L’altre dia, casualment, mentre visitava una de les llibreries de la zona universitària de Blasco Ibáñez de València. Una de les que, a la nostra època d’estudiants, m’eren de referència, m’hi vaig trobar un llibre que em va cridar l’atenció pel títol i pel subtítol. “Sortir de l’armari lingüístic. Una guia de conducta per a viure en català”.
És un llibre fàcil de llegir, una mena de llibre d’autoajuda que et fa veure les vivències particulars d’un ventall de gent, de sis persones diferents, a l’entorn de la llengua. Són individus catalanoparlants “de bressol” i nouvinguts. Tots, això sí, usuaris del català.
Els parlants de qualsevol llengua minoritzada tenim al davant, sempre, la llosa, d’haver de valorar quina és la llengua que usarem en determinades situacions. De vegades n’eixim amb èxit; d’altres, n’eixim amb una sensació de frustració que és lacerant.
Hem de patir, patim, la situació de subordinació social a què és sotmesa la nostra llengua, la que vam aprendre al bressol, o la que hem escollit per ser la del país on vivim. No podem viure, amb una plena normalitat, la nostra vida.
Aquest llibre, que es pot llegir d’una tirada, pot ser útil per analitzar les possibilitats d’èxit en les batalles diàries. I, el que és més important, per analitzar la nostra casuística particular, i veure per on començar per anar superant situacions conflictives en què, ara per ara, havíem de claudicar.
Jo sóc dels qui no saben llegir sense llapis. Però, aquest llibre cal llegir-lo amb llapis i llibreta. Cal fer-lo servir de lupa per evidenciar la nostra relació amb la llengua i, si n’estem insatisfets, començar a treballar per canviar-la.
El llibre és estructurat en vuit capítols. En el primer, se’ns fan “cinc cèntims de psicologia”: se’ns-hi presenten una sèrie de conceptes i situacions esquemàtiques que, després trobarem en els casos particulars.
En els sis capítols següents, un per cada cas, ens endinsem en les vivències de diferents personatges que són qualificats com “la parlant romanesa”, “el parlant cremat”, “la parlant basca”, “el parlant tímid”, “la parlant militant” i “el parlant africà”. Tres nouvinguts i tres “de bressol”.
Cada cas hi és presentat des d’un enfocament que ens transcriu la relació del parlant amb la llengua (evidentment, amb les dues llengües que coexisteixen al nostre país).
El ventall de casos que ens presenta el llibre cobreix la casuística que podem trobar al carrer entre els nostres veïns, i amics, amb qui compartim la nostra llengua. També ens descobreix òptiques que, tot i que veïnes, almenys jo, desconeixia.
Al final de cada capítol, dels dedicats als casos particulars, hi ha una mena de receptari per al protagonista (i, òbviament, per al lector); unes indicacions que ens han de servir per ajudar-nos a afrontar, amb èxit, tota una sèrie de situacions que, massa sovint, ens estressen.
L’últim capítol és una guia -breu- per a millorar l’assertivitat lingüística.
No cal dir que us en recomane la lectura i que hi trobeu, també, les eines que ens calen a tots.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!