Quan democràcia rima amb entelèquia.
El 14 de novembre de 1975, l’estat franquista, espanyol, va cometre la ignominiosa acció d’abandonar un territori -i els seus habitants- que la retòrica oficial titllava d’una província espanyola més; com Conca, deien. Però, no només la retòrica, als DNI dels sahrauís ponia que eren, “són”, espanyols. La nacionalitat espanyola, segons els qui hi entenen és objecte de ser-ne mereixedors. Però, de sobte, el territori, i ells, ja no formaven part de la nació indissoluble. Per què van deixar de merèixer-la, la nacionalitat? Serà pel color de la pell?
Però, per què eren espanyols? Perquè eren ciutadans d’una de les colònies espanyoles. Ciutadans colonitzats a qui els van canviar de nacionalitat. Ara uns van passar a “ser” marroquins, d’altres apàtrides, i d’altres simplement sahrauís.
De la nit al matí, però, enmig d’una sèrie de moviments destinats a assegurar-se una transició on tot havia de continuar igual. On s’havia d’aplicar el testament polític, i l’altre, del dictador. Enmig d’un ball de noms i d’interessos, apareix una qüestió que s’havia estat ajornant continuadament des de feia més d’una dècada. Amb el generalisimo encara viu.
El dictador, membre de la colla de militars africanistes, no podia tolerar, però, la pèrdua d’un altre territori colonial africà. Una llegenda urbana afirma que, moribund, va declarar la guerra al Marroc, quan va ser sabedor del propòsit marroquí d’envair, d’ocupar, la província espanyola del Sàhara.
Hi havia d’altres figures en aquest ball de màscares que havien d’assegurar-se el futur, la cadira. Com ara Juan Carlos de Borbón y Borbón, que havia sigut designat per Francisco Franco Bahamonde, el dictador sanguinari, com a hereu del tro de l’avi fugit a Roma els anys 30.
Un rei que no les tenia totes sobre la seua continuïtat en la seua nova cadira, que pocs anys després intentaria sablejar el seu amic (cosí germà?), el xa de Pèrsia, per finançar una campanya que impedira que els rojos del PSOE, del Felipe González Márquez guanyaren les eleccions dels primers anys vuitanta. Quien te ha visto y quien te ve: Rojos!
El cas és que la posició del nou monarca-dictador (fill diu que es considerava del dictador i germà del rei marroquí!) no era gens garantida, hi havia forces interiors -d’altres hereus del franquisme- i exteriors -els interessos dels estats veïns- que no li prometien una transició “tranquil·la” (per a ell, i els seus”, és clar!). I no podem oblidar els factòtum USA. En plena guerra freda, ho havien de mantindre tot atado y bien atado.
El cas és que sense haver començat a regnar, mamprendre una guerra no era una bona idea, i més contra un aliat (aliat, protegit i gran amic) dels USA. Encara devia estar present als malsons dels militarots la guerra perduda contra els USA, la guerra de Cuba.
A l’altra banda de l’estret de Gibraltar, i de les tanques de Melilla i Ceuta, un altre rei, aquest (més) bregat en les batalles verbals i repressores, va decidir de fer un pas més en la seua campanya per conquerir aquell territori en mans espanyoles. Ell, que era comanador dels creients, en devia saber alguna cosa. Una ocupació “pacífica” del territori per part “de civils armats d’exemplars de l’Alcorà”, amb logística USA i població penitenciària i marginal marroquina. Una repoblació, neteja ètnica, de llibre. Mentre que l’exèrcit del Marroc hi penetrava, en territori espanyol, armat de tancs i fusells, per un pas franquejat pel mateix exèrcit espanyol.
Els líders polítics dels partits o de les formacions polítiques també hi ballaven.
Felipe González Márquez, després de carregar-se, a Suresnes, el líder Rodolfo Llopis Ferrandiz, republicà i antifranquista, del PSOE històric, ja sabem tots què va dir als campaments de refugiats de Tindouf. I què va (des)dir després. I encara tracta de vendre’ns. Donde dije Diego…
Els partits republicans, de sobte es van fer juancarlistes (un moviment amb què dissimular la traïció als seus avantpassats, a aquells que van donar tot, la vida, per defensar la legalitat republicana, democràtica, anterior al colp d’estat que havia conduït a la monarquia imposada per la dictadura. Trair els derrotats en la guerra i en la repressió posterior. Un vertader genocidi. Un crim d’estat mai no aclarit. Ni jutjat. Ni denunciat pels suposats hereus polítics. Realpolitik en estat pur.
Els partits que sorgien de les gernacions de “procuradores” i elits del poder franquista, també havien d’assegurar-se la quota del pastís. Van ser creacions ad hoc per tal de poder seguir en el poder.
Aquelles dretes reprimides també pel franquisme, com les esquerres, van renunciar, als seus ideals per perpetuar-se al poder, traint, com no, el poble que desitjava la democràcia, traint els seus familiars.
Enmig de tots aquests balls, qui es preocupava dels sahrauís? Potser únicament ells mateixos i els seus familiars. Poca cosa més.
