ÒSCAR WILDE: “EL MEU PLA DE REBATEJAR-HO TOT” (Converses)

          ¿De què parleu vosaltres dos?—va dir Lord Henry, apropant-se unes passes cap a la taula, i deixant-hi la tassa–. Espere que Dorian t’haja contat els meus plans de rebatejar-ho tot, Gladys. És una idea deliciosa.

          Però jo no vull que em rebategen, Harry—va afegir la Duquesa, alçant la vista envers ell amb els seus meravellosos ulls–. Estic prou satisfeta amb el meu nom, i estic segura que el senyor Gray hauria d’estar-ho amb el seu.

          Estimada Gladys, no en canviaria jo cap dels dos per res del món. Són perfectes. Estava pensant principalment en les flors. Ahir vaig tallar una orquídia tan efectiva com els set pecats capitals. En un moment sense pensar li vaig preguntar a un dels jardiners com s’anomenava. Em va dir que era un excel·lent exemplar de Robinsoniana, o quelcom horrorós per l’estil. És una veritat trista, però hem perdut la facultat de posar noms preciosos a les coses. Els noms ho són tot. Mai em baralle pels fets. La meua baralla és per les paraules. Aquesta és la raó per la que odie en literatura el vulgar realisme. A l’home que li diu pa al pa caldria obligar-lo a menjar-lo. És l’única cosa per la que serveix.

          Aleshores com podríem anomenar-te a tu, Harry?

          Es diu Príncep Paradoxa – va dir Dorian.

          Ho he reconegut com un llamp – va exclamar la duquesa.

          No volia parlar d’això – va riure Lord Henry, afonant-se en la seua cadira–. A les etiquetes no pot escapar-se! Rebutge el títol.

          La realesa no pot abdicar—va caure com una advertència d’uns llavis bonics.

          ¿Desitges que defense la meua trona, llavors?

          Sí.

          Jo dic les veritats de demà.

          Preferisc les errades d’avui – va respondre ella.

          Em desarmes, Gladys – va soltar ell, captant el caprici de l’estat d’ànim d’ella.

          D’escut, Harry; no d’espasa.

          Mai la brande contra la Bellesa – va dir ell, amb un moviment de la mà.

          Eixe és el teu error, Harry, creu-me. Valores massa la bellesa.

          ¿Com pots dir això? Reconec que pense que és millor ser bell que ser bo. Però per una altra part ningú està més disposat que jo a reconéixer que és millor ser bo que ser lleig.

          ¿La lletjor és un dels set pecats capitals, llavors?—va amollar la duquesa. ¿Què passa llavors amb el teu símil de l’orquídia?

          La lletjor és una de les set virtuts capitals, Gladys. Tu, com a bona conservadora, no has de menysprear-les. La cervesa, la Bíblia i les set virtuts capitals han fet de la nostra Anglaterra el que és.

          ¿No t’agrada el nostre país, llavors?—va preguntar ella.

          Visc en ell.

          Per a poder censurar-lo millor.

          ¿Voldries que donara el veredicte d’Europa sobre Anglaterra?

          ¿Què diuen de nosaltres?

          Que Tartufo ha emigrat a Anglaterra i ha posat una tenda.

          ¿És el teu, Harry?

          Jo te’l done per a tu.

          No podria usar-lo. És massa cert.

          No has de tenir por. Els nostres paisans mai reconeixen una descripció.

          Són pràctics.

          Són més astuts que pràctics. Quan fan comptes, obtenen un balanç de l’estupidesa i de la riquesa, i del vici i de la hipocresia.

          Però hem fet coses grans.

          Coses grans que se’ns han imposat, Gladys.

          Hem portat la seua càrrega.

          Només fins a la Borsa.

Ella va moure el cap.

          Jo crec en la raça—va amollar.

          Representa la supervivència dels que espenten.

          Posseeix un cert desenvolupament.

          La decadència em fascina més.

          ¿I què passa amb l’Art? – va preguntar ella.

          És una malaltia.

          ¿L’Amor?

          Una il·lusió.

          ¿La Religió?

          El substitut de moda de la Fe.

          Ets un escèptic.

          Mai a la vida! L’escepticisme és el principi de la Fe.

          ¿Què ets?

          Definir és limitar.

          Dona’m una pista.

          Els fils es trenquen. Et perdries al laberint.

          M’atabales. Anem a parlar d’una altra persona.
(…)
Extret d’Òscar Wilde, El retrat de Dorian Gray

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *