17 d'abril de 2011
0 comentaris

El Gran Germà. 1984

La novel·la de Georges Orwell, 1984, és un llibre que ha estat qualificat de visionari per la crítica que feia dels estats sorgits de la revolució soviètica. Però, la visió d’Orwell no s’aturava en la praxi política emergent d’aquelles revolucions.

La lucidesa de l’escriptor britànic anava més enllà. Més encara, també, de la descripció d’un món completament vigilat per càmeres de televisió.

 

A la novel·la d’Orwell hi ha un passatge que, des de les guerres del Golf, i, ara, amb les reaccions a les revolucions dels països del nord d’Àfrica, em ronda pel cap amb insistència.

Es tracta d’un discurs, en el marc de “la setmana de l’odi”, en què els ciutadans són congregats per ser arengats per un dirigent. Un discurs que tenia com a objectiu el de mantenir viu l’odi contra l’enemic de tota la vida, d’incentivar-lo.

Enmig del discurs, però, l’orador rep un missatge que fa que el seu discurs canvie radicalment de sentit. Si al començament del discurs Euràsia era l’enemic “de tota la vida”, ara era Àsia Oriental l’enemic de sempre.

I, el públic, després d’uns breus instants d’incertesa, reprén els mateixos crits enfervorits d’odi contra l’enemic “de tota la vida”. Només que ara, aquest, ha canviat, ja no és el mateix.

El canvi es produeix de manera “natural”, Allò que més va impressionar Winston va ser que l’orador va fer el canvi exactament a la meitat d’una frase, no només sense aturar-se, sinó sense canviar-ne, ni tan sols, la construcció.

I no és això el que veiem contínuament a les nostres pantalles de televisió? Com va passar Sadam Hussein, de ser el gran amic, contra els russos, a ser el gran enemic? Al llarg de la història recent hem vist com hi ha líders que passen de ser poc menys que el dimoni emplomat a ser el gran amic, i a l’inrevés.

Els “líders” dels països àrabs, els dictadors, mentre fan, com els d’Aràbia Saudita,  per posar només un exemple, allò que “ens” agrada, són bons; però, quan cauen, o quan són a punt de caure, com Mubarak, i Gaddafi, ja són odiosos.

És clar que el referent d’Orwell, per al seu llibre, va ser l’aliança, el pacte, entre Hitler i Stalin, que després es va convertir en enemistat bèl·lica.

I, parlant d’aquesta guerra, recorde, vagament, una pel·lícula ambientada en la segona guerra mundial. Una pel·lícula amb una seqüència final sorprenent. La pel·lícula acaba amb imatges d’una batalla aèria, i els pilots de dos avions se saluden amistosament, amb el signe de la victòria. Els avions de tots dos són identificats: un amb les barres i estrelles, i l’altre amb la falç i el martell. El film, evidentment, és anterior a la guerra freda. De quan russos -soviètics- i americans -USA- eren amics de tota la vida.

La maquinària de la propaganda occidental, cinema, ideologies,… se centrarà, a partir de la guerra freda, en mostrar-nos els dolents de tota la vida. Una vegada acabada la guerra freda, caigut el mur de Berlín, els dolents passen a ser uns altres, fins que oblidem que, abans, eren els nostres amics.

I, quin és el paper que ha jugat wikileaks en aquest teatre? Només que ens ha mostrat que els americans, en aquest cas, són conscients que els seus amics “de tota la vida” són el que són. En alguns casos, tirans, dèspotes, sàtrapes… però una gent que cal tindre contenta, perquè ens convé, per a l’interés general.

Ignore quina és la diferència entre una dictadura que “vetlla pels seus súbdits” i les democràcies occidentals que, també, “vetllen pels interessos generals dels seus súbdits”?

 

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!