També hi hagué moviments al camp sahrauí. El Front POLISARIO, que ja treballava per la independència d’Espanya, va organitzar la resistència a l’ocupació marroquina i els campaments per als refugiats. Amb l’ajut del seu aliat, del grup dels No alineats, Algèria.
Però un grapat de líders sahrauís van buscar, al Marroc, la possibilitat de continuar mantenint l’status quo , el seu propi estatus, la seua quota de poder. No són només els que venien d’organitzacions titella del poder colonial (com el PUNS, que havia estat creat des del poder de l’estat franquista per legitimar l’ocupació espanyola).
I és que, com en totes les guerres, en les colonitzacions, el vencedor també necessita de traïdors, de col·laboracionistes, entre els vençuts per poder legitimar-se i tindre la xarxa repressora local.
50 anys després d’aquells ignominiosos Acords de Madrid, que eren una rendició davant la Marxa Verda marroquina, i que van significar l’abandonament espanyol de les seues obligacions com a metròpoli, i el repartiment del territori de la colònia entre dues altres noves metròpolis, el Marroc i Mauritània. Cosa que va desencadenar una altra guerra. I 50 anys d’espoli i guerra i exili, de dolor i de mort. Malgrat les múltiples sentències de tribunals internacionals, de resolucions de l’ONU que donen la raó als sahrauís que reclamen la seua terra.
La deixadesa dels governs del Regne d’Espanya en aquesta qüestió, el seu mirar cap un altre costat, no ha servit més que per enquistar el problema, la situació. Com tots els governs d’aqueix regne, tan de destino en lo universal, sempre hi ha el càlcul electoral i els lligams internacionals que cal no decebre, ni espantar.
Poc ens falta perquè aparega un vídeo del trompellot de Trump, el xèrif abusador, amb un ressort turístic per al Sàhara Occidental. On els sahrauís seran la mà d’obra barata, en la (re)construcció del ressort que farà la competència a l’altre ressort africà, les Canàries. Però amb més luxe i lluentor. Donald Trump, nét d’emigrants europeus, -immigrants que ell no deixaria entrar als seus USA!-, seguirà la seua campanya de llustre per fer-se atorgar el Nobel de la pau!
Ara tenim el xèrif executor que vol demostrar que fa coses (sense ser català) per mostrar que ell és el sol mereixedor del Nobel de la Pau (que Obama va rebre després d’engegar alguna guerra “menor” a l’Orient).
El cas és que el grandot vol imposar les seues solucions que sempre beneficien els seus amics. Si a la franja de Gaza hi posem un megaressort, per què no a la costa de l’Atlàntic? Ací la situació no és tan calenta. Ací ja hi ha bona cosa d’empreses que van fent camí. Ací les resolucions europees que prohibeixen el comerç per ser un territori ocupat, no autònom, van sent debilitades/descolorides.
Els USA sempre han tingut bones relacions amb el Marroc. És el seu cavall de Troia dins del món islàmic. És un policia repressor de moviments interns no ben vistos pels USA i mantenen relacions amb Israel.
El proppassat dijous 31 d’octubre, el Consell de Seguretat de l’ONU ha votat per majoria una resolució que afirma que la proposta marroquina d’autonomia és una proposta realista a partir de la qual es pot començar -començar?- a treballar per una solució justa i definitiva. Tal qual havia sentenciat, fa temps, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez Pérez-Castejón, en una traïció més al poble sahrauí que tant diuen estimar, i que tantes visites (turístiques!?) rep dels que es diuen d’esquerres i socialistes.
Espanya, el Reino de España, per activa i per passiva ha fet una passa més en la seua ignomínia.
Com tots els governs d’aqueix regne, tan de destino en lo universal, sempre hi ha el càlcul electoral i els lligams internacionals que cal no decebre, ni espantar.
Pot ens falta perquè aparega un vídeo del trompellot de Trump, el xèrif abusador, amb un ressort turístic per al Sàhara Occidental. On els sahrauís hi facen de mà d’obra barata, en la (re)construcció del ressort que faça la competència a l’altre ressort africà, les Canàries. Però amb més luxe i lluentor. Donald Trump, el nét d’emigrants europeus, -immigrants que ell no deixaria entrar als seus USA!-, seguirà la seua campanya de llustre per fer-se atorgar el Nobel de la pau!
Ara tenim el xèrif executor que vol demostrar que fa coses (sense ser català) per mostrar que ell és el sol mereixedor del Nobel de la Pau (que Obama va rebre després d’engegar alguna guerra “menor” a l’Orient).
El cas és que el grandot vol imposar les seues solucions que sempre beneficien els seus amics. Si a la franja de Gaza hi posem un megaressort, per què no a la costa de l’Atlàntic? Al costat del que ja hi ha? Ací la situació no és tan calenta. Ací ja hi ha bona cosa d’empreses que van fent camí. Ací les resolucions europees que prohibeixen el comerç per ser un territori ocupat, no autònom, van sent debilitades/descolorides.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!