Bloc de notes del nét del Tardà

El silenci que cobreix aquest segrest és ignominiós, i ve a afegir un dolor, més inútil encara, a la situació.
Als mitjans de comunicació no se’n parla (com tampoc de les cooperants de Metges sense Fronteres segrestades a Kenya).
És, potser, normal que no hi haja, en una situació com aquesta, cap notícia, i que les gestions que han de dur a l’alliberament dels segrestats es facen en un clima de discrecció.
Una discrecció que ha de servir per posar seny en les reunions de negociacions.

Però, en aquest segrest, hi ha algunes coses que no són “normals”.
D’una banda, ens continua estranyant el silenci dels captors.
Però, aquest potser és degut al fet que els nostres companys encara no estan en mans d’un grup amb capacitat de negociar amb els estats corresponents. Això no ho sabem.
Però, ens sorprén la insensibilitat de la maquinària que representa la voràgine de l’actualitat. Que només té la mirada posada en els fets més cridaners. Els grans mitjans de comunicació no deixen cap racó per al record, tot i que només siga això, un record, a les víctimes. Tot i que només siga dir, expressar, als familiars amics i companys dels segrestats que no els hem oblidat.
I això es pot fer de moltes maneres.
Nosaltres ho fem, ací, a la plaça de l’ajuntament de Gandia, com cada dijous, des que van ser segrestats. I ho continuarem fent mentre no siguen alliberats.
Ho fem per dedicar-los uns minuts, per dir-los, a Ainhoa, a Enric i a Rosella, que no els oblide; per dir a les seues famílies que desitgem que puguen tornar a veure els seus estimats el més prompte possible. Per desitjar a les autoritats que estant fent gestions per al seu alliberament, que tinguen èxit.
I per dir, per reclamar, als segrestadors que alliberen immediatament els nostres companys.

Mentre, dijous vinent, tornarem a reunir-nos a la plaça de l’ajuntament de Gandia