L’ONU, c’est un bordel, em va dir un dia, ja fa molts anys, un representant dels sahrauís. De fet, l’any 1975, ja deixava entreveure per on anaven els tirs dels seus interessos en el Sàhara. Arran de la Marxa Verda, organitzada per Hassan II, no va ser capaç de sol·licitar al rei marroquí que aturara la marxa.
L’ONU és l’organisme que va sorgir arran de la segona guerra mundial (hereu d’una Societat de Nacions anterior, sorgida de la gran guerra) amb el lloable objectiu de treballar per la pau, i evitar que es repetira el desastre de la guerra.
Però, el paper és molt sofert!
Totes dues organitzacions naixien amb un defecte, o pecat original: van ser constituïdes pels vencedors de la guerra. A més a més, l’organització actual presenta un altre factor de disfunció: el dret de veto de cinc dels estats que la conformen.
Amb aquestes premisses, la pau per què treballa l’ONU no pot ser una altra pau que la que interesse o, com a mínim, no moleste cap dels cinc membres. Que, també, són membres permanents del Consell de Seguretat. I, al llarg de la història trobem una munió d’exemples que invaliden o, com a mínim, posen en qüestió, la voluntat generatriu de l’organització.
El cas del Sàhara Occidental n’és un bon exemple.
Des del principi del conflicte l’any 1975, l’ONU ha demostrat una tebiesa formidable a l’hora de treballar per la pau. El mateix novembre de 1975, l’ONU assistia impassible a la provocació de Hassan II. No va ser capaç de censurar la Marxa Verda, ni molt menys, de demanar al rei que l’aturara. Ni després, demostrar cap preocupació, ni prendre nota, de les actuacions de l’exèrcit marroquí en la guerra d’ocupació que se’n va derivar.
Molt diferent a l’actitud que va adoptar, quinze anys després, arran de l’ocupació de Kuwait per part de les tropes de Saddam Hussein: el mateix dia de l’ocupació, l’ONU, va emetre una resolució de censura. I, quatre dies més tard, una altra molt més dura, i una crida reclamant el boicot internacional a l’Iraq, fins a “provocar” la Tempesta del desert.
En l’actualitat, ens trobem amb un altre cas de reacció “ràpida” de l’ONU: Líbia. En cosa de dues setmanes ha decretat un embargament econòmic contra Gaddafi, i en un mes ha aprovat l’ús de la força militar.
Metre que, al Sàhara Occidental, des de l’any 1975 al 1991, l’ONU va ser incapaç de trobar cap motiu de preocupació. Els bombardejos amb napalm i fòsfor blanc contra la població civil que fugia de l’ocupació, les desaparicions de civils, les tortures, la neteja ètnica, el genocidi… que es produïa al Sàhara ocupat pel Marroc, documentat abastament, no han estat suficients perquè l’ONU es pronunciara. I no parlem d’actuar.
Després de 1990, arran de l’alto-el-foc, signat a instàncies de l’OUA (l’antecessora de l’actual Unió Africana), durant vint anys, l’ONU ha estat capaç, únicament de crear la MINURSO (Missió de Nacions Unides per al Referèndum al Sàhara Occidental, l’any 1991, i poca cosa més. Com demanar, contínuament, a les part implicades que seguen i negocien. Però, també contínuament, els acords presos en aquestes negociacions són sistemàticament ignorats pel Marroc, i oblidats per l’ONU. I, santornemhi.
A més a més, la MINURSO és un cas únic al món: no té potestat per vigilar el respecte als Drets Humans! Per tant, no hi ha constància de cap violació!
Aquest cos és encarregat de preparar el referèndum, d’identificar els candidats a votants i de confeccionar-ne les llistes. Però no té autonomia, ni de treball, ni de moviments.
L’any 1995, a l’època de la confecció del cens electoral (el referèndum ja havia estat ajornat en una ocasió), el Sr. Frank Ruddy, vicepresident de la Comissió d’identificació, declara, davant del Congés dels USA, que la MINURSO “s’ha convertit en un instrument de domini del Marroc sobre el procés d’identificació”. Entre d’altres denúncies diu que la MINURSO no pot anar a cercar els sahrauís candidats, és la policia marroquina qui li’is presenta. Aquests són retinguts, al final del procés d’identificació, i se’ls retira la documentació que la MINURSO els ha lliurat. Les comunicacions internes de la MINURSO són sistemàticament interceptades pel Marroc…
Però, actualment, la MINURSO, als territoris ocupats pel Marroc, continua sent un organisme segrestat pel govern del Marroc. Arran dels fets del desmantellament del campament d’Gdeim Iziq, hem vist com rebia l’avís, l’ordre, de replegar-se als seus quarters la vespra de l’assalt al campament. La nota procedia del govern del Marroc. En una setmana no en van eixir. I, quan ho van fer, el campament ja no existia, la repressió posterior ja havia estat feta.
De tota manera, cal reflexionar, també, sobre les crides, de l’ONU, a la solució dialogada: qui ha de dialogar? qui ha estat dialogant? El Marroc, l’ocupant il·legal, el genocida, i el POLISARIO, el representant de les víctimes, dels torturats. El botxí i la víctima s’han de posar d’acord en resoldre el conflicte, d’igual a igual.
Malgrat aquesta perversió, els sahrauís s’hi avingueren. Dialogaren. I de les rondes de negociacions van eixir acords. Però hem vist com, al llarg dels anys, els acords eren ignorats, o rebutjats, per una de les parts, la marroquina. El Marroc sempre n’ha travat la solució; la qual cosa ha dut a l’ONU a demanar més rondes de negociacions, més diàleg.
L’excusa és que cal arribar a un acord acceptat per les parts! Com si els acords assolits en el passat no haguessen estat assolits entre les parts. Però, ací, la jugada de l’ONU, i del Marroc, ha estat la de fer passar el temps, i que es deixe de parlar de referèndum, per parlar, ara, d’autonomia.
Però, l’autonomia és un concepte que no cap en el marc de les resolucions de l’ONU sobre el Sàhara Occidental. Per poder concedir l’autonomia, el Marroc hauria de ser propietari del territori, cosa que ni l’ONU, ni, fins i tot, els països valedors del Marroc, reconeixen. És més, els serveis jurídics de la mateixa ONU afirmen que la potència administradora del territori és el Regne d’Espanya.
Per tant, és Espanya qui ha de liderar el procés. Un procés que no és altra cosa que la descolonització del Sàhara. Una descolonització que els fets de 1975 van avortar.
I, ara, al cap de trenta-cinc anys, l’ONU continua mostrant les seues vergonyes. Es tracta d’un club on els poderosos, de fora i de dins, pressionen perquè els seus interessos siguen respectats, no es vegen afectats. I, com la història ens mostra a cada raconada, els interessos d’aquests poders no són, ni de lluny, els del respecte als Drets Humans.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!