Article propi a la revista Caràcters sobre el darrer poemari de Joan Navarro (Els Rastres del Sentit)

      

      Per gentilesa (i paciència) d’Eduard Ramírez Comeig, coordinador de  Caràcters (de la Universitat de Valencià), revista degana de les lletres valencianes, ací teniu una ressenya pròpia sobre el darrer llibre del poeta valencià Joan Navarro, titulat A Deslloc.

[Hi ha més: clica avall…]

     Joan Navarro ha expandit la lírica valenciana – amb Magrana (Brosquil Edicions, 2005)— per paratges imaginístics d’una consistència afirmativa exemplar: bona prova de reconeixement és que va rebre llavors el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. Com a autor expert, ha anat evolucionant des de la mítica generació valenciana dels 70 fins avui en dia: preneu-vos els 47 números de la seua revista digital sèrieAlfa,  editada des de la tardor de 1.999  fins a setembre de 2.010, com un afany sostingut per recercar i seleccionar les més diverses poètiques del món.

 

 

     El nou volum d’ara, A Deslloc, conté quatre suites que formen una unitat d’estil, pel que fa als poemes en prosa. En primer lloc, Sternenfall (= “Caiguda d’estels”) xifra de bon principi l’experiència del dolor humà. Joan Navarro té una habilitat especial  per a evocar una mar de fons d’incompletuds i limitacions intuïdes a través d’un vast “empirisme immanent” que es manifesta en tota la seua escenografia de “cosmologia supernaturalista”, molt fructífera com a espill meliorista de la maniobrabilitat assenyada i de la continuïtat de la vida: “La boca dels hangars plens de fruits. La paraula fulminada pel magma cristal·lí. No hi ha salvació en aquest flux sense fissures. Pous. Fonts. Coves submarines”.   

 

     En la segona suite, Magrana de Paestum, hi ha nous capbussaments en l’arqueologia dels mots, tot enllaçant indicis i visions en un dir molt sorprenent i polimòrfic. A l’exposar la meravella de la Natura, mitjançant terminologies mediambientals, geològiques i micro-biològiques molt fecundes,  el seu “dictum” esdevé primigèniament salutífer i restaura qualsevol estela de penositats, per la via de la conciliació amb la totalitat. “La hivernada de l’ésser a la ribera de la ferida. El buc daurat de les abelles. Els contorns de la formiga a la sotavolta. Aviat t’excavaran el plom i la sal de l’aire, el tapís de les flames, el rovell del blat. Travessia de la mirada a l’hàlit que la sosté: Un collaret de cauris: La màscara, els amulets i les llavors roges per al viatge”. L’impuls incisiu de Joan Navarro es materialitza ara i adés, tot girant les adversitats en oportunitats. La raó i la sensibilitat podrien estar “a deslloc”, en una societat consumista i de masses com l’actual, però també estan destinades al triomf de l’enunciació.

 

     La tercera suite, Baia i cabdell, forma part d’un llibre d’artista realitzat pel pintor Pere Salinas amb motiu del seixanté aniversari d’Octavi Monsonís. Ací es segueix la mateixa línia ebullitòria de versos breus juxtaposats que matisen progressivament els gestos primitius. Cal adonar-se que en les darreres obres de Joan Navarro els versos juxtaposats que conformen l’estil singular dels seus poemes en prosa d’alt rendiment  a voltes semblen estar creats sota el signe de la màxima llibertat aleatòria, tal com l’explicava Fredric Jameson als seus estudis sobre postmodernisme; altres voltes ben sovint les juxtaposicions emergeixen com a estructures molt cohesionades de desenvolupaments ben travats, invocacions subtils i constatacions fermes. “Baia i cabdell, i la lentitud de la corba que custodia la lentitud de la terra roja. La boca i la mà. Els intervals de la llum darrere dels ulls. Un bri d’or. El cos que s’estreny, s’eixampla i es desfila. La neu del record. El tremolor de felicitat”.

 

La quarta i darrera suite, inclosa al volum, es titula BMW 988, són reflexions al fil de les 30 “Variacions Goldberg” de Johann Sebastian Bach. Tota una aposta meditativa per unes de les peces musicals més complexes i enigmàtiques d’Europa, composades en el seu dia per Bach, per a “entretenir en nits d’insomni”. Vos deixe amb la variació número 7: “Una cambra blanca. Passar a gual la pulcritud de les cadències. Recollir les clavilles d’ivori. Cargolar les cordes. Endinsar-se en la cambra blanca i buida. Si provàveu d’habitar-la veuríeu el cor del paisatge en la línia de l’aigua: L’estiu terrestre”.

 

A Deslloc de Joan Navarro, II Premi Carles Salvador de la Universitat Politècnica de València, València: Editorial Denes- Edicions de la Guerra, 2010; col·lecció de poesia, núm. 89, 100 pàgines.



Caràcters. Segona època
, Núm. 52 (Juny 2010), p. 32-33,

Web de l’autor al portal de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana: http://www.escriptors.cat/autors/navarroj/pagina.php?id_sec=843

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *