punk's not meat

M’encanta això de fer d’analista polític, és genial. La qüestió és escriure coses, així tal qual, coses. El Momentum s’ho val.

Com a bons catalans, lletrats tots, ens hem enrocat els uns contra els altres. Qui té la raó? De moment sembla que qui té més altaveus mediàtics, també és qui té més vots diria algú, bé, és cert, però què és primer; l’altaveu mediàtic o els vots?

Bé és igual, ara el sociòleg amateur i rocambolesc diu:

Tot comença amb la transició i el pujolisme, potser abans i tot, però crec que es concreta amb el pujolisme. Aquesta enyorada època va aconseguir que una part de Catalunya, sobretot la Catalunya anomenada “comarques”  penses que ja vivia en un estat. El que tant critica C’s i Pperos és prou cert. Bona part dels catalans vam créixer amb un marc mental exclusivament català: l’escola, la tevetrès, els mossos d’esquadra i sobretot el president Pujol. Essencial tot per no oblidar-nos de la nostra cultura però també ens ha fet viure en un gran autoengany del qual ara en patim les conseqüències.

Quines conseqüències?, doncs principalment que era fals que tinguéssim un estat, més aviat teníem un decorat de cartó pedra que ens permetia jugar a ser ciutadans i polítics normals, però només jugar.

Els nostres polítics, principalment convergents han jugat a ser homes d’estat i d’ordre, dins d’institucions barroques i protocols estrafolaris han administrat la setmanada (del veritable estat) com a bons nens creients i consentits, fent content a l’amo i mantenint contenta i enganyada la plebs, quedant-se a canvi, presumptament, una part de la setmanada (que la feina era dura, tu).

I la gent? De gent n’hi ha de molts tipus, però podríem analitzar tres grans grups, així a grosso modo (molt científic tot…): classes populars, les classes mitjanes i els de la sombra (en castellà fa més conspiratiu).

Analitzem-ho doncs:

Les classes populars que en diu la CUP també es podrien dividir en dos grans grups. Els clàssics obreros i els estudiants precaris (continua essent tot molt científic, veritat?)

Bona part dels clàssics obreros (que per cert curiosament ara voten majoritàriament a C’s, PP i PSC), van fent coses molt transcendentals per la seva classe i pel país; com veure Gran Hermano Deluxe 25 i votar massivament a qui digui la Sexta, no es poden comptar massa a l’hora de fer un estat. Els universitaris precaris (votants cupaires essencialment i també podemistes i iniciativeros) fan mega assemblees i cooperatives i coses d’aquest estil i teoritzen efusivament sobre el bé i el mal amb cares super super de gent com enfadada i transcendent en serio, eh!, que la cosa va en serio. Mentrestant les classes mitjanes catalanistes van comprant panellets, bevent ratafia, mirant el Barça i parlant de política amb la veu greu i sobretot dient a tort i a dret que Mas és lo más. Les classes mitjanes no catalanistes també fan el que digui la Sexta però més enraonadament. I la sombra no ho sabem, està a la sombra.

I amb tot aquest embolic sociològic una bona part de la societat catalana pretén construir una república catalana lliure i sobirana. I per què? D’on bé la inspiració divina que molts dels catalans, barrejats transversalment en tants estrats socials vulguem una república independent?

I aquí és on entra, per sort nostra, Deulofeu.

De cop i volta cau el vel, l’excusa és la negació del pacte fiscal i la retallada de l’estatut de 2006, però res, excuses. És la matemàtica de la història que camina implacable i impecable.

Ara resulta que volem un estat de debò, clar tant temps assajant, ara volem jugar en serio, però la inèrcia és punyetera i de moment continuem fent el que fèiem en el decorat. Uns continuen volent administrar i cobrar, els altres continuen mirant la Sexta, altres continuen fent assemblees amb cara d’enfadats, i els altres s’ennueguen amb els panellets i la ratafia a cada gol de Messi. La sombra continua a la sombra.

Bé, no cal patir, diu la teoria que entre 2017 i 2029 tornarem a ser.

Volem un estat perquè toca?, o toca tenir un estat perquè el volem?

Vés a saber, a mi m’agrada fer surf amb el misteri i Deulofeu dóna moltes respostes, moltes.

…i tot aquesta anàlisi sociològic que hi té a veure? No ho sé, era per omplir, perquè dir directament: mireu què deia Deulofeu!, hagués estat un post massa curt…