Ara que l’estiu comença a enfilar les darreres etapes, i que
, a poc a poc,
les neurones poden reprendre el seu funcionament normal, permeteu-me que compartisca amb vosaltres una de les meues darreres lectures. El llibre Taurus, de Joseph Smith, que he llegit en la seua versió catalana.
En primer lloc he de confessar que, com que no sóc gens amant de les festes, nacionals, o locals, en què hi ha bous (o d’altres animals pel mig), i que agafava el llibre amb una certa prevenció; esmorteïda, però, pel fet que qui m’havia regalat el llibre, a més de compartir aquesta opinió, em coneix molt bé.
Però, deixem aquesta introducció personal, potser massa personal, per endinsar-me en la meua reflexió sobre un aspecte de la novel·la.
El cos del llibre consisteix en el relat de les reflexions que es fa, que comparteix amb nosaltres, un bou, o toro, al llarg dels darrers temps de la seua vida. El narrador fa l’esforç d’endinsar-se en la pell de l’animal i ens conta les coses de manera que el lector -humà, és clar- ha de suplir tot allò que el narrador no “sap” explicar-nos.
És la mateixa tècnica que el nostre Quim Monzó va adoptar en contes (genials) com “
Què vaig fer diumenge“. El lector es troba amb una sèrie de peces que li presenta el narrador, i, com qui munta un puzzle, li ha de donar el sentit que el narrador no li confereix. Es tracta d’un relat expressat en un codi, que el lector ha d’interpretar a la llum de les seues experiències.
Aquesta tècnica, però, que rep del nom de “narrador deficient”, en oposició a l’omniscient, té, com a correlat, crec, la idea que hi ha un saber correcte, i un altre que no l’és, de correcte. Quan, de fet, pense, el que ens presenta aquest tipus de narrador és la mateixa realitat que nosaltres observem, però des d’una altra òptica diferent. Tan eficient és, doncs, el narrador deficient com el lector que supleix les llacunes. O tan deficient com el narrador omniscient de Madame Bovary, que, de vegades ens fa partíceps dels seus dubtes sobre la motivació última del seu personatge.
En Taurus, el narrador, el bou, ens conta allò que veu, i que sent, però no ens sap especificar, en algunes ocasions, les causes, els elements que els provoquen. De la mateixa manera que nosaltres som desconeixedors de la riquesa sensorial d’un ésser com ara el bou.
Si em permeteu el correlat, faré un exemple prenent de referència els canvis que s’han produït al llarg de la humanitat en les xarxes viàries, de comunicacions. Els termes dels nostres pobles estan plens de “camins vell de…” que eren, en el seu moment, la ruta principal que unia la nostra població amb la de la referència. I, si anem més enllà, podem trobar molts senders que ara es fan servir per recreació, que eren la ruta de comunicació entre dos punts diferents. Ara tenim, a més de les rutes terrestres, les aèries -a banda de les marítimes, que també han canviat.
No hem de caure en la temptació de dir, o pensar, que ja veus quina “cosa” fer el camí per ací! Era, de ben cert, el millor traçat que podia establir-se, tenint en compte les necessitats, i els mitjans per establir-lo. Els centres d’interés han canviat, i si, ara, veiem construccions -urbanitzacions- al bell mig de la muntanya, o a la vora de la mar (burrera immobiliària, i destrucció del medi), no han estat fetes amb la mateixa motivació que les cases aïllades (corrals, masies…) d’antany.
De la mateixa manera, la figura del narrador deficient ens presenta la seua -suposada- visió i interpretació de les coses.
El narrador deficient, en definitiva, és un instrument per fer-nos abaixar del pedestal on som instal·lats, i fer-nos veure el món, el nostre micromón potser, d’una alra manera.
