27 de febrer de 2012
Sense categoria
0 comentaris

27 de febrer de 1976. Proclamació de la RASD

El dia 27 de febrer se celebra l’aniversari de la proclamació de la República sahrauí. No és un aniversari que signifique alegria. Per ara és la commemoració de la reivindicació d’un poble que no vol desaparéixer: des de fa trenta-sis anys el poble sahrauí pateix la ignomínia de ser un dels últims pobles colonitzats que encara no ha pogut expressar lliurement quina és la seua voluntat per al seu futur.

 

 

L’any 1975 es produïa un dels actes més foscos de la història de la descolonització africana. La potència colonial, Espanya, es reunia amb representants del Marroc i de Mauritània per tal de “cedir-los” el territori de la colònia espanyola a canvi de beneficis econòmics en la pesca i en els fosfats (durant 25 anys).

Amb la retirada de la metròpoli es va desencadenar una guerra d’ocupació que va acabar amb un alto el foc l’any noranta-u. Però no amb la pau.

Una ocupació que ha dut com a conseqüències la partició del territori per un mur de 2.700Km, “protegit” per milions de mines antipersones i anticarro; l’existència d’uns campaments de refugiats, a Tinduf, Algèria, on malviuen centenars de milers de ciutadans que esperen poder tornar al seu país, en llibertat. Una ocupació que ha produït –i continua produint- milers i milers de morts, de desapareguts, de torturats, de violacions dels drets humans…

Una ocupació tolerada per la comunitat internacional que, a més, es beneficia de negocis, completament il·legals, amb les riqueses naturals (pesca, minerals…) d’un territori no autònom, com es el Sàhara Occidental.

La població sahrauí que malviu, tant en els campaments de refugiats, com en els territoris que ocupa el Marroc, és completament ignorada pels governs de països “autodenominats” democràtics que valoren més els components econòmics de les relacions internacionals que no els valors humans. Unes relacions que produeixen situacions orwellianes, kafkianes, com la de veure com l’enemic públic número u passa a ser el gran amic d’occident. Podem pensar en qualsevol sàtrapa del mapa.

Mentre, el poble continua a mercè dels interessos de la geopolítica que bloquegen resolucions de l’ONU, aprovades pels mateixos països que, després, les ignoren. Com ara la que afirma que la solució al cas del Sàhara Occidental passa per la celebració d’un referèndum d’autodeterminació.

Però, com que el país violador –el Marroc- no accepta la resolució, els governs (de tots els colors) s’agenollen al seu davant per poder continuar mantenint els privilegis econòmics particulars –inconfessables, perquè són prioritzats a la dignitat humana-.

La política de bones relacions amb els països veïns, que en cap moment volem qüestionar, no pot, o no hauria de poder ser més important que la política de la defensa de la dignitat humana. I, això, ja ho hem vist moltes vegades, és esclafat per la raó d’estat.

Mentre la dignitat humana tinga un preu (el dels fosfats, la tonyina…), mentre els governants patirem una crisi sistèmica més important que la econòmica que ara ens afecta.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!