Anotacions rizomàtiques

    Cada volta són més avorrides i previsibles aquestes mostres de justícia
inapel·lable amb que ens obsequia la Magistratura Superior
de la
Iridescentíssima República dels Baladres; avui, els reus que el matí s’ha emportat a l’infern dels infames — enmig d’un turba excitada
de vilatans histèrics– han estat: el llaurador Robert Murs, convicte i culpable
per haver traficat amb l’il·legal Liquor de la Veritat (¿es pensava que
podia subvertir gratuïtament l’ordre, escampant a dreta i esquerra la ratafia
hiper-etíl·lica del seu magatzem pudent?); el monjo fra Salvador
Granera, convicte i culpable d’onanisme ideològic i transgressió
impiadosa (la sentència no és gaire explícita, per tal de no embrutar més
el bon nom del Convent del Crist de la Tercera Redempció);
i, last but not least, la bruixa reincident
Carme Cabrits, amplament coneguda per la seua clandestina animositat a l’hora
de promoure aquelarres (ha estat un escarment davant la proximitat de la Nit de Walburga).

    La nostra vila-nació, tan radiant en els dies del sud primaveral, aquest matí
refulgia funestament des del centre neuràlgic de la Plaça de Dins, on restava
instal·lat el cadafal muntat cinc dies enrere. El personal omplia la plaça de
gom a gom. Els tambors hi retronaven sumptuosament i sembla que la percussió ha
augmentat el seu so quan ha entrat en la plaça el carro amb els presoners
engrillonats: tots tres delinqüents compareixien amb mostres de desesper
en el rostre, els cabells desfets i greixosos, la roba esfilagarsada i a
pedaços, fins i tot a la vella bruixa se li assomava un pit ressec entre els
forats de la roba. Tant de temps esperant a les
masmorres pot convertir a qualsevol individu en salvatgina despitralada,
deforme i inhumana.

    A mi, personalment, em costa entendre aquest fervor popular per recrear-se
ociosament en la mala fortuna dels altres. Tothom bramava ostentòriament,
alguns tiraven encisams i taronges podrides per colpejar el cossos dolguts dels
tres convictes desgraciats. En la meua condició de secretari adjunt
em veig obligat a romandre des d’un dels balcons de l’edifici de la Governació, per tal
d’alçar acta i donar fe de què l’execució és acomplerta en tots els seus extrems.
Al balcó principal, dalt d’on jo feia les anotacions, hi estaven el
Vice-president de la
República i la seua felicíssima esposa, els magistrats que
havien deliberat en les causes de pena de mort i una mostra xicoteta però
significativa dels jurats, prohoms i consellers. No cal dir que el Molt
Honorable Senyor President només fa acte de presència si cal promulgar un
indult sobrevingut: avui, lamentablement, s’havia fet fonedís.

    Anava aproximant-se el carro al patíbul i el botxí encaputxat i polit com un
armari, en un reflex calculat d’instigació a la massa, s’ha fregat les mans amb
desvergonyiment: tothom ha començat a fer aplaudiments sorollosos. Els reus han
pujat penosament per les escales de fusta innoble, han estat espentats pels més
sanguinaris d’entre aquest públic assedegat de justícia, hi ha hagut un moment
que la bruixa Carme Cabrits quasi cau a terra en el seté esglaó. Una volta a
dalt, voltats pels guàrdies judicials, els convictes han romàs uns instants
cara al públic: s’ha fet un silenci immens i el capellà castrense ha resat per
les seues ànimes perdudes.

    El caporal de la guàrdia els ha preguntat quin era el seu darrer desig; Robert
Murs ha demanat una cigarreta en consonància als seus hàbits viciosos i
anti-higiènics, el monjo fra Salvador Granera ha dit, incorregible i críptic
com sempre: "Que es complesca la
voluntat infal·lible de la
Papessa dels Transexuals" i la vella bruixa ha disparat
el seu odi i s’ha posat a insultar aleatòriament a tothom: "Eunucs! Cabrons! Covards! Que vos s’emporte Belzebú! Que una mala
pluja verinosa convertisca en deserts erms els camps d’aquesta odiosa terra! Que
vinga la pesta després de la meua mort i tingueu mil anys de desgràcies!
Castrats! Bèsties de càrrega! Aduladors del Poder del Gran Mascle!
Pusil·lànimes!". Evidentment la guàrdia judicial li ha calgut intervenir,
tant per fer-la callar a ella com per a refrenar els ànims de les multituds
ofeses ja que alguns pretenien pujar damunt el cadafal compacte per ofegar
directament a una bruixa tan grollera, tot obviant els tràmits
establerts. Aquesta mena d’episodis, encara que s’escenifiquen amb passió
incivil i aparentment subreptícia, formen part del que cal esperar.

    Han tornat a sentir-se els tambors potents, el botxí ha tapat la cara dels
reus, els ha lligat la boca i els ha nugat la soga al coll. En un instant s’han deixat de sentir els tambors,
s’ha escoltat molt estrident el colp del sòl entaulat i mòbil de fusta que sostenia els
seus peus, s’han posat a moure’s dansant pel seu propi pes. I novament han
sonat els tambors, la còlera dels presents encara demanava un major sacrifici.
Poc a poc, s’han mort llànguidament tots tres. Les autoritats s’han retirat als
salons, despatxos i audiències per fer feina, prendre decisions o contrastar idees
i projectes, mentre la gernació ha aprofitat la reunió col·lectiva i s’ha posat
a ballar amb alegria creixent unes jotes del carrer, enmig d’aquell espectacle
macabre.

    Ha estat, ja dic, tot molt previsible i seguint el patró acostumat que a
mi tant em fa badallar. Se me fa
difícil de comprendre com les masses iracundes poden arribar a oblidar-se de
les seues mancances, dèficits i limitacions, tot envigorint-se enèrgicament
davant el càstig dels seus semblants. Quan més feble és l’ésser humà, més
descarrega les seues frustracions en els qui han caigut en una tragèdia. Sembla
que és més còmode bramar davant els estigmatitzats abans que afrontar la causa
autèntica del propi mal veritable, dissimulat convenientment si l’acte
d’esbrinar-lo implica qüestionar als de dalt. Siga com siga, pels camins
espontanis de la inconsciència embrutida, novament, la República dels Baladres
ha restaurat el seu ordre perdut.

signat: Jaume Joncs, secretari
adjunt de la Cancelleria.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!