TRANUITANT EN COMPANYIA D’ALOYSIUS BERTRAND (Altres Veus)

<<— “Ronda de nit”, quadre coral de Rembrandt: un dels models imatginístics del poeta Aloysius Bertrand.

 En la seua correspondència postal amb l’esculptor de prestigi David d’Angers, Aloysius Bertrand (Ceva – Piamont-, 1807- París, 1841) apareix com un poeta fràgil, cult, subtil i educat que té vergonya de rebre als companys de viatge en París, ja que la seua situació socio-econòmica està excessivament empobrida. Per casualitats, d’Angers troba a Bertrand en l’hospital Necker mentre el poeta agonitza de tuberculosi pulmonar als seus prometedors 34 anys d’edat: serà el seu únic acompanyant en el trànsit mortuori i també el seu “marmessor espiritual” que garantirà la publicació exitosa del llibre únic Gaspard de la Nuit, amb un pròleg de l’influent Sainte-Beuve.

     Sembla que els elogis que va rebre eren merescuts: Aloysius Bertrand funda el “poema en prosa”, amb una llibertat formal que el decanta a fer una fusió romàntica del fantàstic i de l’històric, reblant el clau dels efectes dels seus relats lírics fins el darrer moment d’autoexigència: esdevé un catalitzador que sintetiza les troballes de Victor Hugo, Chateaubriand i Byron, llegant una nova forma d’expressió per als superrealistes del futur, tot agradant a Charles Baudelaire i encantant a André Breton.

 

     Abans de la seua estada a París, Aloysius Bertrand ha destacat com a impulsor de dos periòdics, Le Provincial i Le patriote de la Côte-d’Or, de vida efímera però imprescindibles per a avaluar la seua obra completa. Prenent com a epicentre iniciàtic la ciutat de Dijon (capital històrica del regne de Borgonya), el poeta va elaborant postals de la nocturnitat somiquejadora en la que destaquen dos fils conductors: repàs de motius notables d’inspiració neo-medieval i visió panoràmica d’heterogenis paisanatges europeus (les parts de Gaspard de la Nuit són: “Escola Flamenca”, “El París antic”, “La nit i els seus prestigis”, “Les cròniques”, “Espanya i Itàlia”, “Silves” i “Pàgines soltes”).

 

     A continuació, transcric en exclusiva per a la blogosfera catalana tres textos simptomàtics d’Aloysius Bertrand: el “Prefaci” de Gaspard de la Nuit, en el que es conté la seua “mínima poètica explícita”, gairebé un anunci  in status nascens de la teoria de l’apol·lini i del dionisíac que, dècades després, encunyarà Friedrich Nietzsche, al temps que aposta aleatòriament per l’”imatginisme” pictòric europeu; i dos poemes en prosa: “La Barba en Punta” (d’un autodomini sacsejador) i “Ondina” que, juntament amb altres peces, inspirarà al compositor musical Maurice Ravel: ací la bellesa de la Natura va més enllà de la realitat observada en impressions: el poeta es mulla i pren part de les cadències mediambientals.


[Hi ha més: clica avall…]

 

   

PREFACI de Gaspard de la Nuit.

 

     L’art sempre té dues cares antitètiques; és com una medalla que, d’un costat, acusa la semblança de Paul Rembrandt i en la seua part inversa s’assembla a Jacques Callot.—Rembrandt és el filòsof de barba blanca que es fica en el seu reducte, com un caragol, i roman absort en la meditació i l’oració; que tanca els ulls per a abstraure’s millor, que conversa amb els doctes de ciència, saviesa i amor, i que es consumeix tractant d’interpretar els símbols misteriosos de la natura.—Callot, al contrari, és el lansquenet fanfarró i murri, que es pavoneja en la plaça, arma brogit a la taverna, acarona a les filles dels gitanos, per a qui no existeix res més que la seua caixa de rapé i la seua escopeta i que, per tota inquietud, només té la d’enllustrar-se el bigot.—Ara bé, l’autor d’aquest llibre, encara que ha enfocat l’art sota aquesta doble personificació, no ha estat massa exclusiu i ací tenen, a més de les fantasies a la manera de Rembrandt i de Callot, uns estudis sobre Van Eyck, Lluc de Leyden, Albrecht Dürer, Pieter Neefs, Brueghel de Vellut, Brueghel de l’Infern, Van Ostade, Gérard Dou, Salvatore Rosa, Murillo, Füssli i altres diversos mestres de diferents escoles.

