Anotacions rizomàtiques

L'escriptura proteica front a la cultura quadrangular

20 d'abril de 2006
0 comentaris

ESPASMODISME I SENIORITAT (Els Rastres del Sentit)

"Dues formes de construir la frase en literatura: l’instint
elèctric o la voluntat calmada, la pulsió espasmòdica o l’afable maduresa" //
"Qualsevol autor d’aparença compacta ens
posa en safata d’argent un material textual susceptible d’ésser analitzat tant
des de l’etiqueta popular que li és peculiar, com des de l’esquema que els seus
lectors més canònics rarament estarien disposats a assumir." //
"Jugar a fer carnaval estilístic i utilitzar diferents màscares formals en
una sola obra, només és jugar amb els recursos que hem acumulat fins la nostra
època" [Hi ha més…]

    Dues formes de construir la frase en literatura: l’instint elèctric o
la voluntat calmada, la pulsió espasmòdica o l’afable maduresa. La primera
opció aboca sobre el full en blanc – el full de paper o el full del processador
de textos–un magma d’idees que no estan depurades pel filtre estricte de la
racionalitat: són descripcions, idees i sensacions en estat originari i
intuïtiu, com si foren un flux torrencial de passió verbal. La segona opció
està construïda a partir d’estratègies racionals que busquen causar efecte
admiratiu en el lector: són dades, interpretacions i emocions depurades dins
els alambins de la memòria i de la re-escriptura. Mentre la pulsió espasmòdica
requereix un esforç i despesa d’energia de la percepció des d’una
individualitat excitada, la posada en escena de la senioritat exigeix una
pacient dedicació a l’hora de garbellar i pair les percepcions des d’una
individualitat serena.

    Podem aventurar la hipòtesi d’una tendència general: la pulsió espasmòdica
correspon a personalitats extravertides, inserides dins xàrcies àmplies de
relacions socials; la senioritat correspondria a personalitats bolcades sobre
les pròpies interioritats, amb vocació de solitud. Però això no ha de ser
necessàriament així: també podem trobar solitaris "espasmoditzats" i gentils
serens entre versos, narracions i assajos. També podem aventurar una certa
tendència: els escriptors entrats en edat poden escriure amb senioritat i
espasmodicitat, mentre els més joves només poden fer-ho amb espasmodicitat; una
tendència, evidentment, de la que caldria descomptar les honroses excepcions.

    Afortunadament l’art de l’escriptura és complexa. I en un mateix autor podem
trobar diversos registres: no parle del múltiple Fernando Pessoa i els seus
heterònims, sinó que si obrim els ulls qualsevol autor d’aparença compacta ens
posa en safata d’argent un material textual susceptible d’ésser analitzat tant
des de l’etiqueta popular que li és peculiar, com des de l’esquema que els seus
lectors més canònics rarament estarien disposats a assumir. Només cal
fraccionar-lo degudament i extraure aquells conjunts de paraules que ens
interessen per als nostres propòsits teòrics. Això és una altra forma de

practicar la de-construcció de Derrida: Jacint Verdaguer té alguns gestos
superrealistes i J.V. Foix té alguns tics noucentistes.

    No fa gaire vaig assistir a un curs de poesia catalana del segle XX i, allí,
ens va demostrar Dominic Keown que podem fer lectures formalistes de poetes
realistes i lectures realistes de poetes formalistes. D’això puc induir que,
mentre dure aquesta postmodernitat que tot ho posa en crisi (incloent els
conceptes d’autor i d’autoritat literària), l’estil personal no es basteix
sobre una estètica històrica, sinó sobre una intel.ligència polivalent.

    Per tant, jugar a fer carnaval estilístic i utilitzar diferents màscares
formals en una sola obra, només és jugar amb els recursos que hem acumulat fins
la nostra època: un dels que ho va fer el segle passat fou James Joyce a l’Ulisses;
fa tres estius, Sergi Pàmies va parodiar, amb propòsits humorístics, als
principals escriptors espanyols del moment mitjançant una sèrie d’articles
d’opinió publicats a El País.

    Però, ull!: no es tracta de persistir en la comèdia i en la ironia postmoderna,
que al capdavall deixa una sensació d’amargor davant la relativitat de tot
plegat: es tracta sobretot de modular la veu fins trobar el propi camí sintètic
i consistent. D’ací es segueix que el millor ventríloc dels altres acapara més
probabilitats d’esdevenir un valor sòlid de si mateix.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!