La Tafanera de Saltamartí

Qui recorda el núvol quan ja ha passat? Aquesta pregunta la fa Timoteu, un dels personatges, el més sentenciós, de la darrera novel.la de Manuel Baixauli.

Certament ningú recorda el núvol quan ja ha passat, pel contrari estic convençuda què qui llegeixi La cinquena planta de Manuel Baixauli dificilment oblidarà la novel.la.

En aquest dissabte, grisós, i d’una matinal i estranya llum verda, he acabat el llibre de Manuel Baixauli, i el llibre  m’ha deixat tan inquieta com la llum que veia al matí.

El llibre el vaig comprar tot recordant encara l’anterior llibre de Baixauli “l’home manuscrit”

Vaig començar la lectura amb certa aprensió,  pensava que em trobaria davant d’un llibre de malalties i d’hospitals, potser corria el risc de trobar-me davant d’un llibre dels que avui diuen superació personal. Però res més lluny d’això.

De nou Baixauli m’ha fet veure que en les novel·les encara és poden contar coses de manera diferent. He constatat que la riquesa del llenguatge ens pot explicar situacions i pensaments inconeguts, i que l’autor sap i pot apel.lar directament als cervells lectors.

En la lectura del llibre he trobat contes, històries d’amor, reflexions sobre la vida, sobre la ficció, sobre l’exercici d’escriure, sobre els somnis, sobre l’agonia, sobre la mort… i al mateix temps he tingut la sensació de que l’autor, d’alguna manera com un troià informàtic, sap irrompre en el teu pensament.

No puc dir que ha estat una lectura plaent, ans el contrari, ha estat una lectura tensa, intensa, he tingut ganes d’acabar-la per seguir-ne pensant.

Penso que l’autor, com tothom que escriu, tem que el llibre esdevingui un llibre fantasma, i estic convençuda que no ho serà . Això sí, és una novel.la difícil de classificar en un gènere, és una novel.la per pensar-hi.

He quedat encantada amb molts del personatges, en especial un: en Timoteu, agafaré paper i boligraf i recolliré totes les sentències en un única llibreta. En sortirà un bon recull d’interessants aforismes…

Després de llegir el llibre i escriure aquest apunt, sortiré al carrer a veure quantes plantes té l’edifici a on visc. A l’ascensor només hi ha quatre botons de quatre pisos, però jo sé que a casa meva també hi ha una cinquena planta encara que no es vegi, i aquesta no surti al cadastre…

Recordeu a Saltamartí i a les llibreries trobareu “La cinquena planta” i potser sense saber-ho també a dins de l’edifici de casa vostra.