 

     I si li pregunten a l’autor per què no sospesa, per a encapçalar el seu llibre, alguna bella teoria literària, es veurà obligat a contestar que el senyor Serafí no li va explicar el mecanisme de les seues ombres xinesques, i que Politxinel·la oculta a la multitud encuriosida el fil conductor del seu braç.—Es contenta amb signar la seua obra.

 

 

LA BARBA EN PUNTA

 

Si alt no porta el cap

Ni arrissat el pèl de la barba,

Ni les puntes del bigot cap amunt,

Despreciat es vorà per les dames

D’ASSOUCI (Les poesies)

 

     Era dia de festa en la sinagoga, tenebrosament estrelada de làmpares de plata, i els rabins, amb els seus atuells i les seues lents, besaven els talmuds gemegant amb veu gangosa, escopint i netejant-se el nas, uns asseguts i altres no.

 

    I heus ací que, de sobte, entre tantes barbes redones, ovalades, quadrades, formant sedosos cops o arrissades, que exhalaven aromes d’ambre i benjuí, va aparéixer una barba en punta.

 

    Un doctor anomenat Elebotham, que duia cenyit en la closca un capell de llaneta refulgent de pedres precioses, es va posar dempeus i va dir: “Profanació! Ací hi ha una barba punxeguda!”

 

    – Una barba luterana!—Un mant curt—Mateu al filisteu.—I la multitud encolerida feia soroll amb els peus damunt els escons tumultuosos, mentre el sacrificador pegava veuades: “Samsó! Deixa’m la teua bancada d’ase!”

 

    Però el cavaller Melcior, desenrotllant un pergamí autèntic amb les armes de l’Imperi, va dir: “Ordre d’arrestament del carnisser Isaac Van Heck, que serà penjat per assassí, ell, que és un porc d’Israel, entre dos porcs de Flandes”

 

    Trenta alabarders van sorgir amb passes pesades i soroll de ferralla, de les ombres del passadís. “Foc de les vostres alabardes!”, va riure sarcàstic el carnisser Isaac. I es va precipitar al Rhin des d’una finestra.

 

ONDINA

 

Em semblava escoltar

Una harmonia vaga que encantava el meu somni,

I, prop de mi, vessava un remoreig semblant

Als cants entretallats d’una veu trista i tendra.

Ch. Brugnot (Els dos genis)

 

     “Escolta’m! Escolta’m! Sóc jo, Ondina, que acarona amb aquestes gotes d’aigua els rombs sonors de cristall de la teua finestra esquerpa, il·luminada pels rajos de la lluna; i ací està, amb el seu vestit de moaré, la senyora del castell, que contempla des del seu balcó la formosa nit estelada i el bonic llac adormit.

 

     Cada ona és un donet que neda en la corrent, cada corrent és una senda que serpenteja camí del meu palau, i el meu palau és una construcció fluïda, al fons del llac, en el triangle del foc, de la terra i de l’aire.

 

    Escolta’m! Escolta’m! Mon pare mou l’aigua que rauca amb una branqueta d’alís verd, i les meues germanes acaronen amb els seus braços d’escuma les fresques illes d’herbes, de nenúfars i de gladiols, o escarneixen el salze caduc i barbut que pesca amb canya”

 

    Una volta remorejat el seu cant, em va suplicar que em posara el seu anell en el dit per a convertir-me en l’espòs d’una ondina, i visitar amb ella el seu palau, per a ser el rei dels llacs.

 

    I al respondre-li jo que estimava una mortal, empipada i plena de despit, va vessar unes quantes llàgrimes, va amollar una bulla i es va esvanir en forma de pluges batents que s’esgolaren, blanques, per les meues cristalleres blaves.

 

Més info:
Ronda de Nit: http://en.wikipedia.org/wiki/Night_Watch_(painting)
Aloysius Bertrand:
http://it.wikipedia.org/wiki/Aloysius_Bertrand
Dijon (capital històrica de Borgonya): http://en.wikipedia.org/wiki/Dijon
Document complet en francés de Gaspard de la Nuit: http://www.archive.org/details/gasparddelanuitf00bert

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *