L’altre dia, repassant el reportatge de la revista SÀPIENS, de gener del 2019, sobre el “Servicio de ocupación” de Catalunya, vaig llegir amb deteniment el titular del diari La Vanguardia que s’hi reproduïa.
Em va fer “gràcia” l’errada, involuntària supose, del redactor. La seua ignorància -i la dels censors que possiblement van revisar els textos del diari (o no)-, li va fer cometre una errada, que fa dir al diari que “Barcelona és el fre de l’espanya franquista”!
Tal qual!
Ara bé, segurament, els lectors del diari -imbuïts, o no de l’esperit del diari- van corregir-ne mentalment l’error, i hi van afegir la coma necessària per a que el titular fóra respectuós amb l’ortodòxia franquista.
En l’oració “Barcelona para la España…” el mot “para” fa una mala passada al redactor: és el verb parar, detenir?
La coma que hi manca retornaria a “para” el paper de preposició, la coma hi hauria de fer la funció de representació del verb suprimit, en aquest cas el verb “ser”, o “oferir-se”, suposem. L’oració franquista seria, o hauria de ser, “Barcelona es/se ofrece para la España…”; o bé, “Barcelona, para la España…”.
Les errades de l’escriptor les corregeix el bon lector. El bon lector ha de suposar què pretén escriure l’escriptor mediocre. Més o menys és una sentència d’un mestre a l’escola franquista. Ignore si aquell mestre, no massa ortodox en el franquisme, pel que recorde, ja estava avesat a haver de reconstruir textos tan anti-franquistes –en contextos franquistes- com el del titular.
La sentència del “bon lector”, d’altra banda, és la que permet que alguns escriguen, com els raja, sense cap reflexió, sense saber que el canal escrit exigeix una reflexió, que tot el codi no verbal hi és absent (per molt que disposem de les emoticones), que hem de llegir el nostre text acabat, abans d’enviar-lo.
Però, ens trobem en la cultura de la immediatesa, on la reflexió sembla una pèrdua de temps. Ja posarà el meu lector allò que jo hi he oblidat!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!