitat provisional dels afers personals.

    Per al poeta francés Paul Valéry, la mar sempre recomença, i ací podem
certificar el seu recomençament perpetu a partir de les onades que llepen ribes
de platges i penyasegats: la mar té un ritme constant que és com una palpitació
cordial i constant. El poeta neo-grec Giorgios Seferis es pregunta qui podrà exhaurir la
mar, una pregunta retòrica al cap i a la fi, perquè cap déu olímpic ha
desposseit a Posidó, amo i senyor dels oceans, del seu element líquid. Per a
Ausiàs March – el poeta universal de Gandia–, els camins de la mar són
dubtosos, i probablement són més dubtosos que els camins terrestres, però la
mar també és navegadissa i múltiple, com bé sabem des d’Homer: si a Ulisses li
costa refer el camí de tornada a la pàtria petita d’Ítaca, no és menys cert que
durant el periple es torna ric en experiències, com molt bé va cantar el
lacònic Konstandinos Phileotas Kavafis.

Vegem doncs que el concepte de mar està
carregat de referències literàries, de connotacions que han treballat la
imaginació dels més variats poetes. I de totes les mars, la mar mediterrània ha
estat cuna de civilitzacions antiquíssimes: per a Joan Fuster – el pare del moviment cultural valencià–, el
món desenvolupat i occidental és una colònia cultural de la Mediterrània. ¿O potser els arístocrates i burgesos
d’Alemanya i Gran Bretanya no han estat viatjant a la mediterrània durant
segles i segles per a descobrir les arrels arqueològiques de la Raó moderna? Recordem que
durant l’Antiguetat, l’Edat Mitjana i fins i tot durant el Renaixement, les
repúbliques comercials de la
Mediterrània van bastir ciutats puixants que res tenien que
envejar del Nord bàrbar, endarrerit i embrutit, com ha explicat Lluís
Racionero.

Avui en dia ocorre a l’inrevés; les costes de la nostra mar són la
colònia de vacances dels vencedors de la Revolució Industrial
i Post-Industrial: ens envien els seus operaris i obrers per a que nosaltres
siguem servicials amb ells. Siga com siga, per recordar-ho en el dir del
novel.lista atípic Giorgio Tomassi de Lampedusa, als mediterranis ens pega tant
el sol al cap, que durant algunes estones ens podem creure que som com
semi-deus olímpics: amb l’orgull lluminós de la nostra sobèrbia extrovertida,
hem canviat l’hospitalitat d’igual a igual per un servilisme continu i "un
culte a l’estranger" on la nostra identitat milenària corre el risc de
diluir-se.