AMBIVALÈNCIA I AUTENTICITAT (Els Rastres del Sentit)

A voltes és més
fàcil, i més barat, estar instal·lats en l’error i acomodats en la mentida,
abans que anar avançant passes pel camí de l’autenticitat. I és que la
coherència entre les idees i el comportament està passada de moda i ja no es
porta. Ara prima això que en diuen lògica "situacional" que
consisteix bàsicament en dir allò més convenient en cada situació sense reparar
en el que havíem dit abans. El subjecte postmodern s’edifica sobre un procés
ininterromput de situacions i discursos inconnexos, pura fragmentació de
qualsevol consistència. [Hi ha més…]

A voltes és més
fàcil, i més barat, estar instal·lats en l’error i acomodats en la mentida,
abans que anar avançant passes pel camí de l’autenticitat. I és que la
coherència entre les idees i el comportament està passada de moda i ja no es
porta. Ara prima això que en diuen lògica "situacional" que
consisteix bàsicament en dir allò més convenient en cada situació sense reparar
en el que havíem dit abans. El subjecte postmodern s’edifica sobre un procés
ininterromput de situacions i discursos inconnexos, pura fragmentació de
qualsevol consistència. Hi ha una regla de tres ideològica que ens espenta a
netejar-nos la pròpia drecera sense saber exactament on arribarem en el pas
successiu. Darrere de tot el procés de representació escènica de la
personalitat resta un sol impuls, una sola intenció: quedar bé amb tots els que
valen la pena… sense quedar bé, finalment, amb ningú. Un exemple. Vosté parla
amb un sindicalista que li ven loteria i assenteix amb ell de la necessitat de
la seua tasca, fins i tot li dona ànims en el seu propòsit desagraït, potser se
li calfa la sang i li regala alguna afirmació de toc marxista sobre la lluita
de classes. Genial. Després, tracta de fer les màximes hores extres que pot i
li fa igual quatre que catorze tota aquella història del repartiment del
treball, perquè, clar, necessita tots els diners que puga arramblar de la
manera més lícita possible per a anar pagant les despeses diàries i les lletres
del banc. Ningú pot retreure-li a vosté que tracte de lluitar pels seus
legítims interessos personals. Per suposat.

D’això, i de
moltíssimes altres situacions, actituds i opinions semblants, els sociòlegs en
diguem "ambivalència", per usar un eufemisme que no siga tan directe
i problemàtic (en veritat: tan ofensiu) com la paraula
"incoherència". Segons les darreres investigacions, l’ambivalència es
pot mesurar amb índexos especials sobre les dades de les enquestes. I quan hom
la mesura s’adona que no es tracta d’un fenomen aïllat o marginal, sinó d’una
pauta social, un signe dels nostres temps. Resulta fàcil sentir a una persona
d’extracció humil dir el següent: "avui la gent és molt falsa, m’agradaven
més els temps d’abans on la vida era més familiar". Altres, més
sofisticats, com cert reputat sociòleg espanyol, ho compliquen un poc més, però
afirmen en el fons el mateix: "la gent es veu a si mateixa com a sinzera,
però suposa que els altres l’enganyaran; hi ha un esquizofrènia sociològica
entre allò que creem de nosaltres i els nostres, i allò que creem dels altres".

Els més teòrics
aprofiten aquest fet i deixen volar més la imaginació. L’ambivalència és una
característica distintiva de la postmodernitat en curs que reforça altres trets
propis de la nostra època: la fi de les ideologies, el protagonisme del
pensament "dèbil", l’auge de la privacitat i la intensificació de
l’egoisme familista, l’erosió de la solidaritat i l’altruisme com a valors
modèlics, el triomf global del neoliberalisme, la disminució de l’espai social
de la societat civil, l’augment del corporativisme en el món de la política i
de l’empresa, l’atomització o fragmentació de la societat en diferents
reductes, la multiculturalitat tolerantista basada en la indiferència mútua
dels grups, el pessimisme de cara al futur, les recomanacions tanoques i ridiculitzables
d’allò políticament correcte, etcètera. L’ambivalència, per tant, s’incardina
dins les grans tendències que cada volta s’imposen més, de tal manera que totes
aquelles microhistòries que no són ambivalents només aporten fracassos als
actors socials que les sostenen.

Per això, les
indivídues i individus autèntics són membres d’una rara espècie en extinció que
es pot permetre el luxe de viure sota criteris originals i coherents malgrada
la pressió ambiental que opera en contra seua (només els que gaudeixen d’un bon
passar poden ser "autèntics"; els pobres, per més que ho desitgen, no
tenen mai prou independència econòmica per fer tot allò que revesteix de l’aura
de l’autenticitat). I, com totes les coses rares, els autèntics causen, només
en el millor dels casos: morbo i admiració, una admiració catàrtica
("aquest fa com m’agradaria fer") i merament audiovisual ("però
jo no faré com ell") que no provoca cap subversió de l’ordre ambivalent de
la vida quotidiana de l’actual sistema social, llevant excepcions que no
confirmen cap regla. La societat necessita espectacles de contingut humà per a
reproduir-se i els/les autèntics aporten històries interessants i diferents que
distreuen els ambivalents quan necessiten oci. Al que també en tenen dret: això
no anem a qüestionar-ho. El que sí resulta inqüestionable per a mi és que
l’autenticitat, cultivada i exercida individualment o en grup, té moltes
probabilitats de semblar que té efectes anti-sistema, mentre l’ambivalència és,
netament, pro-sistema. L’autenticitat pura acostuma a refulgir per moments fins
que és devorada per la cada volta més omnipresent ambivalència.
(article editat en dos mitjans de premsa comarcal)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *