El 27 de febrer de 1976 va ser proclamada, a BirLehlú, Sàhara Occidental, la República Àrab Sahrauí Democràtica. Era en un context de guerra d’ocupació del territori que havia sigut (i és encara!) territori colonial espanyol (no ho dic jo, ho diu l’ONU). Un moment de transició entre un ocupant que abandonava el territori per la porta de darrere, malgrat les promeses grandiloqüents, i un altre que amagava amb una Marxa Verda, que només era la tapadora d’un moviment militar d’ocupació bèl·lica. I un poble, el sahrauí, amb uns representants, el Front POLISARIO, que lluitava per la descolonització i la independència del seu país.
Un any més, i ja en són 49!, continuem veient com el govern espanyol de torn continua sense resoldre la qüestió de la descolonització del Sàhara Occidental. Tot i que reconeix el Front POLISARIO com a representant del poble sahrauí, continua volent fer-nos creure que aquella traïció que no va publicar ni el BOE franquista, era legal i legítima!
Ja fa molt que assistim al debat estèril a què ens tenen acostumats del “i tu més” (en aquest cas “i tu hi vas fer menys encara”), entre els dos partits autodenominats “amb vocació de govern”. O, si no, s’amaguen darrere de legalismes de mal pagador per evitar de fer front a la seua responsabilitat. Totes les resolucions de l’ONU sobre la solució del problema són ben clares; tant que el mateix Marlaska, membre de l’actual govern que ocupa la Moncloa, des de l’Audiència Nacional espanyola tenia ben clar que la responsabilitat, de iure, de l’administració era, és, en mans del Regne d’Espanya, que encara no havia, no ha, portat a terme la descolonització del territori. Això, però, era abans de ser ministre, abans de condecorar torturadors marroquins.
Ara, el govern espanyol autodenominat més progre i txupiguai! de la història: abans format pel PSOE i Unidas Podemos; ara pel PSOE i SUMAR, ha afegit dos partits més al llistat de partits polítics que donen per bona la solució del darrer govern franquista, de “cedir” la responsabilitat administrativa del Sàhara i dels sahrauís a Mauritània i al Marroc a través dels Acords de Madrid. Des del govern espanyol, els socis del PSOE, es van limitar a fer un piulet, en la xarxa social de l’extrema dreta de Musk, per queixar-se -llàgrimes de cocodril- de “l’eixida de l’armari” del senyor president del govern; i els segons es cobreixen de glòria presentant una proposició de llei que facilita la desnacionalització dels sahrauís.
Durant la presència de membres d’aquests partits, o “movimientos”, el partit majoritari ha continuat fent passes cap a la major submissió als desitjos dels grups de pressió marroquins. L’últim per carta al seu senyor rei, Mohamed VI, tot afirmant que la proposta de solució del Marroc per al Sàhara Occidental és seriosa i realista. Quina proposta? La de continuar la neteja ètnica? La de segregar els sahrauís en guetos o en reserves d’indígenes?
Durant aquests quaranta-nou anys ni la UCD de llavors, ni els diferents PP, ni els diferents PSOE han mogut un pèl per resoldre la situació. Només envien representants per donar colpets a l’esquena dels amics de la causa, i per fer-los cants de sirena. I, sobretot, eixir en la foto!
Durant aquests anys han assolit les més altes cotes de la misèria moral. Com la de vantar-se, uns i altres d’ajudar més que ningú els refugiats sahrauís. Sí, “ajudar-los” per no deixar-los morir massa ràpidament!
Ara, des de fa un parell d’anys, la guerra hi ha tornat. No és, ara, una guerra d’alta intensitat, com poden ser altres que ens obrin els telenotícies, són combats puntuals i d’abast reduït; però és una guerra que afecta directament Espanya, malgrat el vel de silenci que és mantingut sobre el tema per part dels governants espanyols. És una guerra que està produint-se molt a prop de les Canàries, és una guerra que afecta ciutadans espanyols. És una guerra que afecta un territori sota responsabilitat del govern espanyol, de l’administració espanyola.
Una guerra que arriba al cap de més de deu anys de negociacions infructuoses per a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació, que havia de ser gestionat per la MINURSO. Una missió de les nacions unides que s’ha mostrat incapaç de fer front a les pressions marroquines. Una ONU que ha vist com les xarxes d’interessos han bloquejat l’aplicació de les seues resolucions. Una ONU que ha vist com la metròpoli, el regne d’Espanya, es desentén de les seues responsabilitats.
Però, el poble sahrauí continuarà commemorant l’aniversari de la proclamació de la seua voluntat de ser com a estat. Amb el convenciment que acabarà sent reconegut com a membre d’aquella ONU; com ja ho és de la Unió Africana, de la que és membre fundador.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!